A mi sí m'agrada París, M'agrada París, ja que m'agrada el albariño o les gambes, Les pel·lícules de Woody Allen, Vegeu Rafa Nadal Play a Roland Garros o aquells rotllos- Royces que mai he conduït. M'agrada París per aquest temps dedicat a les coses irremeiablement bones i fiables. Aquelles poques coses que ens salven de la lleugeresa i la incertesa insuportable d’aquesta vida. París és un d’ells.
No tot és subjectiu i no cal tenir por de "Mainstream", Ja que no cal tenir por a un batalló japonès que dispari a la Gioconda. Si el Gioconda hi és i dispara, és per alguna cosa, principalment perquè molts altres ho han fet abans i no tothom pot equivocar -se. No poder ser original i transgressors tot el temps i no sempre és aconsellable o "fresc" per fugir del ramat. De vegades us heu de rendir a la tirania de la bellesa. I si, També m'agrada Katmandú i fins i tot Benares o Bangkok, I reconec que Berlín és deliciosament indiscutible i ecològic amb tots aquests camps i grues distribuïdes a tot el centre. Però, al final, sempre tornem a París per perdre’ns amb una cara de Balicones per als seus bulevards i preguntem sobre la torre Eiffel i el Moulin Rouge amb un accent horrible.
Sempre tornem a París per perdre’ns amb una cara de Balicones per als seus bulevards i demanar la torre Eiffel
La primera vegada que vaig anar a París va ser amb els meus pares, Ja m’havien advertit que m’encantaria. Però m’agrada un adolescent tossut, Va girar la cara quan va passar per Notre Dame i Mascullaba, no sé quines incoherències sobre Amsterdan i Londres. Evidentment, els nostres pares sempre tenen raó i saben el que ens convé. I quan va arribar el moment per triar la destinació per fer el Cafre durant un any, ja sabia qui dirigiria la meva llista.
Perquè no podem saber més que tallar, i Scott Fitzgerald i que Henry Miller i que Jim Morrison i perquè no podrien equivocar -se. Has de ser més humil. Ernesto ja ens va advertir que aquesta ciutat era una festa, I alguns encara insisteixen en ignorar aquell home amb bigoti i pantalons curts que podrien matar els elefants a cops de puny. Hauríem d’entrar amb respecte i veneració com a església. Heu de descobrir i deixar que la Sena arrossegui els nostres estúpids prejudicis i els treu, molt lluny, Més enllà del Pont des Arts.
Els parisencs poden ser poc amigables, I fins i tot és possible que de vegades us enviïn a callar al metro
Els parisencs poden ser poc amigables, I fins i tot és possible que, de vegades, us envien a callar al metro i que quan els demaneu una adreça es limiten a observar -vos com un insecte estrany fent aquells moviments característics seu amb les fosses nasals abans d’embarcar -se a l’estampida. Però París no els pertany i ho saben, París és nostre. Com una mena de Noah Ark que s’hauria construït per salvaguardar tota l’esplendor i la delicadesa del món quan tot això finalitzi. A París hi ha parisenc per contrarestar tanta bellesa.
París no és una ciutat freda, cara i sense ànima, etcètera. Passejar pels seus carrers i atrapar una síndrome de Stendhal com qui agafa un refredat surt absolutament gratuït. Part de l'encant d'aquesta ciutat rau en aquestes queixalades fredes i miserables que et regala febrer mentre et relames a l'mirar dins de les brasseries per després anar-te a menjar patates fregides greixoses en qualsevol kebab.
Tots sospitem que enamorar -nos a París és realment enamorar -se. Ho hem vist a les pel·lícules i riem envejós i suficient, Però al fons del nostre cor sabem que els nostres amors són pàl·lids i avorrits, Ple de sopars i excursions silencioses a IKEA i que tot hauria estat completament diferent si ens haguéssim conegut a París, I hauríem escoltat el cruixent. Ho sabem, però pretenem no saber -ho i quan mirem Casablanca, riem. Un, Vam riure, però si Bogart s’hagués quedat a París, no hauria acabat amb aquest policia.
