Laila pic (En): l'home a la recerca de sentit

Per: Sebastián Álvaro (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

El Laila pic és la millor resposta a quants em pregunten el perquè de la meva tenaç fascinació pel Karakorum. Per a qui estima les muntanyes, contemplar elevar aquest ullal impressionant de gel i roca és una experiència incomparable. T'enamores de muntanyes així de la mateixa manera que t'enamores d'una dona, per la seva bellesa, per la seva poderosa atracció que només provoca el misteri, per la seva aparent inaccessibilitat, perquè tanques els ulls i només penses en elles, perquè, més enllà, és un repte provocador i apassionant. El seu inconfusible perfil, afilat com la fulla d'un ganivet, destaca desafiant sobre el cel del Karakorum, clavat sobre els núvols, esvalotant la imaginació dels alpinistes.

Quan un amic et proposa escalar una muntanya així estàs perdut, perquè no tens altra opció que dir que sí i seguir el mandat del teu cor, en aquest apartat ocult, al marge de les raons de la raó que, com deia Pascal, de vegades no entenem.

Per a qui estima les muntanyes, contemplar elevar aquest ullal impressionant de gel i roca és una experiència incomparable

Amb alguns d'aquests amics, com Ramón Portilla i Juanjo Sant Sebastià, porto més de 30 anys compartint aventures i desventures, molts més dels que aguanten la gran majoria de matrimonis. Hem donat tombs per tot el planeta vivint moments extraordinaris, bons o dolents, però sempre extraordinaris.

Ens hem abraçat a la muntanya més alta de l'Antàrtida, refugiat en una botiga enmig d'una tempesta a la Patagònia, el Tibet o l'Himàlaia i passat fred, calor i set en altres tants llocs remots, i hem plorat abraçats suportant el dolor de perdre molts amics propers en aquests anys. Els nostres petates estan desgastats per més de cent expedicions i l'olor inconfusible dels portadors del Baltistan i al cor tenim més cicatrius que els soldats vells dels Terços de Flandes, i no obstant això, tot i això, no li hem posat cuirasses.

Quan un amic et proposa escalar una muntanya així estàs perdut, perquè no tens altra opció que dir que sí

La vida ens ha estat pròdiga en immenses alegries, per les quals vam haver de pagar, però no ens ha estalviat tristeses i amargors. A Juanjo, 1 alpinista amb ànima de poeta i rostre de boxejador, li falten set dits per quedar-se al costat del seu company àvia en un dramàtic descens del K2. Ramon, un nen que va canviar la muntanya per un destí fatal que li hagués portat a ser un magnífic carnisser o un avorrit ajudant de notari, segueix coixejant de la seva caiguda als Alps, on va estar a punt de morir, i els tres junts diverses vegades més, al Marroc, Nova Zelanda, l'Himàlaia o el Karakorum.

Però malgrat tot això, la fortuna, l'atzar o el destí ha permès que seguim junts; de vegades no convé fer-se moltes preguntes al respecte de per què seguim vius quan tot indica que hauríem hagut de abandonar aquest món ja fa temps. Simplement vam tenir més sort. Encara discutim vehementment i posseïm caràcters molt diferents, tenim en comú que no se'ns ha endurit el cor, ni amb el temps ni amb els desenganys amb els que, inevitablement, et sacseja la vida.

De vegades no convé fer-se moltes preguntes al respecte de per què seguim vius quan tot indica que hauríem hagut de abandonar aquest món ja fa temps

En dir de Juanjo, som uns ingenus que segueixen creient, malgrat tantes decepcions, en la bondat de les persones i en la certesa que l'amistat i la lleialtat són eines més importants que els "friends", els peus de gat o els piolets per escalar muntanyes ... i també per caminar per la vida.
Potser per això seguim junts compartint les intenses emocions que ens ofereixen aquests llocs al marge del món, aliens al control i la domesticació de l'home.

És probable que ens hàgim convertit en una mena de marginats de la vida rutinària, perquè fugim de les multituds i ens refugiem buscant aquests últims espais d'exclusivitat, bellesa i solitud, on encara es respira l'aroma de les grans aventures.

