Avui em ve de gust creure
Recordeu les promeses de Nadal? 2013?
Destinació obert
Destinació oberta és la secció on encaixa tot, viatges, rutes, ciutats, pobles o parcs naturals. Si tens una destinació al cap, Estic segur que el trobareu aquí..
77 articles
Wat Muang: El temple més surrealista de Tailàndia
Un Buda gegantí irrompia entre els arrossars. Res semblava explicar per què emergia precisament allà, una figura daurada de 92 metres.. A l'ombra d'aquest Buda treballen diàriament els camperols de la província d'Ang Thong, esglaiats per les dimensions d'una de les 10 majors estàtues del món.
Bangkok, 15 anys després
Un tendeix a tornar als llocs alegres amb cara de babau. La nostàlgia de tornar a Bangkok estava distorsionada per aquelles nits de festa inesgotable, aquella joventut que ara enyorava a l'passejar al barri de Sukhumvit Road, 15 anys després.
La vida flotant de Tonlé Sap
S'han acostumat a les marees, que els fa remar la llar a una altra banda, a la recerca de peixos sota els peus. I així any rere any, amb els peus mullats de tant sortir de casa, de tant passeig i tan poca distància a peu.
Angkor: Meravella entre les meravelles
Hi ha ocasions en què un home se sent, sense remei, desbordat. Succeeix amb la mort d'altres, amb l'anunci d'una paternitat, amb un viatge a la fi del món, amb la guerra, amb un amor inequívoc ... i succeeix amb els temples d'Angkor.
La Volta al Món en 3 minuts
Tornen com llampecs les imatges d'aquells dies, retalls d'aventura, paisatges del món. Tracte de construir el mural de sensacions, però resulta impossible ordenar el caos d'un viatge de dos anys, perquè no està fet el cor per albergar tantes emocions.
A Saigon no hi ha bicicletes
Tots els pobles de l'món, quines coses, tendeixen a curar les ferides, a passar pàgines i obrir restaurants. En Saigon ja ningú fa servir bicicleta. El brunzit de les motos ha anat apagant la màgia d'un altre temps, el soroll dels mercats de carrer ... i el record eixordador de la guerra.
La religió dels homes que creuen en tot
Els caodaístas abracen als déus de l'hinduisme, als ensenyaments de Mahoma i a el llegat de Jesucrist. són budistes, taoistes i confucianistas. Els seus líders asseguren haver rebut revelacions de Shakespeare o Lenin. I Víctor Hugo és un d'uns dels seus sants.
Històries mínimes del Vietnam
"Tengo que ir a dar de comer a mi marido”, va dir Clay. Però el marit de Clay portava diversos anys mort. Tot i així, la vam veure caminar cap al cementiri amb una mica de menjar i uns cigarrets que va deixar a la tomba del seu difunt marit.
Un dia de pesca a Da Nang.
Da Nang no és una ciutat normal. Té aquest punt d'excentricitat que fa que somriu a un, mentre passeja per una platja llarguíssima, en què s'estrella el Pacífic. Pugem a un turó on es manté dempeus l'estàtua de Lady Buda, estirada en marbre, amb els seus 72 metres d'alçada.
El llindar dels somnis viatgers
Qui vol sortir a fer un volt? Avui vull tornar a compartir aquest vídeo, una idea per ventilar l'estiu amb enquadraments remots, amb destinacions a l'abast d'un mapa.
La ciutat més bombardejada de la Història
Cada 8 minuts queia una bomba a Laos. així durant 9 anys. Van llançar 270 milions de bombes raïms, dues tones de municions per a cada un Laos. I Laos ni tan sols estava en guerra. Entre 1964 i 1973, Estats Units va llançar més bombes a Laos que en tota la Segona Guerra Mundial.
La brillantor etern de Luang Prabang
Luang Prabang és d'aquests llocs la pau t'arriba a inquietar. Un no sap per on començar a enquadrar les teulades que acaben en punta, els monjos pelats o els budes d'or.
Els homes que mengen gossos i tenen por de les granotes
A les selves del Vietnam hi ha tan pocs animals com en les de Laos. Els homes, segons ens va dir Joan, s'ho mengen tot. Amb la sensació d'adreçar-nos a un lloc una tant saquejat, ens endinsem en les carreteres del nord de Laos.
Més enllà de les les terrasses de Sapa
Vam ser rebuts amb la brusquedat d'una venda d'artesanies, sense que hi hagi salutació ni somriure. Els carrers semblaven un aparador indígena i els turistes fotografiaven el colorit de vestits i l'alegria forçada sobre les voreres.
Hanoi, el vesper
No hi ha manera d'abstreure de l'estrèpit de motocicletes. Els carrers són un vesper tan frenètic que un és incapaç d'explicar-se com és possible que no topin les motos. Els encreuaments i els semàfors són, com a molt, una mera forma de orientar al conductor.
Trucant a les portes del Tibet II
Les cases emblanquinades eren àmplies. Les portes estaven decorades amb dibuixos de colors. Una àvia donava voltes a un cilindre enorme, forjat per a la pregària en la cultura budista tibetana.
Trucant a les portes del Tibet I
Xina va començar a diluir-se a mesura que s'anaven escarpando les muntanyes. Fugim en un tot terreny, amb l'ansietat d'un fugitiu a camp obert. Enrere quedava les ciutats excessives o el turisme de pobles la màgia es ven en botigues de souvenirs.
A la recerca de la meva racó d'Escòcia
Vaig sortir a recórrer Escòcia, com qui fuig cap a la pluja, buscant solituds a l'altre costat d'Europa. Tenia fam de penya-segats, set de whisky i ganes de perdrem. Jo, que entenc el viatge com una experiència compartida, vaig decidir aquesta vegada desprendre de tota companyia.
Palència, al final del camí
[st] A 40ºC sota zero tot quedava congelat, les màquines llevaneu, les pestanyes i el nostre ànim aventurer. Estàvem…
Llac General Carrera, blau entre els Andes
Vaig creure haver arribat al Carib en meitat dels Andes. L'aigua era d'un blau indi encès, turquesa en ocasions i amb to maragda en algunes ribes. Avancem cap al llac com qui veu la llum al final del túnel, gairebé per inèrcia, sumits al hipnotisme d'una aigua que brillava entre muntanyes nevades.
Caos mística Ulaanbaatar
Mongòlia presumeix de solituds, d'estepes que apunten al no-res, d'horitzons en veu baixa, on ningú lamenta tant desert perquè, senzillament, no hi ha ningú. És com un país en coma induït pels seus paisatges erms, un lloc de pas, el ressò dels pastors, que no s'aturen, potser per no sentir de cop el desemparament.
A l'ombra de les Torres del Paine
El sud del món acaba amb un rampell. Allà on els Andes es van acabant, la naturalesa es reserva un últim festival de pedres. Creuem la frontera de Xile com en un comiat perquè a l'altra banda, només les vicunyes i els ñandús governen la terra indòmita de llacs verds i muntanyes impossibles.
Dunes de Cor, platges sense mar
Al costat del lloc on banyen els seus somnis els turistes, la naturalesa ensopega amb els vents de la mar per formar una de les orografies més absurdes de Veneçuela. És una llengua de sorra que no arriba a la costa, que es queda sense platges, un desert en miniatura, on se suposa haurien de governar els cocoters.