Si Bogart s’hagués quedat a París, no hauria acabat amb aquest policia
He viscut un any a París i he vist que la Sena va plagiar amb els playons de sorra mentre els Batoumuches adjunts als turistes es perdien amb el corrent, He vist ballar el president Lula amb el seu ministre Gilberto Gil en un escenari de la plaça de la Bastilla, He menjat crepes preparades de catorze formes diferents, He pogut veure entre els seus carrers, Estambul, Rabat, Nova Delhi i Kinshasa. He vist postes de sol del parc Chaumont que semblava manipulat amb Photoshop, Amb un sol incandescent com un préssec madur. He ballat (Tot i que breument) Un tango a quai d´orsay, He escopit des de la torre Eiffel i he calculat el temps que va trigar a baixar. M’he colpejat al metro en un total de disset ocasions, He estat atrapat quatre.
He buscat la tomba de Jim Morrison entre tristes làpides com tots els altres. Ara sé la diferència entre verí i Poisson, He menjat Poisson, He begut verí. He escoltat un africà dir a un rus i un pakistanès a tota la nit, Torneu al vostre país, França és per als francesos i per als africans. He olorat formatges als seus mercats que ressuscitaria un mort. Ahora se això "vull dormir amb mi?Va ser una pregunta una mica estúpida, Gairebé mai no va ser "ce soir". He deixat una claveguera de tolbia després d’haver assistit a una festa rave a les seves catacumbes amb la cara que es troba en la manca d’oxigen. He vist un somriure parisenc.
He deixat un clavegueram Tolbiac després d’haver assistit a una festa rave a les seves catacumbes
He escoltat un concert de jazz a Full Mouffard Rue amb un trompetista Tuerto que no tenia res per envejar John Coltraine; Em va semblar veure Marlon Brando plorant entre els pilars de Stalingrad; He escoltat Pop, roca, rap, Pas dub, reggae, homes, Jazz àcid, i les escombraries del canal de Saint Martin Springs el dia de la Fête de la Musique; M’han demanat cafè en vint idiomes diferents; Tinc bicicleta pels jardins de Luxemburg; Vaig dir quaranta vegades "no, Merci Beacoup ”mentre somriu als hindús intentant vendre’t al peu de l’escala de Montmatre. He vist com un cop es va fer a la nit a 4 i 17 minuts, He cobrat cafè mentre qualsevol Erasmus es va esvair a qualsevol.
He vist un masai en llavis als carrers de Belleville, He sentit el pes de l’hivern com a manta gelada. He assistit a "La postte" quaranta vegades per reclamar la meva factura de gas. He somiat que dormia al ventre de la ciutat. M’he tornat més tolerant allà, més curiós i han començat a anticipar les soles de les sabates. Ni un sol dia, vaig deixar de sorprenent per tanta bellesa, Tant que de vegades havia de seure a qualsevol banc de les Tulleries perquè pensava que em marejaria. Ni un dia vaig deixar de sentir -me privilegiat de viure -hi.
No tingueu por que probablement ja heu oblidat el que heu escrit al respecte i no manteniu ressentiment
Javier, Daniel, us convido a pujar amb mi les escaletes Notre Dame, no tingueu por, Podeu deixar de banda la meleria d'Amelie, i cobreix les orelles per no escoltar el so dels acordions. Fins i tot en arribar, composar un gest de descontent i mirar lluny de Pompidou "És tots els nens ” No passa res. Però, quan mireu cap avall i contemplant l’espectacle, només us demano que saludeu a París com es mereix, i remulleu aquest darrer refugi contra la importància i el dolor al món. No tingueu por que probablement ja heu oblidat el que heu escrit al respecte i no manteniu ressentiment. Ella és així, Com a mare generosa i condescendent, Sempre disposat a perdonar els vostres afront amb un somriure, Un somriure brillant amb mil teulades blaves.
