Los fantasmas transparentes de Kibera
He pasado una semana charlando furtivamente con pacientes y escribiendo cada vez que tengo un momento libre. Me escondo en el sótano del hospital, rodeada de camillas viejas y sillas de ruedas, y desde aquí os cuento que he seguido recopilando creencias sobre la locura, sobre la vida y sobre la muerte. Ahí van:
1.La locura es un acto de venganza. En Kibera se ha extendido la creencia de que los locos han matado a alguien, i és el fantasma de l'mort el que seu al cap i els arruïna la vida per sempre. «Kiti cha pepo», diuen en suahili (el seient de l'esperit és el cap de l'boig). Per això els abandonen i no s'acosten a ells. Per això la bogeria és castigada.
És el fantasma de l'mort el que seu al cap i els arruïna la vida per sempre
-Si et fixes en ells -em compte James- veuen sempre a gent que nosaltres no podem veure. Es refereixen als esperits de gent que han matat, que els persegueixen per aconseguir que es treguin la vida. Aquest és l'objectiu, matar-los des de la mort.
-Què passa amb aquells que no han matat a ningú? -li pregunto.
-Si no han matat a ningú és que han fet alguna altra cosa terrible i Déu els està castigant.
-I si et dic que la bogeria és una malaltia?
-Dius això perquè no has vist el que he vist jo. Una cosa és estar malalt i una altra és estar maleït. Nosaltres sabem la diferència, sabem el passat de la gent.
Una cosa és estar malalt i una altra és estar maleït. Nosaltres sabem la diferència
2.-¿Els fantasmes que veus són blancs o negres? -li vaig preguntar a Nicolau, un dels treballadors de l'hospital que viu a Kibera, i que m'assegura que hi ha fantasmes.
-Són transparents -va dir ell.
-¿I què feu per deslliurar-vos de ells? -vaig indagant.
-Agafem un tub de plàstic, vam comprar gasolina, fem un forat a la tomba de l'esperit, fiquem la gasolina i cremem el cos. Llavors l'esperit desapareix.
¿Els fantasmes que veus són blancs o negres? -li vaig preguntar a Nicholas
3.Em vaig trobar amb un curandero que assegura curar la sida pel mòdic preu de 352 xílings, uns tres euros i mig. El mètode? Pagat, reses una oració durant els tres següents dies, i mai tornes a casa, perquè la malaltia es queda aquí. si tornes, si et queixes, la malaltia torna a tu.
4.Estava conversant amb una parella de metges de l'hospital mentre sopàvem. Un d'ells va dir: «Deberíamos dejar de admitir pacientes psiquiátricos, són perillosos, el millor que podem fer és agafar-los i deixar-los a la porta, se desorientarán y se irán».
-Però ets metge- li parts.
-I ells tenen una bogeria que ve de la màgia -va contestar.
no escoltava, havia entrat en pànic i va començar a cridar que algú li havia arrencat els ulls
5. Wilson bebe «chang’aa» (que significa literalment "mata'm ràpidament" o "cop ràpid") des dels dotze anys. Acaba de fer 25, però aparenta fàcilment 40. La beguda de què parlem està feta amb productes molt tòxics, de vegades utilitzen fins i tot piles perquè fermenti la barreja. Una de les nits que es va reunir per beure amb els seus amics, es va anar la llum. Va començar a posar-se nerviós i a cridar que no veia, que s'havia quedat cec, mentre els seus amics es reien d'ell. «Sólo se ha ido la luz, estás borracho», li deien.
Wilson no escoltava, havia entrat en pànic i va començar a cridar que algú li havia arrencat els ulls. Per demostrar-va començar a clavar-se un pal de fusta. En aquest moment un dels amics va començar a cridar que Wilson estava posseït. Tots van sortir de l'habitació i el van deixar sol. Wilson va perdre els seus dos ulls aquella nit sota un episodi d'esquizofrènia aguda. Si els seus amics li haguessin agafat i li haguessin portat a un centre de salut, es podria haver evitat.
La seva mare no li deixa entrar a casa, així que se li pot veure vagant per Kibera, on ja no té amics i on els nens li tiren pedres. Si li preguntes a Wilson què li ha passat, et dirà: «Que he sido malo».
Comentaris (2)
G
| #
Pufff! El món de la bogeria és terrible vingui d'on vingui, però el que comptes no té nom. Y qué difícil poder ayudar y romper tanta superstición.
Contestar
Lydia
| #
Maria, tus relatos siempre me causan conmoción. Debe ser muy difícil ver a tu alrededor personas sufriendo y no poder hacer nada por ellas.
Contestar