juliol 09 2010 L'altra crònica de l'afició espanyola

• afició

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/hinchada.jpg

  Passen els dies previs a la final rastrejant llocs amb Wi-Fi des dels quals poder comprovar de nou que no era broma els 500 euros que els costarà la seva entrada al sacrosant Soccer City de Joburg.

A l'apartament de concentració de l'afició de la selecció espanyola, en Umhloti, una localitat a una 40 quilòmetres de Durban, es mastega la tensió de les ocasions úniques. Els seguidors, els meus amics Dani i males servidor Alberto, després de visionar les fotos i vídeos del partit, i comprovar el que pot deformar la cara l'eufòria (un mai sap el lleig que pot arribar a ser), passen els dies previs a la final rastrejant llocs amb Wi-Fi des dels quals poder comprovar de nou que no era broma els 500 euros que els costarà la seva entrada al sacrosant Soccer City de Joburg. No passa res, es repeteixen, invertim aquests diners perquè els néts dels néts dels nostres agapornis puguin explicar que els seus ancestres van estar en el partit de la glòria.

Abans, els aficionats recorden la brillant victòria sobre els teutons, que va deixar moments memorables de pel · lícula costumista espanyola. El millor, sens dubte, quan Gee, un sud-africà al qual li faltava només portar la peineta d'una folklòrica (portava pintada fins a la cara la rojigualda) va ser convidat a seure a la segona part entre el grup d'apassionats catalan (la justícia una llauna i). El noi, concorde a l'ambient festiu (mamat fins les empentes com el tipus navarrès que tenia a la seva esquerra) desenfunda res més seure la seva vuvuzela i intenta fer-la sonar en honor a "La Roja". "Eh, aquí vuvuzeles res a cobrar casa ", li diu el navarrès. Prometo que la cara de desil · lusió, de no entendre res, que va posar Gee no l'oblidaré en la meva vida. Es va quedar petrificat, com si hagués descobert que compartia seient amb 200 alienígenes. El navarrès, bon tipus, percep la sorpresa del noi i li agafa la vuvuzela i la fa tronar. Nova cara de Gee, aquesta vegada d'alleujament, amb gest de "això és més el que jo esperava quan em vaig comprar a la botiga tota l'equipació espanyola". (Jo em tirava per terra de riure).

Invertim aquests diners perquè els néts dels néts dels nostres agapornis puguin explicar que els seus ancestres van estar en el partit de la glòria.

Després, la rematada, és quan el sud-africà diu que els millors són Torres i Cesc. "Però que no juguen", li diu el navarrès en spanglish clar i evident. Comença entre ells una conversa, en què cap entén l'altre, però que els dura un minutet. "Deixa't de Cesc, que avui és Pedrito ". "Torres és el millor del món", resposta. Final de la xerrada? Vuvuzelazo i ronda de cervesa, que aquí s'han passat per la pedra el de no vendre alcohol als estadis. Després, en el gol, hi va haver una espècie de pinyata en què Gee s'abraçava fins amb les tanques. A propòsit, mai no imagina el que pot trigar a entrar una pilota. Calculo que des que va rematar Puyol fins que vam entendre que la pilota havia entrat passar entre hora i hora i mitja.

Però el partit va deixar als seguidors una nova experiència: ser gravats per una càmera. Un tipus d'Antena 3 decidir gravar-durant tot el partit. Avui sé el que se sent si ets la Pantoja. Hi havia moments on pensaves: com m'agafi les mans em treuen dient que resava i com badalli diran que el partit era un conyàs. Al final, ja vam decidir simular gestos de ràbia i eufòria perquè el avesat company s'anés a muntar la peça d'una puta vegada i ens deixés col · locar-les pilotes (queda groller, ho sé). La veritat és que després li vaig agafar el gust i vaig ser entrevistat per una televisió d'Hondures, em vaig colar en el pla d'una mexicana, Em Van agafar, junto a Dani, 01:00 robat amb declaracions incloses per als de Punto Pelota i em van acabar demanant els reporters d'una televisió xinesa que em fes una foto amb ells.

Em van acabar demanant els reporters d'una televisió xinesa que em fes una foto amb ells.

El final dels soferts seguidors, recorden ara al tranquil apartament de concentració, fue la traca final. Sortim de l'estadi, embús monumental, i Alberto decideix preguntar a un cotxe qualsevol si ens porten, per la cara, a l'altra punta de la ciutat. Ens diuen que sí (Aquí són encantadors) i vam pujar al vehicle. La noia, una india, ens pregunta a boca de canó si estem casats. Li diem que no i respon amb un "biennnn". Immediatament ens aclareix que el noi de la dreta és el seu germà (no li va pegar un cop de peu i el va tirar del cotxe en marxa per poc), que ella és massatgista, que el seu color favorit és el vermell i ens demana emails i telèfons. Després d'una llarga xerrada, els generosos germans dipositen als aficionats espanyols en el lloc en el qual tenen aparcat el seu particular autobús (anem, el cotxe llogat). Algunes carns i vins més tardes, entre càntics i banderes al vent es produeix l'entrada a la casa de concentració, que com ja vaig dir en l'anterior post, es diu apartaments Mallorca. Ara, la responsable afició guarda forces i es cuida gambazo net, que diumenge es juguen alguna cosa més que un partit; es juguen un pòster de 2 metres per 1,20 que penjar a l'ascensor del veïnat on se'ls veu a ells ia Casillas, de fons, aixecant la copa.