Les fotos dels missatge de this ruta Que fill les Tomaro seleccionar i Els Viatgers
Més FA D'UN Any haviem Recorregut Sud-àfrica. Moçambic i Malawi dissenyar paràgraf Una ruta Que oferir als Demas. Un somni, sense Projecte Que no anava a sabiem si Alguna instància de part. 15 Mesos després, l' 17 de juliol, aquí estàvem Víctor i jo a l'aeroport de Johannesburg pujant als nostres cotxes a set persones, Lectors de revista no està en Do Major, Que havien Decidit CREURE en La nostra proposta. La responsabilitat no era per a nosaltres portar-, Més època ProFundia, gaudiran Que era de allò Que Nosaltres havíem ideat. Començaven 'llavors' Tres Setmanes de Viatge Que, llavors no ho sabíem, es convertirien per a tots a inoblidables.
Començaven 'llavors' Tres Setmanes de Viatge Que, llavors no ho sabíem, es convertirien per a tots a inoblidables
El primer que havíem de fer és calibrar al grup. La nostra proposta no era dirigir un viatge rígid, sinó més aviat acompanyar sense molestar els seus desitjos. Portem els cotxes, oferim el que sabem i donem opcions perquè els altres encaixin en allò en què se sentin còmodes. Aquest és un repte complicat, integrar un plural desconegut. Abans de marxar, els atacs de la guerrilla de Renamo l'exèrcit de Moçambic posaven en dubte la pròpia ruta. Potser hauríem de desviar-nos per Zimbabwe per evitar la zona de conflicte. Vam decidir decidir a l'últim moment i la resposta dels nostres viatgers va ser formidable: "El que vosaltres decidiu estarà bé", van contestar. No hi va haver més preguntes.
Ja la primera nit, en les nostres cabanes de Graskop, vam entendre que la cosa apuntava a grup unit mentre acabàvem tots, encara desconeguts, amb unes ampolles de vi. Ho feia perquè no hi havia protagonismes entre ells i sí unes enormes ganes de tots de passar-ho bé. Dóna cert rubor escriure d'algú que saps que llegirà el seu viatge, però presentaré breument als protagonistes.
La cosa apuntava a grup unit mentre acabàvem tots, encara desconeguts, amb unes ampolles de vi
Viatjàvem amb Mónica, una hostessa en retirada que es menja a mossegades la vida i els mapes. Viatgera, culta, divertida, xerraire i aglutinadora de voluntats. Ho diré avui i l'hi vaig dir a ella, crec que va aportar molt a que aquest viatge fora per a nosaltres, Victor i jo, molt més fàcil. Venien també Txarly i Amaia, una parella de navarresos que els agrada viatjar sense posar una sola queixa. Dos tipus encantadors amb què viatjaria a qualsevol lloc del món. Entenen perfectament la ruta. La gaudeixen sense demanar res a canvi. Genials. Després estaven dos gallecs, Lli i Martin, que es van convertir en els personatges del viatge. Intel · ligents, vividors, divertits i acostumats a una bona vida que no és sempre fàcil encaixar en aquest continent. Ho van fer, sense complexos, i generant un munt de rialles fàcils. Finalment, estaven Rosa i Irene. Les menys viatjades d'un grup llargament viatjat. Va ser genial veure la seva certa innocència, les seves ganes de viure-ho tot. Una plorava d'emoció i una altra era incapaç de no cridar quan veia davant seu animals salvatges. Valents i esplèndides a l'hora d'agrair les emocions. Emotives. Resumint, eren bona gent i tenien ganes de gaudir (una bajanada que no passa algunes vegades entre tipus que es fan milers de quilòmetres per viatjar per l'Àfrica esperant les incomoditats màximes de qui pren el subway a Trafalgar Square).
Aquest garito que podria esdevenir pols d'un cop d'aire perquè resulta que tots allí portaven 30 anys morts
Aquest va ser el grup que vam tenir la sort de portar i amb el qual ens aixequem un fred matí a les portes del Blyde River Canyon després beure'ns algunes copes la nit anterior en el vell bar de perdedors boer de Graskop. M'encanten els pòsters, tan vuitanters, de dones en biquini sobre una moto que decoren aquest garito que podria convertir-se en pols d'un cop d'aire perquè resulta que tots allí portaven 30 anys morts.
El Blyde River vam tenir la mala sort de veure-ho un dia ennuvolat al que plovisquejava tota l'estona. La llum és tot en molts llocs i aquelles belles cataractes es van difuminar una mica entre els grisos de l'aigua que partien la terra i el cel. En tot cas, Costa, un company pintor moçambiquès que portem amb nosaltres per convertir-la en guia de futures rutes, no parava de dir-me "nice", mentre tirava una altra foto que li fos font d'inspiració de futurs quadres. Com a mínim, seus llenços ho agrairan.
Van aparèixer els primers elefants al costat del cotxe i em vaig adonar pel mirall que Rosa va començar a plorar d'emoció
Aquesta mateixa tarda vam entrar al Kruger. Diluviava quan creuem la porta i això és un mal senyal per veure animals. Hi ha aigua en tot el parc, ja no han de moure a buscar, i el terreny es converteix a més en pesat. No obstant això, va ser allà quan va passar un dels moments més bonics del viatge. Van aparèixer els primers elefants al costat del cotxe i em vaig adonar pel mirall que Rosa va començar a plorar d'emoció. Només per aquest moment ja valia la pena venir. En ocasions portes gent als safaris que et diu només "Despiértame si veus lleons o lleopards" ia tu el que et ve de gust és sortir del parc i portar-los a un cinema a veure el Rei Leon.
Ja per llavors, mostrar ràpid innates qualitats, Martín i Lli van baixar d'un safari nocturn al qual s'havien apuntat costat de les nostres noies per poder assaborir millor una mala ampolla de vi (comencen a merèixer el nom de paneleiros ia mi m'agrada la seva capacitat de fer el que els dóna la gana). Elles surten a veure la nit i nosaltres tenim un bon sopar al campament de Skukuza que acaba amb cants regionals. Al matí següent, l'esmorzar al costat del riu et fa pensar que si passés per allà un ramat d'elefants s'asseuria a la taula educadament i demanaria que els passéssim el sucre. Aquella tranquil · litat dels parcs africans sempre t'atrapa per moltes vegades que la vives.
Si passés per allà un ramat d'elefants s'asseuria a la taula educadament i demanaria que els passéssim el sucre
El Kruger ens va regalar una alba sense parpelles, l'encreuament de tres guepards davant els nostres cotxes, una cria de lleó, algun lleopard fent migdiada sobre els arbres, rinoceronts despistats i tota la resta de la fauna animal que el parc ensenya millor que gairebé ningú a l'Àfrica (zebres, Elefants, girafes, búfals, nyus, cocodrils, hipopòtams, voltors ...).
S'ha acabat llavors, després de tres nits, la bella i lluent Sud-àfrica i tocava entrar a Moçambic, gran protagonista d'aquesta ruta. Enrere es quedava la natura més domada sud-africana i al davant teníem el país per fer on tot és possible. Creuem la frontera dos cotxes i deu persones que ja no hi havia dubte, s'havien convertit en un grup al qual la ruta posaria algunes proves per demostrar la seva unitat. Ja érem un i així va ser fins acomiadar setmanes després a Nampula, sense que el singular destorbés a ningú. "Vam aconseguir el més difícil", vaig pensar mentre ens dirigíem a Maputo.