Les niguas són les responsables del color blanc de les cases de Popayán i del sobrenom dels payaneses, "Patojos", per la seva forma de caminar a causa del patiment que els provoquen als peus aquests aràcnids, que el seu poder, però, és molt menor que el de les «vacunes» (pagaments fruit de l'extorsió) que determinats sectors arrenquen als habitants del país.
-No et volem víctima d'atracaments, segrestos o burundangas- em diuen les meves amigues de Cali. Per això volen que deixi la ciutat d'hora. Treballen en barris de desplaçats a causa de tot tipus de violències i sempre temen el pitjor.
Així que em dirigeixo obedient a la terminal d'autobusos de la capital de la salsa. Després d'aconseguir seient al costat del conductor d'un taxi col·lectiu, el motor arrenca. Ens dirigim a Popayán per Santander de Quilichao. Una hora més tard, a conseqüència de la seva "hora pic" -la nostra "hora punta" -, encara continuem donant tombs sobre els cavernosos sots de les calçades, amb abocadors elevant com volcans color verdigrís a banda i banda. Entre glopades de somnolència, vaig guardant després de la retícula les últimes imatges d'aquesta ciutat, una de les que més cadàvers del narcotràfic ha abocat als seus set rius, nombre sagrat.
Les meves amigues volen que deixi Cali hora. Treballen en barris de desplaçats i sempre temen el pitjor
Quan obro de nou els ulls, veig esteses en gran angular finques de bestiar i cultius de canya de sucre, les dues produccions caleñas tradicionals. Al llarg de 138 quilòmetres, transitaran davant meu paisatges pirinencs, suïssos i irlandesos, immens "patchwork" que em fa dubtar per moments de on sóc. Només les elevades temperatures i els últims quilòmetres, definitivament tropicals, em tornen a Colòmbia.
Les cases del nucli antic de Popayán són d'un blanc de colom neta. Si estigués vestida de colors, seria bessona d'altres ciutats caribenyes, com Santa Fe d'Antioquia o l'Antiga de Guatemala.
-Era l'única manera que tenien els seus habitants de lliurar-se de les niguas- diu una eixerida estudiant universitària que treballa com a guia turística a les seves hores lliures. «Encara que ja no hi ha nigues, encara les pinten de blanc poc abans de Setmana Santa», afegeix. Aquesta setmana que recorda a les nostres del sud; aquí, entre granadina i sevillana.
Les cases del nucli antic de Popayán són d'un blanc de colom neta
-Servían per gratar esquena i peus als habitants infestats de niguas- respon meu cicerone quan li pregunto sobre els grans terrossos de pedra ivoriana incrustats a les cantonades dels seus casalots.
En l'actualitat, però, el maldecap de «patolls» i no patolls ja no són aquests aràcnids tan agressius, sinó les "vacunes" que els cobren narcotraficants, paramilitars, guerrillers i membres corruptes de l'exèrcit i la policia. «Vacunes» que no immunitzen contra la misèria i la mort. Ni tan sols les empreses extractores de les immenses riqueses d'aquest país es lliuren d'elles. Aquestes coses té la vida, com diria la cançó.
Ni tan sols les empreses extractores de les immenses riqueses de Colòmbia es lliuren de les extorsions
No m'agrada l'eufemisme "vacuna". Aporta un matís higiènic que no té les escombraries, sigui en forma de pols blanca o de bitllets. Molt pocs han pogut sortejar, encara, com sol ser habitual, als pobres els surt més cara. Són eficaços si et doblegas, perquè, de moment, salves la vida encara que et moris de fam. Si Et negues, no trigarà la teva família a comprar una làpida i penjar-te un contundent epitafi, molt descriptius i desbordants en els cementiris d'aquest país.
-A meu germà, el van matar els "elenos" (guerrillers pertanyents a l'ELN, branca guevarista) per no pagar, però vull la pau al preu que sigui- m'explica un colombià ficat a defensar indígenes a qui acabo d'entrevistar, encara que al meu interlocutor no li hagin donat el Nobel. La, com diu el protagonista de Ciro & jo, un documental de Salazar, "Perdonem però no oblidem", després de segrestar-un fill la guerrilla i matar-lo els paramilitars quan va aconseguir escapar.
Al meu germà, el van matar els "elenos" per no pagar, però vull la pau al preu que sigui
Asseguda al tranquil pati "sevillà" d'una mansió de Popayán -una petita font de marbre al centre, símbol de riquesa per als pròcers del passat- un advocat i psicòleg que treballa per a diversos organismes vinculats a drets humans apunta com de contradictòria és l'actitud de l'actual president, Juan Manuel Santos, a qui sí li han concedit el Nobel de la Pau.
-Fíjese, va ser el més aferrissat perseguidor de guerrillers durant el govern de Uribe, quan ministre, i ara s'ha convertit en el profeta de la conciliació. Molts pensem que, darrere d'aquesta mudança, hi ha les pressions de les empreses extractores i les multinacionals. Les terres més riques del país i les plantacions de coca estan controlades pels escamots: FARC, ELN, ELP ... I cal treure'ls d'allà perquè guanyin encara més, que amb la plata no es juga… els accionistes, vostès mateixos, no els posen pegues als beneficis quan arriben, vinguin d'on vengan- apunta amb dit acusador.