Fugim de les multituds i ens refugiem buscant aquests últims espais d'exclusivitat, bellesa i solitud on encara es respira l'aroma de les grans aventures

Hi va haver un temps en què tot el món va ser així: grandiós, salvatge, agradable, desolat. El món d'abans i després de l'Home. Llocs on et sents com si contemplases la Terra per primera vegada. On sempre aquestes de pas, on ets diminut i vulnerable, on només estar suposa, moltes vegades, arriscar la vida. Tot en ells és desmesurat: la llum, les distàncies, la soledat, el silenci, seus tempestes. La seva grandiosa bellesa. Al Karakorum cal sumar a més l'altitud, on es respira aquest aire lleu, que amb prou feines alimenta l'organisme però enriqueix la nostra imaginació, doncs, com bé va escriure Shakespeare, som de la mateixa substància dels somnis.

Són llocs que et rebutgen i fustiguen amb totes les seves forces, que són moltes. Però que sempre, i malgrat tot el que en ells ens hem deixat, ens ha valgut la pena recórrer-. Ells formen part essencial del meu paisatge interior. Per a mi és la bellesa del món, el silenci, la solitud del món. Sóc la suma de tots ells, perquè, en definitiva, som la suma del que vivim i del que estimem.

Aquests llocs que et rebutgen i fustiguen amb totes les seves forces són per a mi la bellesa del món, el silenci, la solitud del món

Aquesta va ser la raó per la qual em vaig embarcar en una expedició, en aparença arriscada, exposada i absurda, rumb al cor més salvatge del Karakorum, l'objectiu era fer el cim de l'Laila Peak situada a uns 6.250 metres d'altitud, amb un estil lleuger ia l'hivern, cosa que ningú més no havia intentat abans. En realitat, tan sols tres expedicions havien aconseguit el Laila (pel que sembla l'accepció de "bella" en àrab), el que dóna idea de la complexitat que comporta trepitjar el seu cim. Però si vaig ser ho vaig fer essencialment per la seva bellesa. Sens dubte és una de les muntanyes més belles del món, una piràmide perfecta que pintarien tots els nens i la que somien tots els alpinistes.

Sabíem que les dificultats tècniques es veurien augmentades per temperatures inferiors als 20º sota zero al camp base i per sota dels – 40ºC. a la part superior de la muntanya. A més, havíem "enganyat" a José Manuel Fernández, que ja havia participat amb Ramón en una altra expedició al Laila, Álvaro Corrochano, Alex Txikon, Mariano Izquierdo i David Pérez, tots ells bons amics dels tres.

El Laila és una de les muntanyes més belles del món, una piràmide perfecta que pintarien tots els nens

Ningú ens havia enganyat al respecte. Els vuit amics estàvem convençuts que anàvem a passar molt de fred i que ens ficàvem en un gran embolic. Però escalades hivernals com aquesta són les que estan definint el camí de l'alpinisme del més alt nivell en l'actualitat, que busca mesurar-se en un terreny de joc més difícil, exposat i arriscat. És l'última frontera de l'alpinisme.

Sabíem que el marge d'error, ja petit a l'estiu, és pràcticament nul amb un estil lleuger i en ple hivern. Les últimes experiències en l'hivern del Karakorum són dramàticament rotundes; l'any anterior Alex Txikon havia perdut a tres companys al Hidden Peak i aquest mateix hivern, 2 dels quatre polonesos que van aconseguir fer cim en el Broad Peak no van tornar amb vida al camp base. Aquest és el grau d'exposició d'una escalada hivernal en aquest lloc. Com es pot veure, també, tot molt allunyat de l'ortodòxia de les expedicions comercials, les ampolles d'oxigen i les cordes fixes tan de moda avui en algunes muntanyes com el Everest.

  • Compartir

Comentaris (1)

  • Raúl García

    |

    M'ha agradat llegir-te Sebastià. Encara que no crec estar al vostre nivell de dificultat d'ascensions, em reflex amb pràcticament tot el que has escrit. Una llàstima això de les ascensions comercials, cada vegada queden menys llocs no accessibles per qualsevol. Les muntanyes haurien de ser per a qui les respecten i no intenten guanyar diners amb elles duent a gent que no sap ni a on va en la majoria dels casos.

    Una salutació!

    Contestar

Escriu un comentari