Sóc conscient que la crítica pot ser criticada. No rivalitzar amb l'opinió aliena, no qüestiono els records inesborrables d'altres, no jutjo la devoció dels amants, un suposar, que van quedar enamorats de la portada de Notre Dame. Però qualsevol ciutat del món només pot ser descrita a través del filtre de la pròpia experiència. Jo he caminat carrers de París fins a quatre vegades i encara que ho he intentat, no puc, no em sento còmode, no em sedueix. No m'agrada París.
En Viatges al Passat tractem d'obrir portes al món. No obstant això, és impossible enamorar de totes les ciutats. L'encant no pot ser una qualitat global. Hi ha llocs que senzillament no acaben de commoure'ns i París és, per a mi, un d'ells.
La capital francesa és com un hotel de cinc estrelles: elegant, cara i amb un punt d'ostentació
La capital francesa és com un hotel de cinc estrelles: elegant, cara i amb un punt d'ostentació. La gent parla de manera educada, sense aixecar la veu, acompanyant lírica en els gestos, però en la mirada de l'parisenc hi ha sempre un judici cap al visitant. Com el d'aquest recepcionista d'hotel de luxe que desaprova el vestit d'un hoste.
A Moscou, per exemple, els habitants poden dedicar la mirada d'un porter de discoteca, tosca, severa. Es tracta d'una desconfiança d'un altre tipus, més instintiva, més brusca, però és fàcil relaxar aquesta distància amb un vodka. A Londres, molts anglesos parlen amb orgull anglosaxó, una mica arrogant, però després s'inventen els pubs amb les seves cerveses, per universalitzar la nit. Els romans presumeixen de la seva Història sense complexos, amb escarafalls fins i tot, però hi ha una cosa pròxima al seu caràcter extravertit, potser el riure fàcil.
En molts casos converteixen la seva ciutat en un museu que cal visitar amb paraigua uns 200 dies a l'any.
A París no m'imagino compartint una festa espontània amb un parisenc altiu (termes que poden arribar a ser redundants). Alguns s'entesten a convertir la seva ciutat en un gran museu que, per cert, cal recórrer amb paraigua uns 200 dies a l'any.
Quan es viatja amb una càmera de vídeo, s'accentua la suspicàcia amb l'estranger. Vaig tenir la impressió que es resistien a que gravéssim les seves places, seus carrers i els seus cafès com si anéssim a robar-los la màgia associada al concepte "París".
Aquesta sensació incòmoda m'ha acompanyat sempre aquí. El discurs del parisenc no és superb, ni grandiloqüent, és una mica més subtil: és condescendent. Parlen d'altres ciutats amb generositat mentre no cometis la gosadia de comparar cap amb París i en aquesta condescendència hi de vegades un greuge tan imperceptible, que un perd el dret a protestar.
El discurs del parisenc no és superb, ni grandiloqüent, és una mica més subtil: és condescendent.
Potser aquesta atmosfera distant m'ha impedit gaudir de la bellesa objectiva de l'església de Sainte Chappelle, amb les seves vidrieres infinites o dels passejos del Sena, sota ponts pels que fugen els amors despitats.
Més enllà d'aquestes postals, mai he entès on resideix la virtut del Pompidou, amb tots aquests bastides envoltant un bloc rectangular, o la Torre Eiffel, altre edifici que em sembla inacabat. Tampoc he gaudit mai de la plaça de Montmartre, tan bigarrada que l'art s'ha tornat una excusa per veure un munt de gent. No em sedueix anar a comprar a les onze de la nit pels Camps Elisis, el nom ha estat corromput per les marques comercials i no li veig la gràcia a les reverències del cambrer que es retira amb els sis euros del cafè amb llet, en un local d'estil rococó.
En molts sentits, aquesta ciutat em sembla un aparador gegant, que només es pot veure des de fora.
París té molts noms però en la "Ciutat de la Llum" plou més que a Londres, a "La Ciutat del Glamour" també hi ha captaires dormint al costat de les joieries i en "La Ciutat de l'Amor" mai em vaig sentir benvingut. No, no m'agrada París.
