El viatge
Sant Sebastià em va acollir amb fred i pluja, com si s'esforcés a recordar foscos dies del seu passat. Després l'Ajuntament, un majestuós edifici Belle Epoque de 1887 que amb elegància i el seu passat com a casino presideix els jardins Alderdi-Eder, comença l'anomenada Part Vella. Són carrers de vianants, edificis de poques altures, façanes de pedra, balcons de forja i no obstant això, posteriors al capítol que desitjava reviure. Any 1813, en plena retirada francesa, quan la Guerra d'Independència arriba a la fi, un general francès s'atrinxera a Sant Sebastià amb 2.600 soldats. Les portes de la ciutat es tanquen i la por es contagia qual epidèmia entre la població. Mentre em creuava amb qui gaudien el matí de diumenge amb un diari sota el braç, nens que no perdien un toll i cinèfils que coneixien la ciutat durant el seu festival de cinema pensava en les vivències dels seus paisans en èpoques de turbulències polítiques i militars. Els sentiments donostiarres cap al invasor quedar constatats en 1808, quan José Bonaparte de camí a Madrid per prendre possessió de la Corona passa per la ciutat i la ciutadania respon tancant les finestres al seu pas pel que avui és el carrer Narrica.
Caminant pel carrer Major vaig arribar fins a l'Església de Santa Maria, vaig creuar cap a la Plaça de la Constitució, construïda després de l'incendi de 1813 i que al seu moment a més d'albergar l'ajuntament va ser plaça de toros, fet pel qual les seves acolorides façanes llueixen balcons numerats. La història comença a prendre forma uns carrers més enllà. Vaig trobar el carrer 31 d'agost, les façanes encara xiuxiuegen malsons de foc i saqueig. Aquell dia de 1813, les tropes aliades formades per soldats anglesos i portuguesos van emprendre l'assalt final contra Sant Sebastià. L'exèrcit francès no va suportar l'envestida i es va replegar al Castell de la Mota, una fortalesa del segle XII ampliada i reforçada a través dels temps. Aquell matí el carrer respirava tranquil · litat i assossec, tot just un grapat de transeünts la recorrien sense pensar en l'horror viscut fa dos segles. L'alliberament no va ser tal, ja que els uniformats van saquejar sense descans durant sis dies, violant i assassinant, i van provocar diversos incendis que van reduir a cendres la ciutat. Només va quedar en peu el carrer de la Trinitat, conmemorativamente avui carrer 31 d'agost, en la qual havien fixat les seves residències dels oficials aliats. Caminava abstret, rememorant aquells successos, imaginant la desesperança dels 3.000 que van morir a mans dels seus llibertadors.
L'alliberament no va ser tal, ja que els uniformats van saquejar sense descans durant sis dies, violant i assassinant, i van provocar diversos incendis que van reduir a cendres la ciutat
La pluja no desistia en la seva obstinació per aturar-me però tenia una altra cita per complir. A la zona portuària neixen unes escales que inicien el camí fins al Castell de la Mota. El camí per la muntanya Urgull em va regalar unes vistes impagables de la ciutat, pescadors amb la seva feina al port, embarcacions d'esbarjo amarrades i l'illa de Santa Clara com a testimoni impertorbable. Alguns d'aquests miradors se situen en antigues línies de canons, com la Bateria del Governador, disposades a defensar la fortalesa enfront de l'enemic. Una de les meves parades va ser l'anomenat "Cementiri dels Anglesos", un cementiri de mida reduïda que serveix d'homenatge als caiguts anglesos en un posterior setge carlí a la fortalesa. Mentre llegida els nom i epitafis vaig pensar en tants que van deixar les seves vides lluny de la llar, en lluites de les que ignoraven la seva finalitat, si de cas la tenien, existències tallades per l'espasa del poder, oblidats mentre la vegetació devora les seves làpides.
El cim de Urgull està coronada per el Castell de la Mota, el lloc en què es van rendir les tropes franceses el 8 de setembre. Es va construir per ordre del rei de Navarra, Sancho El Gran i el seu últim canvi d'imatge data de 1950 quan se li va instal · lar a la part alta una enorme imatge del Sagrat Cor visible des de tota la ciutat. Avui acull la interessant exposició "Mirant a Sant Sebastià" que ens apropa a la història de Donosti. Em va semblar una mostra interessant per a qui estima conèixer el passat dels llocs visitats.
Lentament vaig emprendre el camí de tornada. Un no deixa de meravellar per tants successos que han modelat les nostres urbs i als que hi habiten, donant lloc al que avui coneixem. Ja de tornada a la Part Vella, vaig treure el cap als bars amb els seus interminables barres plenes de mil i un pintxos. Vaig comprendre que era hora de paladejar i gaudir el present donostiarra.
Eduardo De Hivern
www.blog.infoviajero.es
info@infoviajero.es
El camí
La forma més còmoda de viatjar a Sant Sebastià probablement sigui en automòbil o autobús. La ciutat compta amb aeroport encara que aquest es troba a Hondarribia a uns 20 quilòmetres.
A taula parada
-Molts són els bars destacables en la Part Vella donarà gaudir dels tradicionals pintxos. Entre els més clàssics, senzills i de millor preu trobem La musclera. Situat al carrer Port, 15 aquest local ofereix tapes de musclos en diversos estils i fantàstiques patates braves. Al mateix carrer Port, però en el nombre 8 escontramos el Bar Portaletas, una altra cita tradicional per als donostiarres on amb sort podrem aconseguir taula i gaudir de les varietats de pintxos que ofereixen.
-El carrer Múnstergasse està plena de petits restaurants en els porxos amb preus més mòdics amb possibilitat de menjar al medioía.
Molt recomanable
-L'ideal és realitzar el recorregut descrit un diumenge al matí, per acabar gaudint de l'ambient de pintxos de la Part Vella al migdia. És en aquest moment quan se li pren el pols a la ciutat ia la seva vida gastronòmica, almenys pel que fa a tapes es refereix.
