Rascafría: el pont del perdó i la casa de la forca

Per: Javier Brandoli
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

[pestanya:el viatge]

Gèlid alè, copes d'arbres de tons grocs i vermells fins que la vista es perd. Un pont del qual penja la mort o un monestir carregat d'espiritualitat i història són suficients raons perquè aturem en aquest poble de Madrid els peus i la mirada. Rascafría, enclavada enmig del Parc de Guadarrama, una 90 quilòmetres de la capital, es mostra com una parada imprevista per a qui no la coneix, enmig del camí. Per allí van passar tots, com per tot Espanya: romans, àrabs, francesos, i tots es van aturar a contemplar la bellesa del seu paisatge. El nom del poble no se sap si es deu a "roques fredes" o "carrasca freda", que és un tipus d'alzina petita molt comú a la zona. Sigui com sigui, és veritat que es tracta d'un lloc que a l'hivern baixa constantment dels zero graus. Un recomanació, vagin a visitar la localitat ara, quan pega el fred, amb l'olor de xemeneia inundant tots els carrers.
Però a part d'un bell enclavament, Rascafría guarda una bella història del que va ser la reconquesta espanyola. La localitat va tenir també d'inventar normes pròpies per sobreviure, però va haver d'anar més enllà. Un exèrcit propi, 100 llances i cent cavalls, que durant anys van fer seves les nits i els dies, les morts i les vides.

Tot comença amb l'avanç dels cristians davant les tropes califals. La pell del toro està partida en dues i les batalles se succeeixen. Derrotes i victòries que van deixant enrere antics territoris i van consolidant nous. El pas de Segòvia és compromès. Guadarrama és un important enclavament i alhora excessivament perillós. Bandolers i escaramusses dels almohades han generat por en la població que es nega a habitar un lloc fronterer amb la mort. El rei Alfons X, l' 26 de juny de 1273, sap que ha de cedir en alguna cosa si vol continuar amb el seu somni de repoblació i conquesta cap al sud. Concedeix llavors als que habitin les alberguerías del port de Malagosto (antic terme de Oteruelo) exempcions tributàries. Va establir un privilegi que eximia als habitants d'aquestes zones rurals de muntanya "de tot pit, i de tota comanda, i de tot servei, i tots fossat, i de fonsadera ... ". És a dir, els que es juguin la vida entre aquestes vessants i valls ho faran a canvi d'un futur millor per als seus. Molts acudeixen a la cita, però el problema de la seguretat segueix latent.

Els Quiñónez

Els musulmans i malfactors aprofiten la situació agresta d'aquests assentaments per colpejar amb freqüència als seus habitants. La situació és de tal gravetat, que la terra es comença a atorgar a qui demostri que té capacitat per defensar-. En concret, tot home que tingués un cavall i una llança obtenia un Quiñón de terra, que era una unitat fiscal. Es exigia la tinença d'un cavall perquè ells mateixos havien de defensar les seves terres. Els nobles cristians no tenen capacitat per atacar a tots els racons del mapa i, més, defensar petits nuclis rurals.

Dos cabdills Segòvia, Dia Sanz i Fernán García, prenen la iniciativa i creen un cos militar propi. Les ordenances segovianes fixen en 1302 que la vall del Lozoya quedi dividit en quatre quadrilles: Rascafría, Oteruelo, Albereda i Pinilla. Cada Una d'aquestes localitats té un cos militar propi, compost per 25 homes, que és l'encarregat de defensar el territori. Neixen els Quiñónez. Cent cavallers que patrullen la vall i que, novetat, imparteixen també la justícia. El Rei i els seus mandataris deleguen en ells el poder de decidir el que en aquells camps és just i el que està fora de la llei. Els cavallers professionals, no només van ser un cos militar; alhora es van convertir en protagonistes d'una jurisdicció pròpia. És llavors quan apareixen el Pont del Perdó i la Casa de la Forca. Dues construccions de pedra que encara es conserven. La primera, segueix intacta, davant del Monestir del Paular, amb els seus murs forts i l'aigua sonant sota els seus arcs. La segona també, però pertany a l'explotació fustera privada, Societat Belga dels Pinars del Paular, i per visitar-cal demanar permís als gerents. Ambdues conformen una curiosa història. Principi i fi de la mà de l'home.

El Pont del Perdó

Els Quiñónez van decidir impartir justícia en el Pont del Perdó. Un pas que data de 1302 i que servia als monjos del Paular per creuar el riu Lozoya. L'actual pont, però, és del segle XVIII, ja que l'anterior es va deteriorar per la duresa extrema de la climatologia de la zona. Fins allà eren portats els presos que havien estat capturats per la milícia civil. En el pas, esperaven quatre representants dels cavallers, un per cadascuna de les quatre quadrilles en les quals s'havia dividit la vall, que interrogaven i escoltaven les al · legacions dels acusats. Una última oportunitat perquè el detingut pogués convèncer als seus captors de la seva innocència o almenys, d'aquí ve el nom del pont, el perdó. I és que per als que tinguessin almenys tres vots en contra de la seva innocència, el destí l'esperava dos quilòmetres més amunt, en direcció al port de Vedats: la Casa de la Forca. Mort o vida segons que els impartidors de justícia decidissin que el pres havia de girar els seus passos a la dreta o l'esquerra.

