Pelegrí per l'Alzheimer: buscant el setè camí
Les rutes jacobees són incomptables. En realitat, cadascú segueix la seva pròpia a la recerca del sant compostel · là per trobar algun dels traçats oficials. Des que el passat 19 de març sortís del el treball de Finisterre en aquest projecte de recerca de mitjans i recursos per a tots aquells que pateixen, directament o indirectament, l'Alzheimer, ja he transitat per sis rutes jacobees diferents fins a l'arribada a Arles, on em trobo ara mateix, totes elles a l'inrevés, excepte el tram del Camí baztanés pel qual vaig caminar.
Les quatre primeres etapes del Epíleg a Finisterre, les dues etapes inverses del camí francès des de Santiago de Compostel · la a Arzua, l' Camí Nord de la Costa en la seva integritat des Arzua fins a la fronterera Irun, les dues etapes del Camí baztanés, el que uneix Baiona amb Pamplona, en el tram des Almandoz a Pamplona, el tram del Camí Aragonès des Monreal fins l'alt de Somport i la Via Tolosana o Ruta Arles que uneix Somport amb la localitat francesa d'àmplia tradició taurina, a la Camarga, endinsant als aiguamolls del Roine entre paratges espectaculars, vinyes de cava, ramaderies de toros i una permanent invasió de mosquits.
Em endins als aiguamolls del Roine entre paratges espectaculars, vinyes de cava, ramaderies de toros i una permanent invasió de mosquits
Un total, 1.854 quilòmetres recorreguts a peu que no suposen més que un 25% del total del recorregut, aquest que em portarà a la ciutat santa de Jerusalem si no passa cap imprevist no desitjat.
Des l'anterior article escrit des Avilés, el camí discorre entre l'espectacle del Cantàbric i les muntanyes properes de tota la costa nord espanyola. Un continu trencacames a la vora del mar amb una parada especial i obligatòria per a tot aquell que opti pel camí del nord; l' alberg de Don Ernesto en Güemes, un capellà obrer càntabre que segueix apostant per la lluita social com en els anys 70, però en aquesta ocasió des de l'esperit jacobeu. En l'etapa que em va portar a Güemes, vaig tenir el privilegi de ser acompanyat per Paco, un pres del penal de Santoña amb la llibertat condicional recent concedida que acudia a l'alberg per a prendre possessió com a hospitaler, un pas inicial abans d'afrontar la llibertat de la que va estar privat durant onze anys. Aquesta és la filosofia de l'alberg, la pròpia filosofia jacobea, molt arrelada en el món dels presos, no en va durant molts segles el pelegrinatge a Santiago va servir com a redempció de penes i encara, avui dia, alguns països com Bèlgica l' França el segueixen conservant. Un exemple a seguir, sens dubte.
Vaig tenir el privilegi de ser acompanyat per Paco, un pres del penal de Santoña amb la llibertat condicional recent concedida
El pas per Euskadi em va recordar la duresa de les muntanyes basques i la solidaritat de molts bascos que em van acompanyar al llarg del trajecte, fonamentalment familiars de persones afectades per la malaltia, per arribar a Navarra pel nord, per la comarca de les Cinc Viles abans de buscar els boscos encantats del Baztán i enfilar a Pamplona pel camí baztanés. Des de la capital navarresa, carretera i manta en el tram aragonès per desembocar en l'esplendorosa estació de Canfranc, testimoni de mil històries de contrabandistes, jueus perseguits i comunistes forjats entre les vies.
La esplendorosa estació de Canfranc ha estat testimoni de mil històries de contrabandistes, jueus perseguits i comunistes forjats entre les vies
Aquí s'acabava Espanya i era l'hora d'enfilar al revés la Via d'Arles, que segueix amb detall el traçat del GR653, una gran ruta que els francesos mimen amb cura i que té la virtualitat que pot seguir amb les marques traçades en ambdós sentits amb el que, curiosament, les úniques pèrdues que he tingut han estat al meu propi país, en què la marxa del Camí de Santiago és unidireccional. El passeig de 700 quilòmetres entre el Somport, pas i Arles és un homenatge als parpelles. En primer lloc amb els suaus traçats de la plana francesa per Pau, Auch i Tolosa que tenen com a colofó la bellesa del Canal du Midi, amb un escenari més proper als vaixells de Nova Orleans que a la vella Europa.
Després, la ruta s'endureix camí de Castres per esdevenir realment dura a partir de l'esmentada localitat. Aquí arriba a travessar el Massís Central francès, de tantes gestes esportives al Tour de França, a través del Parc Natural del Llenguadoc. Boscos, muntanyes i llacs van ser els acompanyants durant una llarga setmana abans de desembocar en les proximitats de Montepellier per trobar-me amb el tercer mar del trànsit, la Mediterrània. D'aquí a Arles, inici oficial de la Via Tolosana però també de la Via Domitia, la que uneix la localitat francesa amb Montgrèvere en plens Alps i que enllaça amb un tram de la Via Francigena, el recorregut realitzat per Sant Francesc d'Assís. Aquesta és la tasca per a les properes setmanes.
