Maliciosa: la maleïda de Guadarrama
Algunes muntanyes semblen portar en el seu nom una maledicció, com si arrosseguessin una implacable condemna o pesés sobre aquestes un anatema bíblic, però n'hi ha prou amb escoltar el seu nom per sentir irremissiblement atret per elles. Em va passar al seu dia amb els Inferns i la Maladeta, al Pirineu aragonès, i, més recentment, amb la Maliciosa, a Guadarrama. "Batejada" així en el segle XIV, seva maledicció és de pedra i vent, de solituds prenyades de bellesa en un dels miradors més impressionants de la Comunitat de Madrid. La seva cara sud és abrupta, contundent, gairebé 1.000 metres de desnivell des de La Barranca, suficients per fer-se mereixedora d'aquesta distinció en la toponímia muntanyenca, la Maliciosa, la maleïda.
Millor decantar-se per la més plàcida vessant nord, des del port de Navacerrada, gairebé en el límit entre Madrid i Segòvia. A les muntanyes no convé perdre'ls mai el respecte, més enllà de la seva altitud o dificultat. És el principal requisit per voler. Si fem peu vèncer pensament, en sotmetre fent cim, tard o d'hora acabaran per posar-nos al nostre lloc, de vegades dolorosament. Convé demanar permís, implorar fins i tot la seva benedicció, com si haguéssim de aplacar la fúria adormida d'un Déu clement, la muntanya mateixa. Els budistes així ho entenen: l' augmentant Kailash o el Qmolangma (nostre Everest), sense anar més lluny. Els seus ofrenes o "licitacions" als esperits de les altures imploren aquest favor, el do de trepitjar el cim, un regal, una deferència. Jo, que no sóc budista, mai m'oblido de parlar-los en el silenci dels primers passos, quan encara la respiració no s'ha esvalotat, sobretot si, incomplint una de les més elementals normes de prudència, pujo sol a la trobada del cim.
Què té la muntanya que sortim al seu encontre com posseïts per una atracció ineludible? Potser únicament en les altures ens sentim despullats del nostre pesat equipatge de banalitats, enfrontant tal com som (el que pensem que som) a la veritat nua de les muntanyes. Allà dalt, com bé apuntava Messner, "Cauen totes les màscares". De vegades, la imatge que ens retorna no és agradable, però el risc val la pena. Al cap ia la fi, pujar a una muntanya suposa vèncer les pors interiors, superar les dificultats, endinsar-se en el desconegut, una metàfora de la vida mateixa.
millor agafar una desviació que neix entre el matoll a la dreta del telecadira i que permet estalviar-se un bon tros de anodina pista
La primera part de l'ascensió ens encamina cap al Alt de les Guarramillas (2.265 metres), la popular Bola del Món, amb els seus inconfusibles antenes de televisió, que parecen sacadas de la portada de «Objetivo: la luna», el clàssic de Tintín. La major part de la pujada discorre per una pista asfaltada. Per a tots els que, com jo, abominen d'aquestes interminables carreteres de muntanya, millor agafar una desviació que neix entre el matoll a la dreta del telecadira i que permet estalviar-se un bon tros de anodina pista, a més de gaudir de la companyia de petits grups de masos cavalls que ignoren, i fan molt bé, l'estrany caminant.
Poc abans d'arribar, res més passar una caseta que a l'hivern fa de cafeteria, a l'esquerra del camí hi ha una creu de ferro que ens anuncia l'arribada a l'Alt de les Guarramillas, on la ventada sol donar la benvinguda al muntanyenc. El grup d'antenes, protegides per una tanca, es sorteja per reprendre a l'esquena un sender que perd alçada sense complexos camí del coll del Piornal, que ja s'endevina en la distància, gairebé 200 metres mes a baix. Regalar metres de desnivell a la muntanya mentre pugem és una d'aquelles coses que qualsevol muntanyenc tracta d'eludir, però en aquest cas és inevitable, doncs el llarg cordill és de pas obligat per arribar al cim de la Maliciosa.
L'arribada al coll és inconfusible. Després de deixar enrere les ruïnes d'un refugi de pedra, un vell plubiómetro d'alumini marca el lloc on la pendent es llisca indolent cap Manzanares el Real. Un racó ideal perquè les vaques pasturin al seu aire. Ara sí, toca pujar de nou. Per davant, el camí discorre entre un paisatge pedregós, l'últim esforç (una hora i quart des del port de Navacerrada) abans de coronar el cim (2.227 metres), assenyalada per un d'aquests vèrtexs geodèsics que s'ha jubilat el GPS (la seva destrucció va arribar a estar penada per llei, i ignoro si a aquestes altura ho segueix estant). Aviat es recupera l'alè necessari per delectar-se amb les magnífiques vistes de la serra de Guadarrama. Cap altre lloc com el cim d'una muntanya per gaudir, assegut sobre la roca polida pel vent, d'un entrepà (abstenir-se de barretes energètiques) i un glop d'aigua sentint, per uns minuts, amo del teu destí.
Comentaris (3)
eva m.
| #
Comparteixo les teves reflexions sobre la grandesa de les muntanyes i sobre el respecte amb què hem d'enfrontar a elles, Ricardo. Eficaç, alli arriba no hay simulacion que valga.
Contestar
Anònim
| #
[…] […]
Contestar
ricardo Coarasa
| #
Gràcies Eva. Cadascú viu la muntanya a la seva manera. Per a mi són part de la meva memòria sentimental i una imprescindible injecció de llibertat. Algunes cims han marcat la meva vida i ho segueixen fent.
Contestar