Un passeig pels països bàltics

Per: Daniel Landa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Estònia, Letònia i Lituània sempre van de la mà. Cadascuna ha cedit la seva personalitat al grup dels països bàltics. Estan juntes, per fer més soroll, perquè per separat només se'ls escolta a Eurovisió. Les tres treuen el cap a la mar donant l'esquena a Rússia, a la seua història soviètica que queda lluny, com les seves guerres.

Talín

Veníem Kíev, amb l'eufòria d'haver guanyat l'Eurocopa. Deixem les avingudes ucraïneses per aterrar a Tallinn, una ciutat on l'encant s'ha emmurallat i on la màgia dura un passeig. La capital estoniana té aquest aire medieval per disparar la imaginació del viatger, que pretén retrocedir en el temps mentre degusta un bon plat de salmó en un restaurant ple de veles.

Tallinn té una mica de escandinava, un punt germànic, 1 passat rus i un futur universal, perquè la prosperitat arriba amb avió en forma de turista. Vam trigar un matí a perdre'ns diverses vegades pel nucli antic. A la tarda ja coneixíem el laberint de carrerons, esglésies i torrasses de princesa.

El mercat de la Plaça Major mostra sense reserves aquesta intenció de viatjar al passat, de rescatar escenes medievals, amb productes típics, ametlles ensucrades, talles de fusta i senyores amb vestits antics que tracten de reconciliar-se amb l'esperit primer de la ciutat, i ja de pas, marejar al visitant amb l'encís d'una època morta, que deixa milers d'euros en els puestecillos carrer.

He arribat a la conclusió que a l'interior dels temples, el viatger aconsegueix escapar de la imatge de postal i descobreix l'essència íntima d'un lloc.

Vam visitar l'Catedral Alexander Nevski, amb les seves cúpules negres i el seu interior recarregat de frescs ortodoxos i fidels encenent ciris. He arribat a la conclusió que a l'interior dels temples, el viatger aconsegueix escapar de la imatge de postal i descobreix l'essència íntima d'un lloc. La devoció no pot comercialitzar. Les oracions no es venen.

Com la ciutat se'ns acabava en cada passeig, vam decidir llogar unes bicicletes per vorejar la costa. Els camins verds acompanyen un passeig marítim al qual li sobren gavines i li falten platges. Des de la distància, Tallinn lluïa les seves agulles al costat del port on atraquen els creuers. És l'estiu del Mar Bàltic, la cara alegre i els pantalons curts. A l'hivern imagino un altre semblant. Deixem la ciutat en autobús, com qui acaba un conte.

Riga

N'hi va haver prou deu minuts per entendre que Riga té una mica més de realitat. És la més gran de les capitals bàltiques i aquí hi ha semàfors que ordenen les grans avingudes. Necessitem una guia de carrers per orientar-nos pel nucli antic, que no està tan definit com el de Tallinn. La seva arquitectura concentra tota una col·lecció d'edificis d'Art Nuveau, les places són més amples i els carrers són més rectes que a Estònia.

Les dones letones aconseguien despistar mirades i les façanes perdien la batalla per guanyar-se l'interès dels turistes.

Vam decidir pujar a dalt de la Torre de Sant Pere, perquè el vertigen combina bé amb la perspectiva. Des d'allà vam observar una capital que alterna esglésies de pedra, alguns gratacels de vidre i ponts solemnes que creuen el riu Daugava. Les places eren plenes de gent. Les dones letones aconseguien despistar mirades i les façanes perdien la batalla per guanyar-se l'interès dels turistes. Les cabelleres rosses i els ulls clars esvaloten les places i ningú recorda ja que Letònia va ser assetjada pels comunistes i castigada pels nazis, en un joc macabre per sotmetre la bellesa de places i gents.

No vaig voler perdrem la nit de Riga i em vaig trobar amb una nit ja inventada. Hi ha música en viu com a Dublín, alcohol a les terrasses i reclams sexuals. La nit converteix Riga en un lloc europeu sense més, que apaga la seva Història i seu port altiu, tan bàltic.

