Bamiyan: les llàgrimes de Buda
Obrir la porta de sortida de acceptació no és tasca fàcil, es necessita un tot terreny per recórrer els polsosos camins esbiaixats per rius, obstaculitzats amb roques i trepats amb esvorancs. Waisidin va ser la nostra salvació per a poder sortir de Kabul. Assegut en una cadira al hall de l'històric hotel Mustapha espera que algú necessiti un vehicle. Durant la guerra i immediatament després, l'allau de periodistes occidentals feia impossible trobar un vehicle. Avui dia Afganistan ha passat a segon pla i tot just queden periodistes; la capritxosa mirada d'occident ara deriva cap a altres llocs. Waisidin està entusiasmat amb que uns viatgers independents, lluny de la versió que ofereixen els periodistes de guerra, vulguin conèixer el seu torturat país per poder mostrar al món un poble infatigable i unes belleses naturals que, potser en breu, puguin ser gaudides per més viatgers.
El sud i sud-est, feu talibà, pateix la fustigació i els repetits atemptats que els fonamentalistes continuen exercint sobre la població local i forana. Qui li hagués dit a Alexandre el Gran que Alexandroupolis, aquella ciutat que fundés vint segles enrere durant la seva campanya asiàtica, es convertiria, sota el nom de Kandahar, a la capital del territori d'un grup tan pervers i sagnant. El nord es troba, artificialment, lliure de talibans però dominat pels Senyors de la Guerra, amb els seus exclusius feus d'acció i per esporàdics grups de "fora de la llei" (lladres de pas).
Afganistan ha passat a segon pla i tot just queden periodistes; la capritxosa mirada d'occident ara deriva cap a altres llocs
Partim cap al nord una desdibuixada matinada seguint dues consignes: inscriure'ns a les pensions on ens allotgem per deixar rastre i mai viatjar de nit sota cap concepte. Però com complir aquesta última màxima en un país on és imprevisible saber què pot passar en el transcurs d'un simple passeig? Les dues ocasions que ens va sorprendre el crepuscle per involuntaris retards van omplir de nerviosisme als nostres amfitrions, més preocupats que nosaltres mateixos a causa del sentit de l'honor afganès que no permet que alguna cosa perjudicial pot esdevenir als hostes sota la seva protecció.
El tram de carretera asfaltada fins Charikar va ser un cúmul de despropòsits interminables. El eslàlom de clots i vehicles suïcides que avançaven en direcció contrària va desaparèixer tan aviat ens allunyem de la carretera general per rodar per pistes pedregoses, polsoses i zigzaguejants dels voltants del Hindu Kush. Un seguit incessant de carcasses abandonades de tancs i carros de combat ens acompanyen durant tot el trajecte evocant-nos un aberrant passat, no tan llunyà, que van patir els seus pobladors. Els espectres de diversos forts medievals encastats en paisatges de somni impregnen d'història paradisíacs valls plens de cultius. Quan desapareixen les restes de la guerra ens sentim a Shangri-La, el mític vall perduda Himàlaia de la felicitat eterna.
Partim cap al nord una desdibuixada matinada seguint dues consignes: inscriure'ns en les pensions per deixar rastre i mai viatjar de nit
Els 1.800 metres als quals es troba Kabul es van convertir en una cota intranscendent davant els 3.000 metres d'altitud que arribem quan penetrem en el vall de Bamiyan. Sobre un turó la silueta ambigua de la fortalesa Roja, Kshhr-i-Zohak, s'alça com sentinella del prodigiós vall, antany vital tram de la mítica Ruta de la Seda. Ara, els camperols tornen als seus humils llars amb carros tirats per rucs carregats de sacs de patates. Després de cada collita, el camp és inundat per un guirigall de nens que alberguen la peregrina esperança de trobar entre els trillats camps algun tubercle oblidat. Quan el troben, és com si haguessin trobat el tresor més preuat. Nens de somriure tímid i mirades obliqües que evidencien la seva ascendència hazara, descendents de les tribus mongoles del s. XIII. Més lluny de la pista es troben els cultius d'opi que converteixen l'Afganistan en el primer productor i exportador mundial de la matèria primera per a la heroïna.
Quan els últims raigs del sol de ponent vaticinen l'ocàs del dia, sorgeixen davant nostre les restes dels involuntaris protagonistes d'un dels ultratges més vergonyosos a l'herència cultural de la humanitat. Una destrucció que simbolitzava la culminació, en definitiva, de les sagnants massacres que entre la població afganesa havien exercit les forces talibans i que van rematar amb aquestes víctimes silencioses de pedra.
Quan els últims rajos de sol vaticinen l'ocàs del dia, sorgeixen davant nostre les restes dels budes destruïts pels talibans
Com ulls salvatgement buidats, la conca mutilada i seca dels grans Budes de Bamiyan té coagulades les seves llàgrimes de pols sota els seus amputats peus. La runa que en la seva base s'amunteguen van donar cos a un altre temps a colossals figures de Buda, la més gran de 53 metres d'alçada. Amb ells es va marcar una fita en la història de la iconografia mundial. Per primera vegada es plasmava, entre els segles II i IV d.C., una escultura humana de Buda després de segles de representacions simbòliques.
Durant més de 1.500 anys els budes van ser capaços de resistir les ferides que la història i el temps van anar fent efecte en el seu adobada fisonomia, fins i tot van arribar a sobreviure a la demolidora visita de Gengis Khan, però la intolerància religiosa i un bon munt d'explosius i canonades van aniquilar violentament la seva mil·lenària existència al costat de l'esperança del poble afganès de viure en pau.
Com ulls salvatgement buidats, la conca mutilada i seca té coagulades les seves llàgrimes de pols sota els seus amputats peus.
Pujant pels voltants de la poderosa serralada de l'Hindu Kush vam començar a rodar per una confusa embolic de pistes que ens portarà fins a un paratge on es combinen magistralment la serenitat i la bellesa, els llacs de Band-i-Amir.
Estripant la monòtona capa de tons marrons, la natura ha escalonat fastuosament cinc llacs de variades tonalitats turqueses perquè aboquin les seves aigües en el seu immediat successor configurant un calidoscopi de colors en els seus respectius canons. L'últim d'ells, 1 mansa llacuna capturada per una presa natural d'alts murs de terra, deixa escapar les seves aigües en petites cascades on hi ha de nou cabuda per a la superstició popular. Husseini, 1 hazara de somriure generós, ens va assegurar que beure les seves aigües et pot curar qualsevol mal que pateixis. Volem continuar camí però els marges de la pista assenyalen mines per tot arreu i més al nord… els Senyors de la Guerra van marcant les seves posicions amb bales i sang.
Els marges de la pista assenyalen mines per tot arreu i més al nord… els Senyors de la Guerra van marcant les seves posicions amb bales i sang
D'aquesta manera, una nova porta del món s'ha vist forçada a tancar-se pel pervers poder de la insensatesa, les armes i les bombes. Però ens vam prometre, davant la idíl·lica visió dels llacs, que algun dia tornaríem de nou a la sorprenent i fascinant Àsia central per seguir confraternizando amb la seva gent i explorant els seus infinits camins, com portem fent des de fa més de mig segle seguint l'exemple de Heròdot... viatjant per explicar el que hem vist, sentit i viscut ...
Comentaris (1)
Vermell
| #
Hola Vicente i Marian
interessant viatge!
He d'anar a Tunísia en un parell de setmanes, alguna recomanació?
Feliç any
Jose Ignacio
Contestar