Els últims nòmades del Sahel II: "L'escola"

Per: Enrique Vaquerizo (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Tanout en su día de mercado estaba ocupado por una turba de nómadas vomitados desde el interior del desierto. Fulani, tuaregs i belles a lloms de camells, portant espases i carcajs plens de fletxes, martellejant un reguitzell de salutacions interminables. En una esplanada al costat del mercat de bestiar es succeeixen entre apostes les carreres de camells. Los puestos son apenas troncos raquíticos entre las que se desparraman los exiguos productos que el desierto puede ofrecer. L'olor a fems de bestiar ia espècies ho inunda tot, contemplo l'espectacle lucinat esquivant les mirades inquisitives dels tuaregs.

Encara que només em vegin els ulls meva manera de caminar em delata. Riskoi em va presentant tota la família de productes, entre rialles em adopten i ens dediquem a un peregrinar confús saludant a l'infinit clan dels bororos. Els rostres són d'una bellesa pura, avassalladora, maquillados con gena en su mayoría. Són conscients i orgullosos dels seus atributs físics, més d'una vegada vaig sorprendre a algun maquillant d'amagat amb kohl davant d'un mirallet. Cada segundo en Tanout regala una instantánea única que devorar. De tant en tant em palpo amb golafreria la càmera amagada sota la túnica, sense atrevir-me a treure-, tinc por de cridar massa l'atenció.

Tinc sòl, la gent em saluda, context amb Signes, em faig el sordmut

Cauen les hores com la pluja mentre asseguts a l'ombra mentre observem el bullici del mercat. De tant en tant Riskoi, desapareix, hace gestiones para buscar una moto con la que cruzar el desierto hasta el campamento, el trajecte en camell podria portar una nit sencera. Tinc sòl, la gent em saluda, context amb Signes, em faig el sordmut. Ràpidament despert la curiositat d'una gentada que m'identifica com a blanc i em demana llevar-me el turbant, en fer-ho rebut somriures i gestos d'assentiment. No puc evitar un estremiment, los rumores de colaboración entre tuaregs y AQMI para el secuestro de extranjeros son constantes.

Baja el sol cuando dejamos la ciudad a lomos de un ciclomotor que se cae a pedazos y nos dirigimos al campamento. Sortegem un degoteig interminable de famílies que tornen de nou a les profunditats de la sabana. Els saludem a tota velocitat, entre rialles mentre la motocicleta amenaça amb despedazarse a cada duna i la llum del sol pinta un llenç irreal, fastuós, d'ombres allargades, d'animals, de niños y viejecitos mustios. De mirades que es claven al cor i riallades que desarmen la nuesa feridora del paisatge.

El Sahel en aquests moments arriba una bellesa colpidora

En molts llocs d'Àfrica el capvespre es desploma sobre la terra, concedint tot just uns instants de llum màgica abans que el cel apagueu l'interruptor i descarregui una cascada d'estrelles. El Sahel en aquests moments arriba una bellesa colpidora, un territori de ningú que desbarata les hores ardents i justifica els dies. Aquella tarda al desert va ser generós amb nosaltres i va semblar regalar gairebé una hora de ruta il · luminada per neons que ja no ens abandonarien fins arribar a les primeres barraques de Sallaga.

Sallaga, aquí estábamos por fin. Una esplanada resseca a mig camí entre la sabana i el desert, un grapat de botigues i màrfegues disseminats entre grups de nens que corren després de les seves mares. A lo lejos se escuchan mugidos que sobrevuelan sobre la polvareda levantada por el ganado que regresa. En uns minuts a penes es distingeixen les cares apinyades al costat de les fogueres enceses mentre l'aire s'impregna d'olor a mill bullit. Aquesta nit hi haurà "bouile" (sopa de llet i mill) per sopar.

