Cap Ténaro: a les portes de l'Hades
Les últimes estribacions del Taíget descendeixen suaument, formant una mena de ondulats turons, fins que el seu extrem més meridional s'enfonsa, finalment, a les aigües del Mediterrània. Enrere queden les grans elevacions, les profundes esquerdes entre les muntanyes i els cingles escarpats i inabastables, que passen a ser substituïts per formes més circulars i suaus, assossegades, els vessants del emergeixen directament, sense preàmbuls, de les aigües del mar, d'un blau límpid i refulgent.
Amunt, sobre un d'aquests turons, s'alcen les torres de Mianes i Aghriokambii, la majoria d'elles avui abandonades. Aquestes velles torres de pedra, tan característiques de tot el Mani, podrien ser considerades el símbol, la senya d'identitat, de tota la regió. Les velles pedres amb què van ser construïts aquesta espècie de gratacels en miniatura, de formes quadrangulars i allargades, fortificats amb amples murs i, en alguns casos, coronats per petits canons i peces d'artilleria, parlen de la multitud de conflictes intestins que van ser un altre dels emblemes d'aquesta última regió del Peloponès, en els anys en què els antics senyors nyklianos, hereus de la barreja sorgida entre les últimes glòries de Bizanci i la posterior ocupació franca de Morea, es feien la guerra uns als altres en una mena de vendettes a gran escala. La causa que usualment subjacent a aquest tipus de conflictes era la necessitat o el desig de fer-se amb un determinat territori imposant-se sobre les famílies rivals, en aquesta terra tan poc productiva, erma i difícil per a la supervivència, poc donada a l'agricultura oa la ramaderia, com no sigui d'unes poques cabres o ovelles.
La velles torres parlen de la multitud de conflictes intestins que van ser un altre dels emblemes d'aquesta última regió del Peloponès
Els múltiples moviments migratoris provinents des del Nord ja des dels temps de l'antiga Esparta -Quan entre finals del segle III a principis del II aC molts espartans descontents o forçats pel tirà Nabis, últim rei independent, es van dirigir al Sud, l'actual Mani, on es van establir-, passant per les migracions provocades per la invasió del Peloponès per part de Alarico i els seus visigots, les de búlgars i eslaus, l'ocupació franca després de la Quarta Croada-durant la qual el Mani pas a esdevenir el Feu de Villehardouin-, les guerres civils durant els anys que va durar el reinstaurat Imperi Bizantí, fins a arribar al posterior desastre turc al Segle XV; propiciar el naixement d'aquest tipus de conflictes, l'anar superpoblando cada vegada més amb nous immigrants i refugiats aquesta terra de per si àrida i pedregosa, difícilment cultivable, en la qual l'única nota de verd sobre la monotonia del marró i el gris de les pedres està posada per algun cúmul de figues de moro, uns quants oliveres, uns pocs cards i alguna esporàdica buganvilla, que, segurament, sota diligents cures, aconsegueix sobreviure, creixent sobre els murs d'alguna casa. No obstant, van ser potser aquests mateixos enfrontaments interns tan freqüents els que van fer dels Maniotas uns formidables guerrers, els quals no dubtaven a unir-se sota una sola bandera en moments de necessitat, per exemple, per fer front a la invasió dels turcs, que durant els seus gairebé quatre segles d'ocupació, mai van aconseguir subjugar per complet la regió.
L'única nota de verd sobre la monotonia del marró i el gris de les pedres està posada per algun cúmul de figues de moro, uns quants oliveres, uns pocs cards i alguna esporàdica buganvilla
Des d'aquestes mateixes torres de Aghriokambi, testimonis silenciosos del discórrer dels anys des de la seva privilegiada posició elevada, surt un estret sender, que es dirigeix cap al sud creuant sobre les llomes, cobertes amb un ras mantell d'herba seca i pedres, en direcció al cap. Cap a l'oest, s'aprecien, conformant una esplèndida paleta de colors blau clar, entremesclats amb el fugaç blanc de l'escuma i la llum aclaridora i refulgent d'algun raig de sol que les travessa provocant un momentani i lluminós llampec, les aigües de la Mediterrània, que baten quedamente, en una mena de murmuri càlid i adormidor, contra les roques, al peu del vessant. Cap al sud, al lluny, en l'horitzó, fonent-se en un tot eteri, immens i sense contorns, s'ajunten el mar i el cel. Un té la sensació de trobar-sobre la proa d'un immens vaixell.
És per aquest sender que un arriba al punt més meridional de tota la Grècia continental: l' Cap Ténaro, sobre el qual s'alça un far, allargat i quadrangular. Aquestes ultimes roques del Taygetos, que s'enfonsen, conformant un atapeït despreniment, a les aigües de la Mediterrània, mantenen aquest halo de calma, mite i misteri que caracteritza aquelles regions encara poc freqüentades i carregades d'un passat tan mític i llegendari; un passat que la ment s'esforça per imaginar i tractar de "recompondre".