A l'interior em vaig sentir un intrús, perplex i emocionat polissó al vaixell del temps.

La ressaca em porto al dia següent a un parc ple de gent. A tot arreu hi havia senyores vestides amb els vestits tradicionals, vestits blancs i mocadors cobrint els cabells platejat. Però no hi havia estrangers allà. La música em va portar de forma hipnòtica fins un cobert. A l'interior em vaig sentir un intrús, perplex i emocionat polissó al vaixell del temps. Un centenar de persones, de totes les edats, ballaven al so de velles cançons. Els homes tocaven tambors, les dones instruments que no havia vist mai. Una mena d'arpa sobre una taula de fusta. Els joves buscaven la seva parella de ball. Elles corresponien amb un gest i llavors tots compartien la pista amb una solemnitat que em va semblar molt més medieval que totes les esglésies medievals de Letònia. Després vaig pensar en les discoteques de la nit anterior amb els seus gogós de talons d'agulla i em va semblar impossible estar a la mateixa ciutat.

De camí a l'estació d'autobusos em vaig alegrar d'haver passejat aquell parc. No estava segur del que havia presenciat però sabia que era alguna cosa genuí i durant el viatge a Lituània, Penseu en el somni-- amb aquells acords i aquells balls i aquells gestos.

Vílnius

... I arribem a Vilnius, que diuen allà. I feia molta calor. Els carrers on el gel s'instal · la a l'hivern estaven ara quallades de terrasses on els visitants buscaven el refugi de les ombres. La catedral enorme i blanquíssima amb prou feines podia contemplar sense ulleres de sol i una plaça, un grup d'adolescents participaven en una batalla aquàtica en una font. Vílnius em va semblar una ciutat plàcida, lluny dels problemes de Turistes, jovial, però sense excessos i bella, amb el desordre de les esglésies de diferents credos, turons trencant simetries, el paviment empedrat anunciant el pas d'una dona amb talons.

Vílnius em va semblar una ciutat plàcida, lluny dels problemes de Turistes, jovial, però sense excessos i bella, amb el desordre de les esglésies de diferents credos

Lituània conserva algun tret més del seu passat soviètic, però igual que Talín o Riga, s'ha entestat a mirar-se al mirall d'Europa. A mitja hora de la ciutat un altre autobús ens va deixar a un passeig del Castell de Trakai, cuye interès resideix en el seu entorn, enmig d'un llac on les famílies rubísimas es banyen els diumenges. Hi ha barquetes i restaurants, hi ha embarcadors i biquinis, i llocs de gelats i xancletes i somriures. Però també hi ha un passat atroç. Ningú s'atreveix a recordar que el Lituània, els nazis van exterminar a centenars de milers de jueus. Encara no havia camps de concentració quan els assassins van entrar el Lituània per eliminar a una de les majors comunitats de jueus del món.

Potser Vílnius tracti de desempolsar horrors a les placetes alegres de color pastís, venent ambar, postals i un futur prometedor als seus habitants.

Potser Vílnius tracti de desempolsar horrors a les placetes alegres de color pastís, venent ambar, postals i un futur prometedor als seus habitants. I això és el que avui veiem nosaltres: carrers recentment pintades que cobreixen les ferides del passat.

Europa no es recorre, es passeja. Nosaltres viatgem d'una ciutat a una altra, sense dissenyar rutes, amb la intenció d'aturar-nos només en els seus cascos vells, per absorbir les escenes més amables que ens volen explicar. Acceptem el tracte, ens deixem portar de cafè en cafè, de plaça en plaça, perquè aquest continent es gaudeix per les seves places. Però segur que quan arriba l'hivern, quan ja no queden turistes a 30 graus sota zero, els lituans tornen a mirar les fotos en blanc i negre, per recordar la seva Història, ia l'interior de les esglésies s'encenen espelmes per les seves morts.

 

 

 

 

 

  • Compartir

Escriu un comentari