Tempesta d'estrelles fugaces sobre l'oceà

Per: Pere Ripol (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Ja fill MOLTS els salts d'algun peix Que ens ronda. FA Dies Que, de tant en tant, si sent sense ¡splash! i, Mirar al, El Únic Que HEM Arribat a veure, 01:00 UNS cinc metres de la barca, és l'aigua retornant a l'Oceà Després d'Haver Estat aixecada porció algoritmes i Multitud d'ones propagant concèntricament a la zona de On sí ACABA de capbussar.
- Que Creus Què és? -Li vaig preguntar a Pancho-. Si És Un peix, No Sera Petit!

El so Que generava L'impacte amb l'aigua ens semblava desmesurat paràgraf el mida dels Animals amb Els Que ens anavem trobant. No seria tan gran Com Una balena ni tan Petit Com els daurats Que solíem pescar. Dic ja solíem PERQUÈ FA Dies Que No pesquem. Seria això potser el causant de la nostra escassetat de pesca? No donàvem amb el motiu i en repetides ocasions comentàvem que o bé els peixos havien arrencat-i nosaltres perdut-els esquers més efectius, o que algun peix dimoni nocturn pretenia mantenir-nos a règim.

Un enorme peix platejat d'uns tres metres de llarg s'alçava pels aires, més aviat volava, a no menys de dos metres d'altura

Ahir vam escoltar un nou splash però amb una gran diferència, per fi vam veure el que el provocava. Un enorme peix platejat d'uns tres metres de llarg s'alçava pels aires, més aviat volava, a no menys de dos metres d'altura. Enèrgic, vivaç, brillant i molt gran. Un tonyina?, ens preguntem. Casualment, els dos estàvem a l'exterior i vam poder admirar l'espectacle: se'ns va semblar un salt mortal que ni la més atrevida criatura podria, tan sols en somnis, realitzar. Per fi sortim de dubtes albirant allò que ens tenia tan intrigats ..., fins arribem a suposar que era Posidó qui treia el cap de tant en tant per observar què tal rogresábamos, o potser alguna de les sirenes que el déu grec manté tan gelosament allotjades sota les ones del mar.

Més impressionant encara va ser la nit del 18 de novembre quan, a les 06.00 hores -04.00 hora solar-després despertar Pancho, em va fer el següent comentari: «Pere, aquesta nit el cel és un espectacle. Les estrelles fugaces se succeeixen incessantment ». Jo el vaig mirar escèptic pensant que exagerava. No em venia de gust posar-me a remar a aquestes hores. Si ni tan sols l'Ajuntament havia d'haver col · locat les onades al mar…! Molt bé, li vaig contestar desganat i Pancho es va retirar a retre el seu tribut a Morfeo.

Es tractava d'estels fugaços que cada deu segons, o fins i tot menys, s'anaven desplomant, normalment d'oest a est

Quina seria la meva sorpresa quan, de sobte, una llum potentíssima reflectida al mar gairebé em va enlluernar. Provenia de la meva esquena i al tornar vaig observar encara encesa el deixant d'aquest, podríem dir, sol fugaç. Quina impressionant! ¡Extraordinari!, exclamar. Però aquí no s'havia acabat la festa, només començava. Semblaven els focs artificials que donen començament a les festes d'un poble. Es tractava d'estels fugaços que cada deu segons, o fins i tot menys, s'anaven desplomant, normalment d'oest a est, però també en altres direccions. Més o menys lluminoses, deixaven darrere seu brillants esteles de pols còsmica que vaig romandre en el cel durant llarga estona; lluents i gruixudes o tènues i fines. De vegades, el feix de llum es perllongava com una bengala gegant al llarg de tota la volta estel · lar generant ombres de tots els objectes del vaixell, i en altres el seu centelleig era passatger, penes perceptible.

Algunes d'elles han quedat gravades en la meva memòria. No oblidaré aquelles tres que es van succeir en la mateixa direcció. No deixava d'il · luminar i reflectir-se en l'oceà la primera, quan l'última s'oferia ja en la seva màxima esplendor. O bé aquella altra tan gruixuda-de diàmetre semblant al de la lluna-que recorria a càmera lenta 1 despejadísimo cel il · luminant al seu pas tota la mar, fins aquell moment d'un fosc integral. La cúpula sideral estava sent contínuament ratllada per efímers coets; es diria que Algú gaudia pintant un quadre abstracte de línies blanques sobre fons negre.

Petites llumetes que s'encenen tan fugaçment com s'apaguen al remoure l'aigua del mar a la nit

Plàncton, sí. Tots o gairebé tots ho hem vist i el seu atractiu ens ha sorprès més d'una vegada. Petites llumetes que s'encenen tan fugaçment com s'apaguen al remoure l'aigua del mar a la nit. Cada palada nocturna, sobretot quan no hi ha lluna, encén aquestes bombetes que ens fascinen. Però la impressió que ens va causar el mantell lluminós de l'oceà fa uns dies va ser comparable a la d'aquelles estrelles fugaces que comentava anteriorment. Com la molsa a les pedres a la muntanya, així cobria aquesta capa fosforescent l'oceà. La seva fulgor s'intensificava en ser agitada pel nucli o els rems de la barca, provocant que la foscor del moment es tornés a llum enlluernadora. Devia estar formada per milers o milions de partícules de plàncton, gràcies a què la superfície aquàtica sobre la que fins llavors ens desplaçàvem semblava haver desaparegut i mutat a llum líquida. En certa manera, a aquella llum es la sentia visqui. Així naveguem, incessantment encantats per alguna nova meravella.

Les estrelles fugaces que ens lucinar aquella nit van ser produïdes per una tempesta de meteors Leònides que cada 33 anys mostren un pic d'activitat a causa del pols provocat pel cometa Tempel-Tuttle. Estava anunciada en els mitjans de comunicació per a aquella matinada 18 de novembre de 2001 però nosaltres no ho sabíem. Les condicions del cel, buidat i fosc com boca de llop, ens van permetre una privilegiada observació. Normalment, en altres esdeveniments estel · lars els estels fugaços solen passar dels 5 meteors a l'hora fins a un màxim de 400. Aquesta nit es va produir una taxa THZ màxima de 1.500 meteors / hora, tot i que el pronòstic era que en l'est d'Àsia podria situar-se entre 4.000 una 8.000. En 1999 es va registrar un pic de 3.700 meteors / hora. La seva il · luminació es produeix en entrar en contacte amb l'atmosfera les partícules de sorra o marbre d'aquest pols còsmica, de la mida d'un cigró, a més de 100 quilòmetres d'altura, arribant a temperatures de 1.650 graus centígrads. Mai sabré quantes d'aquestes estrelles fugaces ens il · luminar el camí. En qualsevol cas, aquella nit no era per explicar sinó per gaudir admirándolas.

Per a més informació: www.atlanticoaremo.com

  • Compartir

Escriu un comentari