Hi ha paisatges que impregnen la teva vida, que la amaren de vivències que perduren en la memòria fins a confondre amb ella. Paisatges de memòria, memòria de paisatges, tant a. Són llocs dels quals mai t'acomiades, als quals sempre tornes, perquè per algun costat estan escampades peces d'aquest trencaclosques que és la vida, sovint les més sòlides, aquests fonaments sobre els quals vam aconseguir seguir mantenint, amb prou feines, l'equilibri.
Si el sentit propi que intuïa Unamuno malviu allunyat del sentit comú -oblidat, cent vegades negat sense esperar que cap gall canti, asfixiat sota les aparences i els convencionalismos-, evidentment, es troba repartit per tots aquests llocs que ens recorren les venes. Ordesa, per a mi, n'és un.
Poques coses han esperonat més la imaginació en la meva infantesa que el sol nom de la muntanya Perdut
Poques coses han esperonat més la imaginació en la meva infantesa que el sol nom del muntanya Perdut, que escoltava a la praderia d'Ordesa quan preguntava al meu pare a on anaven aquests muntanyencs amb motxilles tan pesades a l'esquena, les velles Altus. El refugi de Goriz, del qual s'explicaven històries de tempestes de neu i muntanyencs desapareguts, agitava els meus somnis de nen sempre amb el Perdut com una muntanya que feia honor al seu nom, llunyana i enigmàtica, inaccessible i tenebrosa. Em feia por, la veritat, m'imposava respecte, però al mateix temps desitjava pujar-la amb tota la meva ànima. Ho vaig fer amb tot just dotze anys, fent nit a Goriz, i després he repetit quatre vegades, si no recordo malament, totes elles pujant i baixant del Perdut en un mateix dia.
He recorregut Ordesa en moltes ocasions en els últims trenta anys per les faixes de banda i banda del canó, per l'aèria Faixa de les Flors i per la de Racon, per la de Pelay, per la senda dels caçadors, per les clavilles de Carriata i per les de Cotatuero, des Nerín, per la Bretxa de Rolando i el Taillón…
Tot comença en aquesta mateixa praderia d'Ordesa que alimentava els meus somnis infantils, als peus de l'impressionant Tossal del Mallo
I tot comença en aquesta mateixa praderia d'Ordesa que alimentava els meus somnis infantils, als peus de l'impressionant Tossal del Mallo i de les interminables parets de roca del galliner. En aquesta mateixa praderia a la qual avui porto als meus fills, un matí de primavera que amenaça pluja, perquè Ordesa impregni les seves vides com va fer amb la meva i alum en el seu interior aquest amor per les muntanyes que neix del respecte i troba-hi, fins i tot per sobre de la recompensa de la bellesa, una formidable escola de vida.
El riu Arazas neix en els cims nevats del Perdut, el Soum de Ramond i el cilindre de Marboré, les Tres Sorores (segons la llegenda, princeses mores que van fugir del Palau de l'Aljafería de Saragossa durant la dominació musulmana en direcció a França i que van ser sorpreses per un temporal quan intentaven creuar els Pirineus, quedant els seus cossos coberts de neu i roca).
Quan la primavera es desperta, Ordesa té un encant especial, el de la pugna de la neu i les flors per dominar el paisatge
Des d'allà dalt, el seu curs es precipita en diverses cascades fins arribar a la praderia d'Ordesa (la més espectacular, la de Cua de Cavall, més amunt de les bucòliques Grades de Soaso), on ja discorre en aquestes dates ample i cabalós. Les seves ribes es recorren en un sentit o en un altre i aquest còmode passeig és un magnífic aperitiu, apte per a tots els públics, de la grandesa d'aquest parc nacional que el seu principal impulsor, el fotògraf francès Lucien Briet (1860-1921), definit com "el venerable bosc dels Pirineus".
Ordesa és espectacular a la tardor, quan el cel s'aboca sobre les seves fagedes i la seva pedra infinita, sobre el murmuri de l'aigua i els camins de conte, galledes i galledes de pintura de tots els colors. Una cita ineludible, gairebé una religió. Però quan la primavera es desperta, el parc nacional té també un encant especial, el de la pugna de la neu i les flors per dominar un paisatge tan imponent, el de les obagues de fulles tènues travessades per la llum.
caminar, aquí, és una obligació, tant és l'edat que es tingui
A un pas de l'aparcament surt un recorregut, condicionat en els últims anys amb panells explicatius, que permet conèixer una mica millor Ordesa mentre es camina. perquè caminar, aquí, és una obligació, tant és l'edat que es tingui. La meva filla petita, de tres anys, és bona prova d'això.
Caminem, doncs, cap al riu. Les parets nevades del circ glacial treuen el cap en la distància fins que la fageda et engoleix un cop creuat el Arazas per un pont de fusta. A la nostra dreta emergeix majestuosa la proa de Calcilarruego, el mirador per excel·lència de la Faixa de Pelay. Les petjades cruixen sobre el mantell de fulles seques esquitxat de neu mentre el silenci fa callar les teves preocupacions, tan diminutes ara. Les branques cobertes de molsa s'estenen sobre nosaltres com esperits turmentats del bosc, accentuant encara més la màgia del lloc. Un enorme avet vençut per la Natura descansa a terra posant un somriure a aquest regne vertical de troncs infinits.
Les branques cobertes de molsa s'estenen sobre nosaltres com esperits turmentats del bosc
La caminada és breu; el plaer, immens. Abans de tornar a creuar el riu per un altre petit pont el caminant té davant seu les parets glaceres del circ de Cotatuero, un dels majors salts d'aigua del Pirineu, que divideix en dos el Galliner i la Fraucata. Només unes clavilles bastant aèries, guanyades a la roca fa més d'un segle pel ferrer del proper poble de Torla, permeten travessar-. Jo les vaig passar en sentit descendent fa uns quants anys, quan la inconsciència et portava a repetir els trams a la recerca d'una bona foto, sense adonar-se que sota els teus peus s'obre el dolç abisme.
Comença a ploure i la neu dels cims refulgeix com el mirall d'un nàufrag que intentés cridar la nostra atenció en la llunyania. Per la ribera de l'altra riba, en els contraforts d'un dels fagedes més bells que conec, tornem a la praderia després de desistir d'arribar fins a la primera cascada. I, com sempre que pis aquests camins, m'allunyo d'Ordesa, del beneït Ordesa, ple de gratitud a la vida.
