Em sentia mínim. Sóc aquell punt que es veu a la distància. Vaig començar a caminar entre les dunes sense saber on anar. Volia apropar -me al mar, Això semblava a prop, Amb el seu to blau i aquella llengua de sorra que es torçava entre les seves ones. No ho va ser, Era molt lluny, Vaig meditar quan ja havien caminat dues lligues de vent. Però no hi va haver cap retorn a l’esquena, Només pujava a la part superior de la següent duna, i intenteu veure quina àmplia tenia el mar i si era possible a l’horitzó. No hi havia ningú allà. Estàvem sols. Els meus amics s’havien quedat enrere. Hi havia massa espai per molestar -nos.
Només volia estar sol per gaudir d’això, retenir -lo. Vaig tornar esgotat i feliç, conscient de si mateix sobre un escenari incert, I Tom, un nord -americà que viatjava per Namíbia i s’unís al nostre grup en aquesta excursió, Em va ensenyar diverses fotos que m’havien fet. Un és això. Em va dir una cervesa, em va dir: "Doneu -me el vostre correu electrònic i us els envio". Si de, convençut que no es faria perquè oblidaria. L’eufòria de les trobades casuals s’esvaeix normalment. Un mes després ho va fer. Em va enviar diverses fotos d’aquell dia al sandvitx del port on vaig comprendre que el terreny pot ser més gran que el cel.
Foto: Tom Miller
