A les portes de Namíbia

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

La meva última mirada a Ciutat del Cap, real, des de la Table View, va ser com el meu estat d'ànim en aquell moment: boira, que no deixava veure la ciutat a l'altra banda de la badia, i un vaixell enfonsat, ja de ferro corcat, davant dels meus ulls (va faltar que em passarà el talgo Madrid-Irun per sobre). No sé, hagués preferit una escena una mica més alegre: alguna cosa així com l'alcalde de la ciutat acomiadant mentre em regalava el meu pes en talls de pernil ibèric (ha pujat una mica en les últimes setmanes: la bona vida). Acomiadar d'un lloc on s'ha estat tan feliç sempre costa, més quan es té la sensació que potser no s'hagi de tornar.

Començava llavors el vénen Kananga, una ruta que he acordat amb aquesta agència espanyola especialitzada en viatges a l'Àfrica. Estar amb 15 espanyols, de nou, en un camió que ens porta fins a les Cascades Victòria ha estat un bany de la realitat que m'espera en el retorn. Ahir a la nit, la conversa en el sopar es centre en Paquirrín, Belén Esteban i Torrent. Res contra aquest tipus de converses, però jo m'havia fet als meus frikis de la zona: Malema, Terreblanche ... La veritat és que els tipus són simpàtics i m'han pegat una bufetada de hispania per la cara. L'ambient és divertit i es comença a crear un cert companyerisme. Frases com "en el món ha passat de tot i diverses vegades", davant la pregunta de si hi hauria explotat una gasolinera alguna vegada per fumar prop; o hi ha algun culet per aquí?, davant la massiva baixada de viatgers que es produeix en cada parada tècnica per pixar i fumar-nos fins als cordons de les sabates, ajuden.

Però el realment curiós, per a mi, d'aquesta primera fase del viatge és el que pot canviar una idea quan es torna a caminar sobre ella. Ara mateix estic a la frontera amb Namíbia, matí va deixar definitivament Sud-àfrica i m'endinso en un dels llocs del planeta amb menys habitants per metre quadrat: la seva 1,8 milions de persones i una dimensió que gairebé dobla a Espanya. He tornat a fer el mateix primer safari que vaig fer allà per abril, al Kalahari sud-africà.

Estar amb 15 espanyols, de nou, en un camió que ens porta fins a les Cascades Victòria ha estat un bany de la realitat que m'espera en el retorn.

Al marge dels grans records d'aquells dies, on ens menjàvem els quilòmetres amb rialles i il · lusió (es troba a faltar), el que ha variat és el paisatge. Per exemple, han mutat els colors terres del desert, d'abril, per verds esquitxats per tot arreu, nascuts de les pluges. La població de Calvinia, una petita localitat on viuen els afrikaners atrinxerats en el seu trinxera ideològica, em va semblar llavors que mereixia accelerar a fons amb el cotxe i oblidar-la i ara he descobert, almenys, un hotel i un restaurant amb encant, El "El Hantam House Complex". En realitat és una mena de raresa històrica, plena de fotos de velles famílies, nines i maniquins que fan por i frases ultrareligiosas escrites en afrikans. Val la pena.

Després, he tornat al Kalahari. Després de passar per Kruger al maig i juliol, vaig pensar que aquest safari era una broma on es veuen oryx, gaseles, estruços i poc més. Resumeixo el que he vist aquest matí en un paratge de dunes ple d'encant. Dos lleons, femella i mascle, cortejarse; un grup de hienes devorant les restes d'un oryx; 03:00 guepards caminat entre la carretera; cinc lleons tombats, vigilants, al costat d'un dipòsit d'aigua i dos intents de caça de tres guepards a unes gaseles. Per als que no hagin fet un safari mai, hi ha viatges, ens ha dit Javier, el guia, en què no veus un sol lleó i guepard, menys caçant. En fi, que el que per a mi era com l'estany del Retiro però amb dunes vermelles s'ha convertit en una explosió de salvatge vida animal.

L'únic negatiu d'aquest principi ha estat, com sempre, meu conscienciosa preparació: no porto un sac de dormir pel fred ni, és clar, una llanterna. Per què si només vaig a dormir a dos deserts, en tenda de campanya, en què la temperatura pot ser propera al zero. La primera nit a la botiga em congeli una mica, exactament vaig deixar de sentir el pit, les cames i les mans (podia moure els ulls), el que ha provocat una allau de solidaritat dels meus companys que m'han deixat una caçadora i dues mantes que van robar de l'avió (és el bo de viatjar amb espanyols). L'inconvenient és que hi ha força cerveses que desapareixen de la nevera del camió i que en la nostra primera acampada el guia va recollir, comptades, 21 burilles escampades per terra.
En fi, demà entro a Namíbia... Quan tingui connexió i temps seguiré comptant.

Ruta Kananga: www.kananga.com
Telèfon: 93 268 77 95
(Organitzen viatges per tota Àfrica)

  • Compartir

Comentaris (3)

  • Joan

    |

    Vaig fer aquesta mateixa ruta amb Kananga en 2008 i la recomano a tots els viatgers. Una experiència inoblidable. Namíbia em va sorprendre moltissim

    Contestar

  • javier

    |

    La ruta, per ara, és fascinant

    Contestar

  • casa

    |

    Doncs jo, de moment, conte bastant lleó.. Més de tres, amb el que té pinta de que el teu tornada ja està a prop.
    Em devoro el teclat de l'enveja, encara noto molt eixample ocult en aquestes línies… (m'he acostumat als meus freakis i el culet no mola?). Treu-te al bestiola que t'has menjat i torna.
    Em moro de ganes d'anar a veure guepards i algun Grullón del retir que fa molt temps que no he vist. En poc més d'un mes et porto quilo i mig de 5 jotes.

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets