Ngorongoro: la malenconia dels plaers fugaços (II)

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Et passes anys esperant arribar a un lloc i, quan per fi ho aconsegueixes, ja et comença a fer mal haver de abandonar-. Acabava de posar un peu al Ngorongoro, tenia per davant diverses hores de safari i, però, ja sentia la malenconia de la distància que, de nou, s'interposaria entre nosaltres. Aquesta immensa sensació de llibertat que transmeten els llençols, sí, s'esfumaria massa aviat. De vegades les obstinacions tenen desenllaços fugaços. Així ha de ser, potser, per no sacrificar la implacable dictadura de la rutina. Perquè segueixin sent mereixedors dels somnis que no es dilueixen amb el temps, ni sucumbeixen al tedi dels matins que semblen nits.

De vegades les obstinacions tenen desenllaços fugaços. Així ha de ser, potser, per no sacrificar la implacable dictadura de la rutina

Em sentia emocionat i pletòric davant l'assalt de les sensacions d'un dels mites de l'Àfrica. I, al mateix temps, em veia incapaç de retenir la plenitud del moment, com si fos conscient que en el futur anava a necessitar una porció d'aquesta felicitat i no seria capaç de trobar-la a la rebotiga de la memòria. No es tractava únicament de cercar animals salvatges amb la fruïció del col · leccionista de cromos. Molt per sobre d'això, la mirada es perdia en les ocres prades del Ngorongoro, en les escarpaments del vell volcà, en els llits secs dels rierols, i amb ella qualsevol preocupació passada i futura.

Mai vaig ser un fanàtic dels safaris abans de posar un peu a l'Àfrica per primera vegada. Vull dir que jo havia somiat amb arribar a les Fonts del Nil, amb resar un parenostre en Chitambo als peus del lloc on està enterrat el cor de Livingstone, amb seguir els passos de Pedro Páez a Etiòpia, però mai va esvalotar els meus anhels la idea de pujar a un tot terreny seguint el rastre dels grans depredadors. Amb el temps em vaig adonar del equivocat que estava. Al Ngorongoro vaig començar a ser conscient del meu error.

Viatjar de peu en un tot terreny, amb la capota aixecada, escampant les teves reflexions per la sabana, resulta inoblidable

És veritat que en els parcs africans més concorreguts els animals estan, inevitablement, acostumats a la presència de l'home, pertinaç en la seva obstinació per ficar-se en la seva vida quotidiana (aquests tafaners insaciables, però, garanteixen amb els seus dòlars la supervivència d'aquests grans santuaris de vida salvatge). És veritat que és difícil abstreure quan una desena de cotxes s'arremolinen al voltant d'una lleona devorant les entranyes de GNU. És veritat que els continus avisos per ràdio entre els conductors, per posar-se al tant de les troballes i fer-se mereixedors de la propina, restan épica a la aventura. Però no és menys cert que viatjar de peu en un tot terreny, amb la capota aixecada, escampant les teves reflexions per la sabana, resulta inoblidable (nota a peu de pàgina: en temporada seca, aquest plaer ve acompanyat d'una bona ració de pols).

La intensa emoció d'un safari és que, malgrat tot, res està garantit

La intensa emoció d'un safari és que, malgrat tot, res està garantit. Pots passar-te una hora esperant que una lleona, de la qual només atisbas a distingir el llom entre l'herba, s'arrenqui a córrer darrere d'un grup de gaseles despistades i un simple cop de vent suficient per tirar al trast l'esperada escena de caça. Suficient perquè les gaseles facin olor la presència del depredador i s'allunyin del seu camp d'acció. Una hora! Tan sols un parell de cotxes van tenir paciència per esperar al desenllaç. I alguns van arribar al tràngol suprem ja sense bateria a la càmera de fotos, de tant usar el zoom per intentar localitzar l'esmunyedissa lleona. Només conservo una fotografia d'aquests seixanta minuts i cada vegada que veig aquests músculs en tensió sortint per sobre de l'amagatall d'herbes sento amb la mateixa intensitat l'emoció d'aquesta perllongada espera, avui vertiginós record.

Quan penso en el Ngorongoro anhel aquesta plenitud de l'esperit que no necessita res més per ser feliç, encara que sigui de manera efímera

Per descomptat, l'anatomia d'aquest fugaç plaer en el Ngorongoro està plena d'animals. La manada d'elefants al costat de la llacuna, els milans que es llancen en picat a arrabassar als turistes seus sandvitxos de l'esmorzar, els musells dels hipopòtams observándote, els guepards estirant a l'herba seca, la cornamenta imponent d'un rinoceront negre entre la mala herba, els flamencs tenyint de rosa el Llac Magadi. I finalment, mentre les ombres comencen a apoderar-se del Ngorongoro, els secs sorolls de dos elands, els antílops més corpulents, enfrontant-se en la solitud de la sabana crepuscular.

Quan penso en el Ngorongoro, però, rememoro sobretot la solitud dels camins allunyats de les rutes més transitades, apropant-nos a les parets del volcà que semblen disposades a tancar-se sobre nosaltres en qualsevol moment com les aigües del mar Roig després del pas dels israelites. Anhel, per sobre de qualsevol altra cosa, aquesta plenitud de l'esperit que no necessita res més per ser feliç, encara que sigui de manera efímera. Trobo a faltar, ho reconec, la tolvanera que et esvalota el cabell, i t'omple de pols irremeiablement, mentre et comença a aguaitar aquesta malenconia que criden Mal d'Àfrica.

L'oferta hotelera al Ngorongoro és molt abundant i de distitnos preus i categories. El millor és fer servir un comparador de preus d'hotels per triar.

  • Compartir

Comentaris (11)

  • Javier Brandoli

    |

    Està tan ben explicat, em sento tan identificat amb les sensacions que expliques i és tan bell el relat que: Gràcies!!
    La naturalesa africana és la droga visual més potent que he provat. Sóc capaç de passar hores mirant com aquells animals em fan entendre que jo sóc una cosa molt semblant al que contemplo. Aquest relat m'ha recordat molt a una experiència que vaig viure a Mburo i que crec que et sona…

    Contestar

  • Ricardo Coarasa

    |

    Aquesta experiència m'ha inspirat també en part aquest relat. No l'he explicat per pudor, però quan penso en les emocions que desperta un safari, inevitablement em acord de les llàgrimes d'un amic a acomiadar-se de l'Àfrica, en recórrer els últims metres entre la natura salvatge. Pocs silencis tan eloqüents com el final d'aquesta pista polsegosa de Mburo que ens portava a l'asfalt. El explicaré en VAP perquè encara tinc alguns comptes pendents que saldar amb Uganda i aquesta és una d'elles. Gràcies

    Contestar

  • Nacho Melero

    |

    JO TINC MAL D'ÀFRICA, Ricardo!!!!! Allie es va assabentar que en suahili vol dir Ngorongoro Eden…fa honor al nom. Jo de l'emoció que vaig sentir quan baixava a la base del gran cràter arribant des d'Arusha, li vaig dir al meu conductor d'aquell 4×4 descapotat, “si us plau necessito fer un pipí!!!” Vaig baixar, i el que realment vaig fer va ser abraçar la primera acàcia que vaig veure amb totes les meves forces. Tu ho has dit, VERTIGINÓS RECORD. Gràcies per tornar a evocar, sento el nom Ngorongoro i em posa la pell.

    Contestar

  • crits

    |

    m'ha encantat aquest post, totalment identificada amb tot el que comptes!! .. la sensació de llibertat, d relaxació, d amplitud d'horitzons davant la grans extensions africanes .. l'emoció en contemplar per primera vegada algun dels grans mamífers totalment lliures i en el seu entorn natural (i aquí reconec que no vaig pensar que fos a passar-me, però en el meu cas es repeteix en cada experiència) … i la sensació de pèrdua i les llàgrimes malbaratades a l'avió de tornada .. en fi, que meravella..

    pd: moltes felicitats pel vostre bloc, és realment magnífic!

    Contestar

  • ricardo Coarasa

    |

    Crits, Nacho, moltíssimes gràcies pels vostres comentaris. A mi també se m'ha posat la pell de gallina al llegir-los. Abraçades a una acàcia, llàgrimes a l'avió… Àfrica és realment especial, amb les seves llums i ombres. Tant de bo ens tornem llest per utilitzar sos camins…

    Contestar

  • rosa

    |

    Preciós. Aquest matí amb prou feines he pogut llegir el titular, que m'ha semblat meravellós, i he hagut d'esperar tot el dia per poder seure a llegir. Senzillament m'ha encantat.

    Contestar

  • Ganxo

    |

    Quin gran article. Aquest és un d'aquells relats en què ets capaç de fer olor dels camins, de sentir el que va sentir l'autor. Tan eloqüent, tan emotiu que avui un pot dir que durant em vaig escapar de puntetes per recórrer el Ngorongoro. Gràcies.

    Contestar

  • ricardo

    |

    Rosa, Ganxo: el plaer de visitar llocs màgics com el Ngorongoro gairebé és comparable al que produeix ser capaç de transmetre aquestes emocions a qui encara no el coneix. Gràcies de cor

    Contestar

  • Enrique Vaquerizo

    |

    “De vegades les obstinacions tenen desenllaços fugaços. Així ha de ser, potser, per no sacrificar la implacable dictadura de la rutina”

    Tant de bo seguim amb ganes deperseguir aquests instants fugaços molt temps.

    Superb article Ricardo, enhorabona

    Contestar

  • ricardo

    |

    Enrique, gràcies per la teva generositat. Vap està ple de plaers fugaços i en bona mesura també gràcies a col · laboradors com vosaltres

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.