Quan baixen les aigües de l'embassament de Càceres de Valdecañas, alguns antics veïns de Talavera la Vella solen acostar-se al cementiri, negat pel pantà a principis dels anys 60, a resar els seus morts. Com volent retre homenatge a la memòria submergida d'aquest poble extremeny, la porta del temple de la ciutat romana de Augustóbriga s'ensenyoreix de les ribes septentrionals de l'embassament, en el camí entre Navalmoral de la Mata i Guadalupe.
Passat i futur es lliuren aquí el testimoni. Aquestes ruïnes romanes són, des de fa gairebé tres anys, l'entrada principal al Geoparque Villuercas de, que alberga un conjunt de serres perfectament alineades en direcció nord-oest amb el mateix ADN geològic que els Apalatxes d'Amèrica del Nord. ¿Una simple casualitat? En absolut. Aquesta comarca guarda memòria de com era la Terra fa 300 milions d'anys, quan abans que es formessin els continents una cadena muntanyosa la recorria des de l'actual Canadà fins l'Atles.
La porta del temple de la ciutat romana de Augustóbriga és l'entrada principal al Geoparc de Villuercas
Ara, aquesta serralada es reparteix entre onze països que somien amb senyalitzar el Sender Internacional dels Apalatxes (SIA). Estats Units va ser el primer a posar-se mans a l'obra i ja ha delimitat els 3.500 quilòmetres de camí que discorren pel seu territori. A Extremadura s'estan donant encara els primers passos per marcar la ruta des de les Vegas del Guadiana fins Monfragüe. Benvinguts als Apalatxes extremenys.
Els cingles de les Villuercas, coneguts també com les Muntanyes Blaves, treuen el cap a la llunyania com una onada de pedra trencant a la tranquil·litat de l'altiplà res més deixar enrere el pantà. Aquests serrallos donen nom, des de setembre de 2011, Geoparque Villuercas-Ibores-Jara, un reconeixement de la Unesco als territoris amb un valuós patrimoni geològic, en aquest cas enriquit encara més si cap per unes terres carregades d'història i bona gastronomia.
Les Muntanyes Blaves treuen el cap a la llunyania com una onada de pedra trencant a la tranquil·litat de l'altiplà
Entre un bosc de estepa, bruc i alzina surera s'arriba a Castañar d'Ibor, a la vall del mateix nom, on es troba una de les coves càrstiques més rellevants d'Europa. visitar-les, per ara, resulta impossible i cal acontentar-se amb recórrer el seu centre d'interpretació. Estan tancades al públic des 2008, quan una turista va vomitar dins ocasionant uns fongs que encara amenacen l'inestable equilibri d'aquests temples calcaris subterranis. Ara que la seva reobertura sembla propera, convé donar-se pressa: ja hi ha 3.600 persones en llista d'espera, ansioses d'admirar els seus característics "aragonites", rosetes calcàries en forma de ventall que és l'emblema del parc geològic.
Camí de la monumental Guadalupe, la carretera s'endinsa en el paisatge apalachense i ofereix l'oportunitat d'acostar a un mirador excepcional d'aquest singulars serrallos que semblen alineats en formació militar. Cal deixar el cotxe al quilòmetre 4 de l'Ex-118, al coll de la ermita mudèjar de l'Humilladero, on els pelegrins al monestir de Guadalupe donaven gràcies a Déu ja a la vista del seu objectiu. Alguns tan il·lustres com el mateix Cervantes, que va anar a ofrenar a la Verge les cadenes del seu captiveri a Alger.
A l'ermita del Humilladero, ja a la vista de Guadalupe, va peregrinar el mateix Cervantes després del seu captiveri a Alger
A la dreta de la carretera surt una pista que puja fins al cim del cingle, l' 1.601 metres d'altitud, una talaia immillorable per albirar el relleu muntanyós del geoparc i fer-se una idea de la feina que queda per davant per senyalitzar el sender apalachense per aquestes terres. "Representants de la SIA nord-americana han vingut a visitar la zona i estan encantats amb el projecte, doncs aquí no hi ha tant bosc com en el traçat nord-americà i la Història, més, és un al·licient per difondre'l ", comenta el geòleg Juan Gil Montes, un dels principals promotors del geoparc de Villuercas.
Si el relleu apalachense és el principal atractiu natural del geoparc, el seu cor històric és Guadalupe, tan lligada al seu monestir que fins fa tot just dos segles el seu prior era, al mateix temps, l'alcalde de la vila. Aquí es venera des de finals del segle XIII la popular "Morenita", una imatge de la Verge que el pastor Gil Be va trobar enterrada al costat del riu Guadalupe.
Isabel la Catòlica tenia predilecció per Guadalupe, a la qual solia referir-se a ell com "el meu paradís"
Lloc predilecte de Isabel la Catòlica, que solia referir-se a ell com "el meu paradís", seus carrers cal recórrer sense pressa, demorant-en la rica història del municipi. És obligat seure en una terrassa de la plaça principal a admirar les hechuras del monestir, a la vista de la pila (reconvertida en font) on un grapat d'indis que Cristòfor Colom portar amb si d'Amèrica van rebre el baptisme. I, és clar, pujar al mirador del parc de la Constitució (en la costa que porta al Parador) a veure capvespre en els seus murs i teulades, amb la serra de les Villuercas al lluny.
El centre de recepció de visitants es troba uns quilòmetres més al sud, a la localitat de Cañamero, on cal fer una parada abans d'enfilar la ruta a Logrosán, en els límetes meridionals del geoparc de Villuercas. Aquí es pot visitar la mina de la Costanaza (només el primer nivell dels tretze existents en el seu dia), fins a mitjan segle passat el major jaciment de fosfats d'Europa. El breu recorregut, i la veu d'un dels últims treballadors de la mina, el nonagenari Manuel Martín, ens acosta les dures condicions de vida dels miners, l'esperança de vida rondava els 40 anys.
