Irlanda del Nord: es estar en el (part I)

Per: Daniel Landa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Belfast em va rebre amb educació britànica, amb una avinguda neta i la plaça de l'Ajuntament com a primera parada. Havia sortit de Dublín dues hores abans i ara caminava pels carrers de vianants del centre de la capital d'Irlanda del Nord, o del Nord d'Irlanda, perquè en aquesta regió del món el desacord comença pels noms.

Vaig buscar un restaurant amb la il·lusió de menjar alguna cosa diferent a un sandvitx amb patates o peix fregit amb patates, pollastre amb patates, o de patata amb salsa de tomàquet. Vaig optar pel sandvitx mentre observava a un músic tocant a la vorera, que interpretava a Bryan Adams amb la seva mateixa veu trencada. Després vaig recórrer diversos carrers amples i em vaig creuar amb les presses repetides dels vianants de qualsevol gran ciutat del món.

La Catedral de Santa Ana es considera catòlica, encara que no romana i evangèlica, encara que no protestant. Jo no entenc res, però suposo que resen tots al mateix Déu.

Em va semblar un lloc modern, amb aquesta devoció per aixecar centres comercials, edificis envidrats i maniquins esvelts als aparadors. Em vaig acostar fins a la Torre del Rellotge al Albert Memorial, que té vocació de Big Ben, però sense el port ni la mida de la torre londinenca. Després vaig seguir allunyant-me del centre de la ciutat, buscant una mica de silenci a la Catedral de Santa Ana. Una gran creu cèltica ocupa el lloc central de l'absis. Mentre contemplava la creu em vaig preguntar quina versió del cristianisme inspirar aquell temple. Vaig saber poc després que es tractava d'una església anglicana, és a dir, es considera catòlica, encara que no romana i evangèlica, encara que no protestant. Jo no entenc res, però suposo que resen tots al mateix Déu.

Aquella tarda, contractar amb un grup de joves estrangers un taxi negre, molt antic, molt autèntic i molt car. Volíem endinsar-nos en el conflicte, entendre les cicatrius de Belfast, però aviat em donaria compte que aquesta ciutat encara mostra sense embenats seves ferides obertes.

Un guia local ens explicava amb sorna les picabaralles dels barris. Parlava de l'habilitat esportiva dels nord-irlandesos en les modalitats de llançament de pedres i salts de tanques. Em va semblar de mal gust l'acudit constant sobre un poble que encara plora els seus morts i més encara al costat d'aquell mur ple de missatges, de la ira de l'IRA, de protestes protestants i així podria seguir el joc macabre de paraules que aquí s'han escrit amb sang. Encara avui, (¡Avui!) existeix el toc de queda, es tanquen els filats en caure el sol i els nens llancen pedres a l'altre bàndol. Avui, que durant el dia les famílies passegen juntes, per carrerons ordenades, amb les seves reixes i el seu estil anglosaxó, tan civilitzat. En una d'aquestes carrers va caure el primer mort i avui, la nit acaba amb la treva i cadascú es refugia al costat del "Bé", i aquest mur enorme els protegeix dels altres.

L'odi es fa present allà on les veritats es diuen en veu baixa i les mirades són més eloqüents que les paraules.

Em esglaiar les parets pintades amb franctiradors a la part unionista i els dibuixos enaltint als líders del Sinn Féin al costat catòlic. Em vaig apartar del grup de turistes per caminar una mica més enllà de les façanes pintades i poder veure la cara viu dels seus habitants, que decoren amb banderes seus porxos, perquè ningú oblidi que el conflicte encara perdura, que la guerra, encara que sigui guerra de banderoles i filats, segueix latent. L'odi es fa present allà on les veritats es diuen en veu baixa i les mirades són més eloqüents que les paraules.

Belfast sobreviu al seu hemorràgia de rancor establint llocs comuns i pactes etílics. Els pubs de la ciutat són el bàlsam ideal per brindar sense preguntar-se "i tu de quin costat ets?"I llavors sona la música celta amb aquesta alegria irresistible i aquí sí, tots es posen d'acord. Mai havia vist de manera tan rotunda l'efecte conciliador de la música. He matisar que aquests bars es troben en territori neutral i estan en general freqüentats per estrangers, però també vaig veure els nord-irlandesos ballant sense control al so d'un violí i una guitarra. Prefereixo pensar que havia ànimes festives d'ambdós bàndols.

 

  • Compartir

Comentaris (4)

  • Juliana

    |

    Quanta raó tens!… Com negar el poder que la música exerceix sobre els humans, fins i tot quan sembla no haver cap altre tipus d'acord possible? El "efecte conciliador" d'una bonica melodia, com bé dius, es veu i se sent fins i tot en les circumstàncies més extremes… M'encanta com l'has relatat!

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    Sí, la música és potser la part més humana de la Humanitat.

    Contestar

  • Nacho Melero

    |

    Quina capacitat per suggerir imatges, provoques a la imaginació amb una habilitat enlluernadora. Bravo Dani

    Opino que si contactáramos amb marcians, ara que està calenta la notícia, també arribaríem a acords sota el paraigua d'una bona cervesa i al so d'una gran cançó. És UNIVERSAL, en sentit literal, el poder de les dues armes.

    Contestar

  • isaacbarragan

    |

    Molt intrigat amb la continuació de l'article, Sense excepcions És Un Plaer Viatjar al teu costat

    Contestar

Escriu un comentari