La guerra mundial I va provocar una pausa en formes alpinelles, però, Com passaria a la Segona Guerra Mundial, Va conduir a avenços tecnològics que van promoure el posterior desenvolupament de canvis de muntanya i sociològics en els muntanyencs que, a partir de llavors, van anar a la muntanya. Per tant, el curt període de vint anys que separa les dues grans guerres és un dels més convulsos a Europa i el més interessant de la història de l’alpinisme.
Fins i tot abans Mascarada va desaparèixer al Nanga Parbat, S'havia promogut un nou desenvolupament d'escalada dels clubs i associacions alpines del continent, Sobretot a les universitats de Zuric, Viena, Berna i Munic. En els vint anys, ningú no estava segur a Europa de les idees nacionalistes agreujades. Les condicions humiliant imposades pels països guanyadors a Alemanya, Juntament amb la crisi econòmica i social i la situació de la misèria extrema en què vivien capes àmplies de la població, La por a la revolució proletària (Com el que havia portat a Rússia als bolxevics) Van provocar l’auge del feixisme. Un fenomen que s’estendria com a taca de petroli a tot Europa i acabava portant el món a la major tragèdia coneguda per la humanitat.
El curt període de vint anys que separa les dues grans guerres és un dels més interessants de la història de l’alpinisme
Al començament dels anys trenta, l’atur i la manca de perspectives van fer que una bona part dels joves alemanys triïn un tipus de vida aventurer i errant com a alternativa. Es deien "wandervögelll" (Ocells emigrants). Molts semblaven obligats a viure una vida de vagabunds a la muntanya, Sobretot al voltant Munic. Així va sorgir una generació de muntanyencs, Sempre buscant dificultats extremes, eliminat tant de la discussió filosòfica sobre el significat dels ascensos com dels valors de la burgesia, que fins aleshores havia estat preponderant en el muntanyenc tradicional. Tot i que compartien, sens dubte, L’aventura de la natura i la muntanya en particular, Per a ells, el principal era provar les seves forces i el sentit de la llibertat que van trobar exercici en condicions extremes.
I hi havia una gran base. En 1919 La Federació Alpina Alemanya era la més gran del món i ja ho tenia 250.000 Afiliats. La contaminació ideològica en aquests anys va ser especialment corrosiva. En aquest moment, la concepció naturalista de la muntanya s’esfondra, L’esperit il·luminat, científic i humanista, així com l'estil esportiu representat pels cavallers liberals anglesos del Alpine Club, Això també es va definir com un "club de senyors que de vegades puja". Aquesta concepció és substituïda per l’entusiasme d’una generació de joves pel deure, el coraje y la lucha.
Com va dir André Roch, Aquells muntanyencs no tenien dret a triar: "Aixecar -se o morir"
A la publicació de la Federació Alemanya d’aquests anys, podeu llegir frases com ara les següents: "Aneu a buscar aquest coratge en la lluita amb les muntanyes. Perquè arribarà aquell dia quan necessiteu ser entrenat per lluitar ”com he dit André Roch: "Aquests muntanyencs no tenien dret a triar: "Aixecar -se o morir". Això ho explica Anderl Heckmair, El guanyador del nord del Eiger, Recordaré anys després: “En aquell moment era gairebé normal que els diumenges caiguessin. Dilluns va ser el rescat i el dijous l’enterrament. I després del funeral, solíem allotjar -nos el cap de setmana següent per fer una ruta correctament ”.
En aquest context, en què les muntanyes donen el seu protagonisme a les rutes difícils i exposades, És que la idea dels "últims grans problemes" dels Alps: Les nortes de l'Eiger, l' Matterhorn i les Great Jarasses. Malgrat aquesta contaminació ideològica i l’entorn prebélico, També es va sentir a la muntanya, (Per a alguns muntanyencs, Com reflecteix Frison-Roche en un dels seus llibres, "La guerra ja havia començat"), Les pujades d’aquests anys suposen una revolució real, tant pels seus objectius com pels seus protagonistes rellevants: La seva psicologia ha canviat, Extracció social, El compromís i atrevit.
També es va sentir la contaminació ideològica i l’entorn previ a les muntanyes: Per a alguns muntanyencs, La guerra ja havia començat
I, Després de no uns quants sacrificis humans, Els darrers problemes es resolen. En 1931 La cara nord del Cervino és pujada pels germans Franz i Toni Schmid que va rebre la medalla d'or olímpica. Aquest mateix any, Altres muntanyencs alemanys extraordinaris, Willy Merkl i Willo Welzembach Realitzen l'escalada de la cara nord del Grands Charmoz, En condicions especialment dures i extremadament perilloses. Aquests dos muntanyencs poden representar aquesta gran generació de muntanyes alemanyes. Welzembach, Nascut a Munic a 1900 i mort a la Nanga a 1934 (Juntament amb Willy Merkl, Uli Wieland -set xerpes), realitzar 43 primeres ascensions extraordinàries, sent un dels més formidables escaladors d'aquest turbulent període. Va ser l'impulsor de l'escala de graduació i un innovador de l'escalada en gel, pel que és considerat el pare de la moderna escalada en gel.
Al juliol de 1938 Heinrich Harrer, Kaspar Fritz, Anderl Heckmair i Ludwig Vörg Primer pujarien a la temible cara nord de l’Eiger que havia guanyat tantes vides. Els vencedors van ser rebuts per Adolf Hitler. Finalment, l'agost de 1938, Ricardo Cassin, Gino Esposito i Ugo Tizzoni escalen el esperó Walker, a la cara nord de les Grans Jorasses, considerat l'últim gran problema dels Alps.
Els escaladors alemanys que van aconseguir la primera ascensió a la cara nord de l'Eiger van ser rebuts per Adolf Hitler
Per descomptat, en aquests vint anys van passar moltes coses més sota el punt de vista de la muntanya, (A la secció política us podeu imaginar) A més de les pujades extremes als Alps realitzats pel "sexualgradist" i les expedicions britàniques al Everest ja exposat. Sense detallar, apunteu -ho, A partir de l’anàlisi del nostre temps, Semblen més interessants: L'expedició italiana de 1929 al Karakorum, Dirigit pel duc de Spoletto, i de la qual formava part Ardito Desio qui, anys més tard, Seria el cap de l'expedició qui obtindria la part superior del K2. L'expedició de 1936 al Nanda Devi (7.826 mts) dirigit per Charles Houston i el cim del qual, El més alt fins aleshores, S'ha arribat Tillman i Noel Odell, L’últim que va veure als seus companys Irvine i Mallory vius.