Per aquest sender un arriba al punt més meridional de tota la Grècia continental: el Cap Tenaro, on els antics grecs situaven una de les entrades a l'inframundo, l'Hades
És aquí, en aquestes darreres estribacions del Taygetos, pel vessant oest del terme, on els antics grecs situaven una de les entrades a l'inframundo, l'Hades. Va ser a aquesta cova, boca dels inferns, cap a on es va encaminar la desgraciada Psique, aconsellada per la mateixa torre des de la qual pretenia llançar buscant la mort-i que va haver d'adquirir el do de la parla commoguda potser per la bellesa de la jove-, per internar-se en les profunditats del regne dels morts: " (...) No està molt lluny d'aquí una noble ciutat de Achaya, que es diu Lacedemònia; prop d'aquesta ciutat cerca una muntanya que es diu Tenaro, el qual està apartat en llocs remots. En aquesta muntanya hi ha una porta de l'infern (...) "Ii; pretenent així complir la tasca que la pròpia Afrodita-mare del també desgraciat Eros, que s'havia enamorat de la jove Psique i havia caigut malalt després de patir un desengany-, li havia ordenat, darrere d'un vial que li tornaria la bellesa perduda intentant curar el seu fill.
En aquestes rocoses costes i ancorades se situava també un important lloc de culte per als antics espartans. A pocs metres de l'actual Kokinoghia, que s'albira clara i propera a la banda est del cap, al fons de la petita badia de Porto Sternes, es troben encara a dia d'avui els vestigis d'un antic temple consagrat a Posidó, alçat al seu torn sobre les restes d'un altre consagrat a Apol · lo en temps micènics. Aquest temple era un lloc de vital importància per als espartans i la seu d'un oracle on es podia establir contacte amb els morts; a ell acudien també pròfugs a la recerca de refugi, causa de la inviolabilitat del lloc. Pausanias, en la seva Descripció de Grècia, fa referència a un succés aquí esdevingut, quan certs lacedemonis condemnats a mort van arribar buscant refugi a aquest santuari però, però, van ser assassinats pels seus perseguidors. Aquest fet va provocar la ira del déu, que va sacsejar Esparta amb un terrible terratrèmol que no va deixar pedra sobre pedra. Posteriorment, durant l'època bizantina, el temple va ser convertit en una església, les ruïnes es mantenen encara mig en peu i que, a dia d'avui, segueix constituint un lloc de culte. A l'interior, col · locades al voltant i sobre un tosc altar conformat per unes quantes pedres de grans dimensions, es podien apreciar diferents ofrenes votives com cigarrets, petites ampolles d'oli, encenedors, diners o restes d'espelmes, que, sumats a les penombres del lloc i al coneixement del seu ombrívol passat, contribuïen a crear una atmosfera una mica lúgubre i inquietant, en contraposició al dia clar i lluminós que regnava a l'exterior.
A pocs metres de l'actual Kokinoghia, al fons de la petita badia de Porto Sternes, es troben encara els vestigis d'un antic temple consagrat a Posidó
A pocs metres de les ruïnes es troba un aparcament. Aquí desemboca la carretera que ve des del Nord, descendint per l'istme conformat entre Marmari i Porto Kagio, per discórrer després, com un llenguatge d'asfalt o una catifa curvilíneamente desenrotllada, als peus del vessant Est del Taygetos. Al costat, en els marges de la calçada, s'alcen les poques cases que conformen el petit poble de Kokinoghia, entre les quals es troba una taverna; des de la terrassa, situada en una mena de porxada uns metres sobre el nivell del sòl, s'ofereixen unes esplèndides vistes de tot el terme i la badia de Porto Sternes, amb els seus contorns suaus i ondulats, i en els racons es formen petites i assossegades cales, desertes, entapissades amb un mantell de còdols blancs, suaus i arrodonits, que s'estenen als peus del gran mirall de plata que conformen les aigües. Les begudes, descendint per la gola, encartonada i assedegada, com un rierol que fos obrint camí a través d'una terra àrida i polsosa, proporcionaven un plaer semblant al de trobar un oasi enmig del desert. Alt en el cel, fregant el seu zenit, el sol enviava tòrrids raigs de llum i calor, que venien a estavellar a la terra, just en els límits de l'ombra de la terrassa, com una mena de fortí sota el foc enemic.
Cap a l'oest, sacsejades per un sol de justícia, les vessants del Taygetos van poc a poc guanyant en altura i inclinació, fins al punt on s'assenten les torres de Mianes i Aghriokambi, tan properes i llunyanes alhora. Seguint cap al nord, les torres de Koureli s'alcen, orgulloses i inaccessibles, en el seu rocós promontori, elevant-se sobre la badia de Vathi, d'aigües netes i cristal · lines.
Seguint cap al nord, les torres de Koureli s'alcen, orgulloses i inaccessibles, en el seu rocós promontori, elevant-se sobre la badia de Vathi
Observant aquest panorama de profunds contrastos, de terra i aigua entremesclats, de planes platejades combinades amb erms de roca i crestes serrades, sota una petita ombra del camí; el silenci i sopor de migdia, quan la terra mateixa sembla entrar en una mena de letargia i cap ésser viu óssa recórrer els camins, fan que la noció del temps sembli diluir-se en una immensitat de contorns blaus i infinits.
Comentaris (3)
hilde2008
| #
Hola, volia preguntar-te una cosa, ¿Cap Matapan és el Cap Matapán?
Espero la teva resposta, gràcies
Contestar
Yago
| #
Hola. Sí, és el mateix.
Contestar
A la costa del Peloponès | De port en port
| #
[…] Al web viajesalpasado hi ha un interessant article sobre el Cap Matapan: https://www.viajesalpasado.com/cabo-tenaro-a-las-puertas-del-hades/ […]
Contestar