Haurem de patir. Encara que no estiguem ni adaptats ni preparats per a això. Però podrem suportar-, si tenim clara la meta i treballem com un bon equip. La història de la nostra espècie ho demostra. Moltes persones abans que nosaltres van suportar tota mena de privacions i penúries, fins i tot quan van ser arrossegades a el límit del que és tolerable pel nostre organisme. Els camps de concentració nazis, els de Stalin a Sibèria o el terror imposat per Mao a la Xina, són uns pocs exemples del que, en temps moderns, l'ésser humà ha hagut de suportar. I també de la crueltat i desgràcies que pot provocar. Com a espècie vam ser capaços de crear art i cultura, llenguatge i transmissió cultural, aprendre de les experiències i sumar-les a les nostres; així van ser possibles Cervantes i Shakespeare, Velázquez i les Menines, Bach i l'orquestra de cambra, però també vam ser capaços de crear les cambres de gas i organitzar guerres sense sentit, crueltats i genocidis.
Viktor Frankl va escriure un bonic llibre, "L'home a la recerca de sentit", sobre la seva terrible experiència en un camp de concentració nazi al que va sobreviure a tot l'horror inimaginable. És un llibre que, encara avui, és una referència i un bon exemple del que podem aconseguir si ens ho proposem, si busquem aquest sentit a què Victor es refereix, encara, en definitiva, siguin metes que se situïn per sobre de les nostres realitats. L'objectiu de Frankl va ser sobreviure per explicar-ho, es va imposar la meta de donar a conèixer aquella terrible experiència perquè no tornés a repetir-se. I ho va aconseguir.
Haurem de patir, però podrem suportar-si tenim clara la meta i treballem com un bon equip
Aquelles persones arrossegades a una guerra o un camp de concentració no tenien altra possibilitat, només tractar de sobreviure. Però què empeny a un maratonià o un ciclista a portar el seu esforç més enllà dels límits del nostre organisme? O a un alpinista a escalar a l'hivern una muntanya al Karakorum? Jo mateix m'ho pregunto ara. Què faig aquí passant fred? Imagino que els meus amics s'estaran fent ara la mateixa pregunta, suportant sobre les seves espatlles la càrrega de la seva motxilla i, en el seu cap, el pes de l'absència dels seus éssers estimats. Sens dubte és una contradicció. Però som una espècie contradictòria. Jo, per descomptat. Suposo que hem de viure amb elles tractant de resoldre-les o aprenent a viure amb elles. A vegades penso que pot ser una fugida, encara que no sé molt bé de què fugim.
Qualsevol pot imaginar que m'agrada tant com a què més estar a casa, gaudir de la família i de la xerrada amb els amics, gaudir de la meva professió, anar a el teatre o a un concert. Però, al mateix temps, quan estem instal·lats en el confort, immediatament necessitem tornar a desbordar la nostra realitat, imposar-nos nous projectes que anticipen el futur i que moltes vegades no és que vagin per sobre de les nostres possibilitats sinó que estan per sobre de les nostres realitats.
Què empeny a un alpinista a escalar a l'hivern una muntanya al Karakorum?
Des de l'origen de la nostra civilització les hem ampliant contínuament, sent el motor de l'avanç imparable de la Humanitat. Necessitem conèixer-ho tot, però a el temps necessitem que tot segueixi sent misteriós i atraient. L'única forma de conèixer els límits del possible és aventurant-se en l'impossible. Són límits difusos i canviants. Que exigeixen sempre una mirada diferent, doncs l'aventura es recorre per les rutes salvatges de l'món i l'abisme interior de nosaltres mateixos. Molts aventurers abans que nosaltres van caure sota aquest influx contradictori, que és la unió de l'acció i la intel·ligència. Colom i Galileu, Copèrnic i Magallanes, Humboldt i Darwin.
necessitem conèixer, anar més enllà, avançar en les parcel·les del desconegut, en el que ningú ha fet abans, on ningú ha arribat. Ens mouen la imaginació i l'esperança tant com la necessitat, la glòria o la promesa de riqueses. És la història de l'Aventura Humana. Ens movem per la raó i per l'emoció, som una barreja de les dues. L'emoció i el coneixement tenen com a objectiu l'acció superior: estimem, explorem i coneixem per actuar intel·ligentment i no a l'contrari. Ens anticipem a el futur imposant-nos metes en aparença impossibles, però que ens obliguen a desplegar totes les nostres capacitats. Aquesta seria una bona síntesi del que ens hem proposat.
necessitem conèixer, anar més enllà, avançar en les parcel·les del desconegut, en el que ningú ha fet abans, on ningú ha arribat
Algú podria afirmar, com tantes vegades em deia la meva mare, que no tinc cap necessitat de ser aquí passant fred. Però és una meta que m'he imposat i que comparteixo amb altres set amics. Per això estic ara aquí suportant voluntàriament unes condicions tan dures. És probable que no tinguem ni 1 10% de possibilitats d'aconseguir aquesta minúscula cimera que s'eleva per sobre dels sis mil metres en ple hivern, assotada per vents que et sacsegen i amb temperatures incompatibles amb la vida. Però volem intentar-. És el fet d'imposar-nos aquestes fites el que ens fa específicament humans. I no ens podem quedar quiets un cop assolides, doncs la satisfacció ens la proporciona l'acció de escometre. El que ens fa feliços no és haver estimat, sinó estar estimant ...
Per això, 30 anys més tard, em trobo de nou al Karakorum.
