El salar d'Uyuni és blanc com un quadre sense començar, com un vel gegant de núvia, com la imaginació d'un cec. És infinit com l'horitzó, lliure com el somni d'un condemnat, pla com la consciència d'un nen.
Uyuni no és un lloc especialment agradable, no hi ha molts hotels i la polseguera sembla perseguir tenaç fins l'últim dels seus racons. Un inequívoc i lànguid aire de Far West recorre un poble en què els seus habitants treuen el cap per les escletxes de casa com gàrgoles pansides i el cementiri de trens de les proximitats sembla voler transportar lladres de bestiar d'un altre temps.