M'encanta remar de nit. Durant el dia la calor és insofrible però en refrescar és un plaer asseure's als rems. Després de dotze hores de mortífer déu Ra, el que desitjo és embolicar-me a la suau brisa marina de l'ocàs. Sóc noctàmbul, m'agrada la pau de la foscor, el seu silenci i el costat més acollidor. El sol deixa d'abrasar el meu casquet cerebral, les meves neurones es tornen creatives i alliberades; pensen i senten ràpid.
El mar i jo ens fem còmplices. Em dissolc a la seva líquida negror com un tizón. Sento la tranquil·litat, l'harmonia; sóc com un àtom més, com una gota més. No hi ha ocells voletejant, no veig peixos saltar. Tot es torna més senzill, més primitiu, més bàsic. El dia em sembla monòton, com si pogués dominar-lo; per contra, la nit és secreta, desconeguda, tranquil · la, inquietantment desitjable.
El dia em sembla monòton, com si pogués dominar-lo; per contra, la nit és secreta, desconeguda, tranquil · la, inquietantment desitjable
Ahir, bastant abans de ficar-me al llit vaig veure al lluny una llum blanca a tot l'horitzó que vaig anar controlant per veure cap a on es dirigia —a la nit, un codi de llums va indicant als navegants la dimensió i rumb dels vaixells amb què es creuen—. En constatar la seva llum vermella per la meva banda de babord em vaig despreocupar pensant que seguiria rumb a les Illes Canàries i que provenia, probablement, de les de Cap Verd. Seguint fidelment el conegut vers mnemotècnic de navegació nocturna, tot estava en ordre: «Si fa verd amb el verd, o encarnat amb el seu igual, llavors res no es perd, segueixi a rumb cadascú…». Pel que fins aquí, tot bé.
Vaig deixar de remar; el meu torn s'acabava i l'embarcació quedava a partir d'aquell moment quatre hores a la mercè del corrent i el vent. Abans de ficar-me al llit vaig devorar una barra energètica Santiveri i em vaig raspallar les dents esbandint-me amb aigua de mar. És fàcil, només es tracta de treure la mà per la borda i omplir el got ja que vivim a menys de mig metre sobre el nivell de l'aigua.
Em vaig despertar sobresaltat, vaig sortir de la cabina i aquí, menys que 10 metres, vaig observar un vaixell. S'acostava perillosament a causa de la maror
Vaig encendre la llum de navegació doncs mentre rem m'és més còmode fer-ho a les fosques. També, com de costum, vaig connectar el detector de radar —un dispositiu que identifica els senyals que emet el radar d'un altre vaixell i ens alerta acústicament i visualment d'un possible rumb de col·lisió—. Començava ja a agafar el son quan de sobte em va alertar el xiulet curt però agut del detector. La seva llum vermella s'havia activat indicant que alguna cosa estava passant a la nostra popa. Em vaig despertar sobresaltat, vaig sortir de la cabina i aquí, menys que 10 metres, vaig observar un vaixell. S'acostava perillosament a causa de la maror. El seu motor era de gasoil, se sentia perfectament… gairebé estava damunt nostre! D'un salt i nu com estava em vaig asseure als rems tement el pitjor. Vaig pensar que estava a punt d'envestir-nos però de seguida em vaig adonar que aquest iot ens estava seguint sigil·losament.
- Fotre, Pancho! -Chille-. És un vaixell pirata, la llum de navegació ha delatat la nostra posició i vénen a per nosaltres! Per què ...?
Abans d'acabar la pregunta ja m'ho podia imaginar, meu cor es va accelerar. A crits vaig insistir al meu company:
- Pancho! ¡Pancho! Agafa el telèfon i crida a l'Organització! Tenim a la nostra popa un vaixell pirata!
Ell, que estava completament adormit, va alçar el cap i em va mirar desorientat. Un cop assabentat del problema, amb total tranquil·litat, em va dir: —No et preocupis, home, possiblement ens hem topat amb un vaixell o un creuer i punt.
Em va sorprendre la sang freda, però jo estava convençut que era un vaixell pirata i que venia a per nosaltres.
—Per què queda callat a la nostra popa com un tigre que aguaita la seva presa? Per què no s'identifica ni diu res? Diables!
Intentem fugir? Per què?, no anirem gaire lluny, vaig pensar angoixat mentre aixecava el rem a mode de llança en ristre. Quin absurd! Si tenen armes de foc, estem perduts!
Vaig recordar que no teníem armes, ni ganivets ni res amb què defensar-nos.
—Què fem? Truca a qui sigui i digues-li que fins aquí hem arribat!
El meu cervell va activar tots els seus mecanismes de defensa; un torrent d'adrenalina va envair el meu cos. Estava desconcertat, em sentia indefens i estúpid. Tant esforç per acabar així!, em repetia.
Després de trucar per ràdio als presumptes atacants, assegut i amb els rems a la mà, el seu silenci persistent i horrible feia l'espera interminable. Què fem?
Intentem fugir? Per què?, no anirem gaire lluny, vaig pensar angoixat mentre aixecava el rem a mode de llança en ristre. Quin absurd! Si tenen armes de foc, estem perduts! Semblava que el cor m'esclataria. Esgotat després de set dies de rem, amb la ment atordida i amb uns pirates a la nostra popa. No contestaven les nostres trucades de ràdio i tots els indicis ratificaven el meu temor. Érem a prop de la costa d'Àfrica, un dels llocs on encara ronden aquests criminals, però no dels de pegat a l'ull i pota de pal de les pel·lícules, sinó dels que t'aborden, el matan, saquegen l'embarcació i l'enfonsen per eliminar tota mena de proves.
Passats uns minuts de màxima tensió el iot es va col·locar al nostre estribord i un home agafat a una de les bandes va començar a vociferar en un anglès britànic:
—Finalment hem donat amb vosaltres, ja era hora!
Portem unes bones hores buscant-vos!
Ah!, quin alleujament! Em va tranquil·litzar. Era un dels dos velers de l'Organització de la regata que es trobava visitant les embarcacions de la zona. En no portar la llum de navegació connectada, no ens van trobar fins que la vaig encendre en anar-me'n a dormir.
—¡Uf, sovint ensurt de mort m'heu donat! — vaig increpar els anglesos.
Pancho reia i jo, després de parlar amb ells pel canal 72, per fi em vaig relaxar. Això sí, vaig jurar no tornar a navegar sense armes per defensar-me d'un possible atac. Però no deixo de preguntar-me: per què es van quedar aquests eterns minuts sense dir res? Em podrien haver estalviat una mala estona…
