Tlacotalpan: la revolució del "fuster" Porfirio

Per: Text: Ricardo Coarasa i fotos: © CPTM / reu
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Sovint, la diferència entre fer-se un lloc en el mapa i engrossir la nodrida llista dels municipis oblidats és un fill il · lustre del qual enorgullir. Tlacotalpan té la sort de poder esgrimir la partida de naixement d'un dels grans, el compositor mexicà Agustí Lara. Qui no ha sentit alguna vegada alguna de les seves cançons? “Només una vegada”, “María Bonita” o “Granada” formen part de la memòria sentimental de milions de persones. Segurament per aquest motiu passem de llarg pels pobles escampats per la carretera 175 i parem en aquest.

En caminar pels carrers principals d'aquesta bonica vila veracreuana d'estil colonial enclavada a la riba del riu Papaloapan t'assalta una certa sensació d'irrealitat. Sobre les seves cases s'han escampat tots els colors de l'arc de Sant Martí amb massa pulcritud. Un troba a faltar alguna pintada (amb el clàssic “Viva Mèxic cabrons”, potser) que escupa sobre Tlacotalpan una mica d'imperfecció quotidiana. Un escrostonat en una paret, l'olor dels tacs d'un lloc de carrer, un suposar. Potser aquesta perfecció s'explica per la necessitat de la localitat de reinventar-se a si mateixa cada cert temps, doncs les crescudes, els incendis i els atacs pirates han obligat a reconstruir la ciutat diverses vegades al llarg de la seva història. És com si Tlacotalpan es vestís de diumenge cada dia per festejar que segueix dret malgrat les adversitats. Una filosofia de vida, per descomptat.

Un troba a faltar alguna pintada (amb el clàssic “Viva Mèxic cabrons”, potser) que escupa sobre Tlacotalpan una mica d'imperfecció quotidiana

Confosa entre la successió de porxos arquejats hi ha la casa natal de Lara, que imbuïda d'aquesta estètica tan cartesiana de murs de pany i cantell i teulades de dues aigües fins passa desapercebuda, la veritat. Només una petita placa s?encarrega de recordar al viatger el naixement del compositor entre aquestes quatre parets. D'un altre dels fills il·lustres de Tlacotalpan, Juan Bautista Topete, un dels abanderats de la revolució espanyola de 1868, no vaig trobar ni rastre. Si hi ha alguna placa que perpetuï l'efemèride no vaig ser capaç de trobar-la.

Com passa moltes vegades a la vida, quan vas darrere d'una història et dónes de cara amb una altra molt més subjugant. Ser el lloc escollit per l'atzar per a la vinguda al món d'un compositor cèlebre i un revolucionari està molt bé, però a la rebotiga de Tlacotalpan hi ha lloc per a més curiositats i una mereix una línies en la més recent història de Mèxic. Aquí va rumiar la seva derrota durant tres anys el general Porfirio Díaz, després de revoltar-se contra Benito Juárez en perdre les eleccions presidencials de 1871. El futur president de Mèxic va obrir un taller de fusteria abans de tornar a aixecar-se en armes a 1876, aquesta vegada contra Lerdo de Tejada, successor del desaparegut Juárez. Però aquesta vegada la sort no li va ser esquiva i després de guanyar la batalla de Tecoac, Díaz es va fer amb el poder el 5 de maig de 1877. Fent gala d'aquesta megalomania tan pròpia dels dictadors, el “fuster” Porfiri -elevat a la més alta dignitat de la nació- va dignificar el poble amb un il·lustre coletilla per rebatejar-lo com “Tlacotalpan de Porfirio Díaz. Com que li agafi gust al càrrec, només va poder ser desallotjat del castell de Chapultepec per la revolució mexicana de Vila i Zapata 33 anys després! En la millor tradició cabdillista del país asteca (que tan magistralment retrata Enrique Krauze en el seu imprescindible “Segle de Caudillos”) l'abanderat de l'antireelecció acabo presentant-se set vegades! a la farsa electoral amanida per perpetuar-se a la presidència.

l'asserejé torna a recordar-nos que el llogaret global de McLuhan no és cap estupidesa

Mentre recorrem els carrers del poble fundat, com tants altres, pels conqueridors, llarguíssimes i semidesertes, l'asserejé torna a recordar-nos que el llogaret global de McLuhan no és cap estupidesa. Passegem pel sòcol, a qui sembla que han tret brillantor, doncs refulgeix amb el vermell, blanc i verd de les banderes omnipresents que anticipen la gran festa mexicana del Crito. Comprem uns dolços endurits que mengem en un tres i no res i assistim perplexos als últims assajos de carrer de la multitudinària celebració de la independència. Un grup d?escolars entona amb notable desafiament cançons populars davant l?atenta mirada d?un grapat de paisans. Asseguts en cadires plegables, recompensen els esforços dels infants amb ocasionals aplaudiments, que no aconsegueixen esborrar de les seves cares una subtil pinzellada d'indolència.

Al nostre costat s'alça la façana de la bellíssima església de la Candelaria, l'altre orgull d'aquest municipi. La devoció per aquesta Verge enfonsa les seves arrels al segle XVII, quan la va inculcar l'Ordre de Sant Joan de Déu. Des de llavors, cada 2 de febrer la seva imatge és treta en processó pel riu per tenir un bon any de pesca. I per suplicar-li que no se li acudeixi desbordar-se de nou, suposo. Si malgrat les oracions el riu reincideix en la seva virulència, a Tlacotalpan l'enèsima crescuda l'enxamparà, segur, vestida amb les millors gales.

  • Compartir

Escriu un comentari