Irlanda del Nord: es estar en el (Part II)
Quan em vaig allunyar de la capital vaig sentir cert assossec. L'autobús va creuar camps verds i es va acostar a la costa amb els seus penya-segats severs, sense cap transició. La terra acaba amb brusquedat, com enfadada amb el mar.
L'autobús es va aturar davant de la Calçada del Gegant (Calçada del Gegant), un nom de llegenda per explicar un fenomen estrany. Cal posar molts zeros als anys per remuntar-se a l'era en què aquí havia volcans expulsant lava amb ràbia. Avui, més de 40.000 columnes de basalt formen una mena d'empedrat, amb geometries hexagonals, que costa atribuir a l'acció de la naturalesa.
Arribem a un lloc que ja més que ferides exhibeix la seva gangrena de forma explícita.
Més tard traiem el cap per nous penya-segats, plens de flors que no aconseguien suavitzar l'abrupte de les seves parets. Vam estar tot el matí parant en diferents miradors, desenfundant càmeres, creuant ponts penjants, visitant ruïnes celtes, castells desdentats que segueixen traient el cap a la mar. I així, poc a poc vam anar oblidant-nos de Belfast. Però llavors arribem a un lloc que ja més que ferides exhibeix la seva gangrena de forma explícita.
Derry o Londonderry
Els catòlics li diuen Derry, els protestants Londonderry. En qualsevol cas, es tracta d'una ciutat on a mi em costava respirar. És molt més petita que Belfast i aquí els barris estan marcats sense subtileses. Cartells d'ambdós bàndols mostren missatges directes. A l'entrada de la part nacionalista pot llegir: "Ara està vostè entrant a la Derry lliure" ia la zona unionista el cartell resa: "Londonderry, el banc oest republicà encara aquesta assetjat. No ens rendirem ". I així van. Avui. Ara.
La cambrera i el client em van mirar com només es mira un imbècil i no van dir res. Vaig beure el més de pressa que vaig poder i vaig sortir d'allà.
Plovia i el cel estava tan gris, que vaig tenir la sensació que mai, mai, podria brillar aquí el sol. Em va semblar pensar que era la forma coherent amb la qual el clima assetjava a aquesta ciutat de grisos pensaments. Vaig entrar en un pub de la zona protestant. La cambrera, una senyora amable em va servir una cervesa. Un home em mirava recolzat a la barra. Llavors vaig deixar anar una d'aquestes estupideses que es deixen anar precisament per dir alguna cosa i no semblar estúpid: "Aquesta és una ciutat tranquil · la oi?", vaig clavar, ia l'instant em vaig mossegar la llengua sense acabar d'entendre per què vaig dir allò. La cambrera i el client em van mirar com només es mira un imbècil i no van dir res. Vaig beure el més de pressa que vaig poder i vaig sortir d'allà.
Mentre caminava per la muralla que separa els dos costats de la ciutat, vaig pensar en l'arrel del conflicte. En realitat ambdós bàndols són unionistes, uns volen seguir pertanyent al Regne Unit i els altres es divideixen entre els que volen la independència total d'Irlanda del Nord i els que busquen integrar a Irlanda. No sé si la religió és una excusa o més bé l'essència de la discòrdia. En qualsevol cas, més enllà de les discrepàncies ideològiques, polítiques i religioses, és evident que l'únic que comparteixen és un passat bèl · lic irreconciliable.
Diversos artistes han pintat els seus horrors per recordar els deutes de l'altra part. Ningú oblida, és més, s'entesten a mantenir vives les tragèdies.
Sobre el turó on estan assentats els barris unionistes, vaig sentir l'impacte dels murals a les façanes de sota, dels catòlics. Diversos artistes han pintat els seus horrors per recordar els deutes de l'altra part. Ningú oblida, és més, s'entesten a rescatar la memòria, a mantenir vives les tragèdies. El 30 de gener de 1972 va tenir lloc aquí, un fet que va marcar la història del conflicte d'Irlanda del Nord. L'anomenat Diumenge Sagnant (el Diumenge Sagnant, al qual canta U2), marca la data en què la policia-anglesa- atacar un grup de manifestants catòlics. Van morir 14 persones, diversos joves entre ells. El monument als caiguts està sempre ple de flors.
Els dos principals partits polítics feien campanya en els seus diferents barris, la qual cosa em va semblar que tenia molt poc sentit aquí, perquè els vots ja estan repartits. Qualsevol discurs sembla excloure l'altra part. Estar en l'ésser, aquesta sembla aquí la qüestió. Ets allà o aquí, ets o no ets dels nostres.
Hi ha una estàtua tímida, en una petita rotonda de la ciutat, que tracta de commemorar el final de la guerra oberta: la pau entre protestants i catòlics, entre unionistes i nacionalistes, entre una mínima majoria i una gran minoria. Però la veritat és que no sembla suficient un gest tallat en pedra.
Seguia plovent quan vaig deixar Derry o Londonderry o el lloc més trist del món.
Comentaris (5)
Andrea
| #
Magnífic, Daniel. M'has transportat allà!
Contestar
Ana
| #
ufff.. m'he estressat
Contestar
Javier Brandoli
| #
Molt bona la història. Realment bona per explicar el babau que arriba a ser l'ésser humà. De per vida, així serà d'aquí 200 anys en què uns tipus posin flors en un monument i parlin amb consciència d'un dia en què no saben bé el que va passar però que els impedeix creuar a l'altre barri.
Contestar
Nacho Melero
| #
¡¡Fantàstic fenomen!! ¿Llegirà la cambrera o algun veí d'allà teu relat? Crec que els serviria de bona teràpia. Una opinió d'algú de fora, un punt de vista aliè, una mirada sense contaminació que digui el absurd que podem arribar a ser els éssers humans quan ens ho proposem…
Contestar
Carles L
| #
És curiós Daniel, jo també vaig estar passejant per Derry aquest any i vaig tenir sort… no era un dia gris ni plovia i mai se m'acudiria definir-la com el lloc més trist del món. Derry, malgrat el conficto palpable entre unionistes i nacionalistes, és una ciutat agradable amb una preciosa muralla i una activitat cultural espectacular que tant de bo tinguessin moltes ciutats. Salutacions
Contestar