Zimbabwe és pols i pedra. Un país gairebé mort, un fantasma que sobreviu per inèrcia, per salvatge. El seu camp és cruel, agradable, desordenat. Zimbabwe és l'Àfrica d'ahir. La seva gent són cultes i simpàtiques però en els seus rostres s'intueix el desencant de tot el que no els permeten ser. Zimbabwe es mata en el seu passat sense saber si tornarà a néixer. Fui varias veces a su encuentro y siempre cuando marchaba por sus fronteras de cemento y trapo reflexionaba si sabía lo que acababa de ver. No sé si alguna vez lo supe, todo es complejo en ese mundo de muerte, miseria y orgullo. “Adéu Mugabe, viejo león hambriento de la sabana”, creo recordar que balbuceaban mis labios. Sempre. Como un lamento, como un deseo.
Arribar a vell a Kenya
Podríem estar a qualsevol ciutat del món. Tot és amable, però comencem a conversar, relaxats, i Mina ens explica com a anècdota que li van segrestar la setmana passada. Adéu jazz, adéu ambient amable, adéu meravellosa temperatura primaveral.