Sobre la seva manera d'actuar, que no està perfectament constatat, s'han escrit diferents teories. Alguns parlen de que van començar a patrullar els diumenges, quan la gent anava a missa, i els pobles quedaven a mercè dels bandits i musulmans. Altres creuen que era després del respons, quan les cent llances sortien a capturar qui infringia les normes.

No obstant això, el pagament que es va donar a aquests homes i els seus descendents va ser d'acord amb la mentalitat de l'època. Gairebé 150 anys després que arribessin a aquelles valls i decidissin jugar-se la vida per fer fortuna, van ser esborrats del mapa. Com a mínim, van ser esborrats seus privilegis. Ja no existeix l'enemic almohade aguaitant les fronteres i els reis i nobles no han de renunciar a res per obtenir rendes. Ells tenen el poder i ara volen recuperar el terreny. Igual que va passar amb les ordres militars que van ajudar a la Reconquesta, van ser anul · lats o assumits com a part de l'exèrcit. Uns diuen que els van obligar a realitzar una venda forçosa de totes les seves possessions per 24.000 maravedíes a 1442. Altres, que el cop de gràcia la van posar els Reis Catòlics, que igual que van fer amb la major part d'exempcions que havien concedit altres monarques i que treien riquesa a la Corona, decidir eliminar els seus beneficis i, als que ho van triar, fer formar part de la seva tropa.

Monestir del Paular

La llegenda diu que aquest imponent edifici, que compta dins amb algunes joies artístiques, neix d'un malson que persegueix a un monarca fins a l'altra vida. El rei, Enric II de Castella delira al seu llit de mort sota el remordiment d'haver calat foc a un convent durant les seves campanyes de guerra en terres franceses. Indica llavors el seu fill, Joan I de Castella el lloc exacte on ha d'aixecar un edifici que netegi el seu afront. Li diu que ho faci costat d'una ermita que es coneixia com Santa Maria del Paular. Tot per intentar passar a l'altra vida lliure de pecats. De fet, el monestir és consagrat a aquesta ordre, els cartoixans, a la qual pertanyia el convent que va fer cendra al país veí.

Però la construcció del monestir no va atendre les urgències del vell pare. Més de quatre segles van haver de passar perquè l'obra estigués acabada. Quatre segles que han quedat gravats en els seus murs, en la seva façana, en el seu interior. Gòtic, renaixement, barroc i flamenc són els estils arquitectònics que es poden contemplar a l'edifici.

El monestir es va convertir en un important enclavament espiritual. Tots els monarques li van concedir privilegis. D'entre les seves estades va sortir el paper amb el qual es va editar el primer Quixot de la Manxa i Quixot i el seu piscifactoria ha donat peix en molts banquets reals. Ja en 1403 es va fer aixecar un petit palau reial perquè els reis passessin curtes estades en ell. Destaca l'atri de l'església, les portades gòtic-isabelí i el retaule d'alabastre. Però el que és realment cridaner al recinte és la recarregada capella del Sagrari. Les capelles i el tabernacle formen un conjunt que es va començar a 1719, reformant l'antiga capella. Es tracta d'una de les obres barroques més belles d'Espanya. Una explosió de colors i formes que, com va passar amb mig Espanya, va perdre la seva gran custòdia barroca, l' 24 arroves de plata, al pas de les tropes napoleòniques.

Després va arribar la desamortització de Mendizábal i l'oblit. A principis del segle passat, però, el recinte recupera presència influenciat per la propera empresa fustera Societat Belga dels Pinars del Paular que contribueix a crear una atmosfera cultural que el converteix en lloc de trobada de pintors i artistes. En 1954 el convent torna a ser poblat, ara per monjos benedictins, i el palau s'ha convertit en un hotel, Per als que volen acabar el seu viatge per la història entre aquells murs, recomano que s'acostin fins allà a fer un cafè.

[pestanya:el camí]

Es pot accedir per la A-1 o l'A-6, prenent les desviacions de la m 604 o M 601 respectivament.

[pestanya:una becaina]

Hotel Sheraton Santa Maria del Paular. És l'antic palau del Paular. Lloc luxós, tranquil i ple d'encant. http://www.sheratonelpaular.com/

[pestanya:a taula parada]

-Sens dubte recomanem el restaurant El Corralón ddel Embassament, al proper poble de Pinilla del Valle. Un paller restaurat al costat del pantà. És preciós, romàntic ia l'hivern té una acollidora llar de foc. Menjar casolà, carns a la brasa, rostits…

http://www.elcorralondelembalserestaurante.com/

[pestanya:molt recomanable]

-Passejar per les muntanyes properes i visitar el Monestir del Paular. Una delícia per als sentits.

[pestanya:FINAL]

  • Compartir

Comentaris (4)

Escriu un comentari