febrer 13 2012 Malmö: felicitat de disseny

Travessem el pont d'Oresund, un fil d'asfalt de gairebé vuit quilòmetres de llarg, que ens allunyava de Dinamarca amb la mateixa suavitat que ens acostava a Suècia. Els països nòrdics s'entesten a mantenir l'ordre sobre totes les coses, ja sigui en el centre de les ciutats o sobre el Mar Bàltic. Aquesta va ser la primera sensació que em va assaltar en assolir la ciutat de Malmö: estava en un lloc impertorbable, còmode, silenciós on la gent sembla caminar de puntetes per no molestar el veí.

Al port, els velers es retallaven al capvespre, els nens es tiraven a l'aigua sense cridar, gairebé sense esquitxar, i alguns enamorats passejaven de la mà a la vora de Suècia.

Les cases del centre mantenen la dignitat del pas del temps, on tot té un aire antic però res sembla vell. El carter feia el seu trajecte amb bicicleta, repartint factures o cartes d'amor amb el mateix somriure. Un home s'encarregava d'incinerar les herbes que creixien entre les llambordes de pedra, perquè fins les brins han d'estar civilitzades. Les dones, rubísimas, caminaven pels carrers donant sentit als semàfors que detenien amb gràcia el seu passeig. Els homes s'asseien als bancs amb els seus vestits impecables i la targeta de crèdit disposada a garantir una vida sense sobresalts.

Tot té un aire antic però res sembla vell. El carter feia el seu trajecte amb bicicleta, repartint factures o cartes d'amor amb el mateix somriure.

Algunes farmàcies semblen museus i fins les botigues de formatges fan bona olor. El centre de Malmö representa el caràcter escandinau, sobri i esvelt, sense ostentacions. És fàcil recórrer les seves places i en aquest lloc fins a l'equip de càmera em va semblar més lleuger perquè tot flueix amb una normalitat extraordinària. Molts joves sortien dels centres comercials sense accelerar, amb el pas ferm de qui té un futur assegurat.

No obstant això, Malmö ha sucumbit a un pecat venial, poc comú al nord d'Europa: l'ostentació.

Arquitectes de tot el món es van reunir a Malmö per crear el Västra Hamnen, un barri concebut per a aquells que veuen en Ikea un tret de vulgaritat. Les cases estan dissenyades amb la creativitat que permet un bon compte bancari. Hi ha façanes de vidre, on és possible veure l'interior de l'habitatge i als seus habitants llegint els diaris color salmó. Em va semblar un acte d'exhibicionisme sense reserves.

Altres cases tenen jardins i rierols on mullar els peus a l'estiu i potser patinar sobre el gel a l'hivern.

He d'afegir que aquests milionaris de Suècia són gent molt educada i hospitalària. Ens van rebre a un d'aquests habitatges ens permet gravar l'interior de la seva llar, seva íntima felicitat de disseny. I va voler el destí que el propietari d'aquella petita mansió tingués en propietat compartida un apartament al pis 51 l'edifici més emblemàtic de la ciutat: La Turning Torso Tower.

Ens van rebre a un d'aquests habitatges ens permet gravar l'interior de la seva llar, seva íntima felicitat de disseny.

L'espanyol Santiago Calatrava va dissenyar el gratacel, que es retorça com el Discòbol de Miró petrificant el gest sobre la ciutat. Només és possible gravar-i mirar- l'edifici amb panoràmiques verticals, estirant el coll i obrint la boca com reconeixement al port de tal arquitectura.

Vam trigar pocs segons a fer el viatge vertical de 51 pisos. En arribar al nostre destí, vaig entendre que estàvem a la part alta d'un dels edificis d'apartaments més alts d'Europa. Des d'allí era possible veure en picat les piscines de les casetes del barri de Västra Hamnen; el Pont d'Oresund sobre el mar, que és aquí l'únic que escapa al control dels homes; vaig veure els puntets de gent que es movien camí d'un pàrquing o d'un veler o d'una oficina o un centre comercial o d'un amor de disseny, que tot aquí em va semblar ideal o irreal. Per algú amb esperit mediterrani, Malmö és una ciutat perfecta, però li falta el caos de les nits madrilenyes, un exabrupte de tant en tant, una riallada andalusa i algun contratemps en el qual poder enredar.