De sobte, vaig notar el vent sacsejant a la cara. Es va aixecar una olor a terra mullada, a terra per parir, a nits de cel esbocinat. Em vaig fixar que al lluny es veien alguns llamps. Semblaven perduts, llunyans, inabastables. Aviat va arribar també el so. Es escoltaven els trons partir l'horitzó. El llunyà es va fer ràpid proper. La pluja va començar a descarregar amb força. L'aire era pesat amb la seva olor de entranyes. I de sobte, enmig d'aquelles jornades dures, difícils, passar el sublim, la màgia.
El viatge per Etiòpia amb moto estava sent tot el contrari del que jo m'havia imaginat. En comptes de trobar el desert, els camps de refugiats, els nens amb les tripetes inflades per la fam i molta pobresa, em vaig trobar en un país d'altes muntanyes i verd.
"Ahhhh. I com aconsegueixen que no plogui?", pregunto amb certa curiositat abans d'escoltar una resposta que si m'haguessin donat 100.000 oportunitats per donar-ni tan sols m'hagués apropat. "Agiten cues d'hipopòtams amb les seves mans, cap al cel, i impedeixen que plogui ", m'explica amb rotunditat.
De sobte, miro a dreta i esquerra, i veig altres immenses tortugues Baulas tornant al mar o remuntant la platja. Semblen espectres que s'arrosseguen a la nit. Igualtat de rendiment per als turistes, aquell moment és inoblidable, real.