Els temps daurats de la màfia a l'Havana
Hubo un tiempo en el que el gánster Albert Anastasia fantaseó con controlar los negocios que la mafia estadounidense dominaba en la Cuba de mitad del siglo pasado. Sus aspiraciones terminaron un día de octubre de 1957, cuando entró a acicalarse en la barbería del hotel Park Sheraton de Nueva York y salió del local con los pies por delante y el cuerpo agujereado. No corrió mejor suerte Benjamin “Bugsy” Siegel, de quien el mafioso Charlie “Lucky” Luciano dijo que Meyer Lansky, el rey del crimen organizado en Cuba, dio la orden de quitárselo de en medio.
Allò va succeir en la conferència de la màfia nord-americana celebrada a l'Hotel Nacional de la capital caribenya en 1946, quan Lansky sentenciar: "Benny ha de ser eliminat". Set mesos després, Siegel va acabar amb un xut a l'ull esquerre i el globus ocular a quatre metres del seu cos estès a terra. Siegel era l'encarregat d'aixecar el Hotel Flamingo a Las Vegas i el desfasament pressupostari creixia amb el temps. Allò era un pou sense fons on el cost s'inflava contínuament, així que la sospita que es quedava amb els diners de la màfia va satisfer les paciències. La famosa cimera en què es va decidir la destinació del gàngster ia la qual van assistir prop de 500 persones, va ser el context on es van discutir els temes candents del moment, com els negocis del joc a Cuba i Las Vegas.
A la gran convenció mafiosa de 1946 celebrada a l'Havana es van discutir els negocis del joc a Cuba i Las Vegas
No és cap secret la presència dels hampones nord-americans a l'Havana dels anys 40 i 50, amb Lansky com a cap suprem d'un vast conglomerat de joc, hotels i suborns en un sistema en què la màfia es va colar fins a la mateixa medul · la central del Govern. Tant és així que les immenses comissions al president Fulgencio Batista, qui va abandonar l'illa a bord d'un avió amb el vestit de gala de la cap d'any de l'any 1959 i una "propina" al seu despatx de diversos milions de dòlars, formaban parte de un guión que dejaba vía libre para convertir la ciudad en un reguero de casinos, carreras de caballos, millonarios, espectáculos sexuales en directo y hoteles frente al mar, mientras gran parte de la población vivía excluida del trajín de dólares que bañaba la isla.
T. J. English lo cuenta entretenidamente en «Nocturno de La Habana», Enrique Cirules lo analiza en «El Imperio de La Habana» y los edificios (mes, si hablaran) son testigos de un pasado donde ni Frank Sinatra ni un joven senador Kennedy, orgía mediante, renunciaron a los placeres caribeños. La lista de los templos es larga: los hoteles Nacional, Capri, Riviera, Sevilla, Hilton y Plaza con sus respectivos casinos (entre d'altres); el cabaret Tropicana y Sans Souci o el Hipódromo Nacional… guardan entre sus paredes las historias de unos años –algunos, unos poquitos meses- en los que Las Vegas, un proyecto iniciado por aquella época, era la hermana pequeña y pobre de este otro proyecto, paraíso para delincuentes amparados por un sistema político corrompido y corruptor (no lo digo yo, sino los libros mencionados) que agudizó la exageración a medida que se acercaba a su final.
La lista de los templos de la mafia es larga: los hoteles Nacional, Capri, Riviera, Sevilla, Hilton y Plaza con sus respectivos casinos
Aunque los primeros balbuceos de este sistema de favores comenzaron en 1933, durante el primer Gobierno de Batista y un entramado entre cuatro familias americanas de gánsteres, va ser en els últims cops de cua dels anys cinquanta on els relats i la vanitat encarnada en projectes hotelers van ser més delirants. Hi ha una part objectiva, com va ser la inauguració d'un parell d'hotels emblemàtics a 1958: by Hilton, avui Havana Lliure; i el Riviera, el primer edifici de Cuba amb aire condicionat central. I hi ha també una part on la imaginació es dispara i es tradueix en llums de neó, encara que he arribat a la conclusió que els meus elucubracions no es queden curtes.
La impressió que tinc de tot l'assumpte és realment exagerada. Molt exagerada. Hi ha diverses anècdotes iròniques: des d'una llei que eximia l'impost sobre la renda als crupiers (eren considerats "tècnics" ...) fins, què sé jo, l'expulsió de Lansky de l'illa davant certes pressions de l'ambaixador nord-americà. El mateix Lansky ho va resumir així anys després: "Batista em va gastar una broma. Quan vaig tornar a Cuba, ell i jo vam riure molt de tot l'assumpte ". És clar que aquest tipus d'actuacions no eren estranyes en la història de l'hampa. El mateix Luciano, qui va convocar la conferència del 46 de l'Havana des de la seva desterrament a la seva Sicília natal, va ser expulsat dels Estats Units després de sortir de la presó després d'un acord amb els serveis d'intel · ligència en el context de la II Guerra Mundial.
Potser el lloc més emblemàtic sigui el Hotel Nacional, on va viure el mateix Lansky i on, almenys jo, percebo el fantasma d'aquella convenció
Avui potser el lloc més emblemàtic sigui el Hotel Nacional, on va viure el mateix Lansky i on, almenys jo, percebo el fantasma d'aquella convenció, a la que se hace referencia en la segunda parte de «El Padrino». Però la connexió a aquesta època s'amplia molt més i suposa una desfilada de sensacions que vénen a la memòria cada vegada que un passa per davant de qualsevol dels símbols més evident d'aquesta organització perseguida a Estats Units.
Així s'ha pronunciat el senador Estes Kefauver en la comissió d'investigació coneguda pel seu cognom en 1951: "Darrere de les bandes locals que formen el sindicat del crim nacional hi ha una organització internacional que roman en l'ombra coneguda com la màfia, tan fantàstica que molts americans consideren difícil de creure en realitat ".
Les aventures a la perla de les Antilles finalitzar aviat. Es diu que, poc abans de deixar l'illa, Batista es va portar el seu tresor acumulat: 300 milions de dòlars. Al cap ia la fi, tot era qüestió de diners. Com li va expressar el propi Lansky al seu xofer després d'una reunió amb el president, "Aquest tipus vol cada vegada més i més pasta".
