juny 02 2014 I 25.000 quilòmetres després… va arribar la fi

• Cap Agulhas

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/IMG_2639.jpg

  miràvem el mar, que en L`Agulhas es bressola violent, a la recerca de les inexistents ombres de l'horitzó. I a l'entendre que no estaven, que allà no hi ha racons, vam entendre que s'acabava el camí i que havíem arribat al nostre destí. I sentim l'emoció de l'infant que somia i la de l'adult que fa realitat els seus somnis. Ho havíem fet, estàvem allà.

• Cap Agulhas

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/IMG_2653.jpg

  miràvem el mar, que en L`Agulhas es bressola violent, a la recerca de les inexistents ombres de l'horitzó. I a l'entendre que no estaven, que allà no hi ha racons, vam entendre que s'acabava el camí i que havíem arribat al nostre destí. I sentim l'emoció de l'infant que somia i la de l'adult que fa realitat els seus somnis. Ho havíem fet, estàvem allà.

• Cap Agulhas

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/IMG_4416.jpg

  miràvem el mar, que en L`Agulhas es bressola violent, a la recerca de les inexistents ombres de l'horitzó. I a l'entendre que no estaven, que allà no hi ha racons, vam entendre que s'acabava el camí i que havíem arribat al nostre destí. I sentim l'emoció de l'infant que somia i la de l'adult que fa realitat els seus somnis. Ho havíem fet, estàvem allà.

• Cap Agulhas

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/IMG_2648.jpg

  miràvem el mar, que en L`Agulhas es bressola violent, a la recerca de les inexistents ombres de l'horitzó. I a l'entendre que no estaven, que allà no hi ha racons, vam entendre que s'acabava el camí i que havíem arribat al nostre destí. I sentim l'emoció de l'infant que somia i la de l'adult que fa realitat els seus somnis. Ho havíem fet, estàvem allà.

S'ha acabat el somni, els temps d'anarquia, de no tenir dilluns, de fer el que ens donava la gana quan ens donava la gana. El luxe d'una aventura així descobreixes que es mesura menys en distància i més en temps. No són fronteres, són moments. Això és quan s'acaba, moments, molts moments.

Arribem al cap Agulhas, el punt més al sud d'Àfrica, la nostra meta. Sembla molt llunyà aquell 10 de febrer en el qual Víctor i Leandro van venir amb el cotxe a casa de Madrid i vam beure, i xerrem, i vam començar a caminar sota una tempesta de neu que donava calma al nostre ímpetu viatger. Llavors discutíem la mida de l'món per saber si cabríem dins. Llavors arribar a sud de sud a Àfrica era un punt al mapa, llunyà, incert.

Llavors discutíem la mida de l'món per saber si cabríem dins

Però això va ser llavors i ahir miràvem el mar, que en L`Agulhas es bressola violent, a la recerca de les inexistents ombres de l'horitzó. I a l'entendre que no estaven, que allà no hi ha racons, vam entendre que s'acabava el camí i que havíem arribat al nostre destí. I sentim l'emoció de l'infant que somia i la de l'adult que fa realitat els seus somnis. Ho havíem fet, estàvem allà. Érem dos tipus plens de felicitat que deambulaven nerviosos pel vertigen que suposa sempre un cap.

Però l'important no era haver-ho fet, era com ho havíem fet. Repartim càrregues i lideratge amb absoluta naturalitat. cada un, sense haver de parlar-, es va encarregar de fer el que millor sap. Sempre hi va haver una espatlla, un punt de calma a la tempesta dels altres, una solució i no una crítica a les decisions errades dels altres. En gairebé quatre mesos de convivència de 24 hores i amb problemes no hi ha hagut una sola discussió. Ni quan érem tres ni quan érem dos. Ni una. Als problemes, que hi va haver alguns més pesats que altres, sempre li vam posar un somriure, una broma i un mapa que deia que tot es solucionava rumb a sud.

I d'alguna manera sentíem que en aquests 25.000 quilòmetres i gairebé quatre mesos de viatge vam fer el més important que es pot fer en un viatge com aquest: riure. Perquè en tanta hora solitària de volant compartit parlem del que és diví i l'impossible i del mundà i l'humà. I un conduïa i l'altre posava música i viceversa. I vam inventar Ràdio Sabana, potser l'emissora menys escoltada de el món, amb només dos oients, i centenars de cançons mal entonades dedicades a el vent.

Només dos oients, i centenars de cançons mal entonades dedicades a el vent

I després arribava a vegades el silenci i ningú s'immutava pel que no deien els altres. S'escoltava res i s'entenia el tot. I aquell cotxe arrossegava tants somriures, tantes mirades, que crec que mai vaig estar a lloc més estimat que aquest. Potser va ser per la zebra immensa de la part posterior, o pel groc cridaner, o per les seves grans rodes i amortidors, o pel mapa en el qual s'explicava el viatge, o per tot alhora. Tots s'acostaven, preguntaven, entenien, s'admiraven i et desitjaven sempre amb una abraçada, de mans o un gest de esteu bojos mica més de camí perquè tanta bogeria arribés a la seva fi.

I confirmem que el viatge eren ells, les persones, i nosaltres, inclosos en aquest ells. Tanta gent en el record que repàs seus noms i em falten lletres. Perquè l'acumulació de deserts i selves, roques i aigües, vidrieres i encens, piràmides i barraques, carreteres i camins són millors quan comporten un brindis, una abraçada, una expressió dita en alt i en privat per compartir amb qui veu el mateix que tu. I les penes són menys penes i les victòries són més divertides per la celebració de l'després. amb ells, amb nosaltres.

I aquella nit després de Cape Agulhas vaig portar a Víctor a sopar al meu restaurant xinès favorit de Ciutat de l'Cap. I amb dues ampolles de vi vam agafar un paper i un bolígraf i vam començar a fer una de les nostres aficions favorites: classificacions. I recordem tancs i policies corruptes en el dolent, entre rialles, i capvespres, deserts, tribus i lleopards en les coses bones. I aquell dinar d'aquell restaurant de Grècia en la qual ens van servir carn a la brasa sobre un paper va ser excel·lent, però l'altre recordava el impala rostit de la festa del nostre amic Dani a Lusaka com encara millor. I si tu no ho havies fet negaves amb el cap per la teva descuit i començaves a pensar que potser va ser injust no ficar en el rànquing aquelles sopes de llenties d'el cafè Riche al Caire . I malgrat tant d'esforç vam entendre que no ens cabien els records en un paper i intentem llavors acumular-los en la mirada.

Vam aprendre molt, vam aprendre que el valor és atrevir-se a perdre

I així es va acabar el viatge a la meva estimada Sud-àfrica, a la meva, la de l'oest, a la qual vaig arribar a viure fa més de quatre anys i no tornava des 2011. I escric aquestes línies des Ciutat de l'Cap, que sempre serà casa meva i voldré per ser inici de tant bo, en què tanco d'alguna manera un cercle. estem feliços, eufòric, divertits i tranquils. Aquesta és la gran paraula i el gran èxit d'aquesta ruta, creuem 25 països sense estridències. No som herois, de veritat que no ho som ni cal ser-ho. som Víctor, Leandro i Javier, tres tipus als quals els agrada viatjar, gaudir i tafanejar una mica el món. Vam aprendre molt, vam aprendre que el valor és atrevir-se a perdre.

I en aquesta premissa, just davant de l'monòlit que indica que a la dreta hi ha el Atlàntic i a l'esquerra l'Índic, li comentava ahir a Víctor. "Ja hem acabat. Ara què? I ell recordava un mapa i un pla que vam fer i de què parlem diverses vegades en aquesta ruta, com vaig explicar que passaria en el post que anunciava aquest viatge, i em contestava: "Caldrà fer des d'Alaska a Terra de Foc". I jo sense mirar-lo, contemplant aquell meravellós mar, la replicada: "T'espero allà", que en aquest viatge, sense que jo ho sabés quan ho vaig començar, acabaven moltes coses. Principi i fi i fi i principi. Feliços de saber que el món ens espera, només cal partir.

P. D. (Perdonin que hagi fet un salt temporal en el viatge, però el bloc sempre va ser més lent que la nostra ruta perquè vaig preferir explicar bé les històries per explicar tot ràpidament. VAP és una revista de lectura. No obstant això, és en mi revista on he d'explicar que ja hem conclòs aquesta meravellosa ruta i després tornaré a comptar les etapes de Malawi, Zàmbia, Namíbia i Sud-àfrica perquè el viatge tingui un sentit lineal i perquè allí van passar coses que mereixen comptar).