La fam, les sequeres i les epidèmies van llimant a mossegades la forma de vida d'un poble nòmada

Els bororo viuen per i per les seves vaques, elles són el seu suport, el seu orgull i la seva il · lusió. Les proporcionan la leche de la que se alimentan y que poder vender y cambiar por otros víveres en el mercado, els serveixen de dot en els seus casaments i d'elles obtenen les escassa carn amb què regalar a les seves festivitats. La seva vida és dura com sol ser-en aquest entorn ressec i hostil, les ossades de bestiar que sembren el camí són la prova de com el Sahel deixa els ullals marcats en els únics habitants que s'atreveixen a estimar-lo i desafiar a parts iguals. La fam, les sequeres i les epidèmies van llimant a mossegades la forma de vida d'un poble nòmada que malgrat tot encara conserva intacte el seu orgull. Porque si algo comprendí en aquella primera de las múltiples visitas que haría a Sallaga durante los siguientes meses siguientes es que el patrimonio más valioso de los bororos reside a partes iguales en su hospitalidad y orgullo. Entre las tiendas misérrimas rodeadas de vacas moribundas y bandadas de moscas feroces flotaba una dignidad casi estrepitosa en medio de aquella noche africana, la nit en que vaig dormir a l'escola de Sallaga.

Perquè a tot el campament tan sols hi havia un edifici, si es que podía llamarse así a una diminuta choza de ramas y tejado de paja acribillado de agujeros que dejaban ver las estrellas, como mobiliario un pizarrín que colgaba de una de las paredes y el suelo de tierra reseca barrida con mimo. Aquí vam acampar la nit en què Riskoi em va anar explicant entre tes ardents i els bramuls dels camells el naixement del primer projecte d'escola a les rodalies d'Tanout. L'escola nòmada Sallaga.

Aquí vam acampar la nit en què Riskoi em va anar explicant entre tes ardents i els bramuls dels camells el naixement del primer projecte d'escola

Sallaga s'estén en una distància que abasta uns 40 quilòmetres quadrats de sabana inhòspita i desert. Els bororos es divideixen en clans, separats en ocasions per distàncies enormes, cada clan sol agrupar al voltant del cap de família, els seus germans i la seva primera esposa i fills, són polígams i en ocasions tenen diversos clans disseminats per la sabana recorrent grans distàncies per atendre'ls a tots. Aquesta estructura és mutable, ya que siempre está supeditada al rastro de hierba que su ganado necesita para alimentarse.

En a penes una hora aixeca el campament i els diminuts borriquillos s'aixafen contra la polseguera atestats de carbasses, olles, vestits, espadas y abalorios. Todo para recorrer apenas unos kilómetros la noche siguiente como una maraña que se desplaza en un peregrinar continuo por los confines del Sahel, des de Níger, a Mali, a través de Burkina Camerun. En aquestes condicions les hordes de nens que acompanyen cada campament no tenen cap possibilitat d'acudir a l'escola, el seu destí és peregrinar per "la brousse" o viure als ravals de les ciutats marginats com analfabets i salvatges per la majoritària ètnia haussa.

Van pactar deixar als més petits en un campament fix i alliberar-los de sortir cada dia a acompanyar les vaques

Un dia Malam i Gado el pare i l'oncle de Riskoi decidir obrir el primer projecte d'escola nòmada a Sallaga, entre els escassos recursos dels diferents clans van aconseguir reunir quatre mesos de sou d'un professor i van aixecar un sostre sota la qual aixoplugar als alumnes els deu dies de pluja a l'any que el Sahel concedeix a Níger. Van pactar deixar als més petits en un campament fix i alliberar-los de sortir cada dia a acompanyar les vaques. En aquells moments entre la sequera i les morts de bestiar el curs seguia sense iniciar-se i l'escola lluïa com un esbós inacabat, vestigi il · lusionant de temps millors.

Recordo aquells dies en Sallaga com un remolí de sensacions i descobriments. Dies de desconcert, en los que las sonrisas y los gestos de afecto alcanzaban donde perdidas en la traducción las palabras no llegan. Recordo els capvespres meravellosos i els migdies asfixiants que desfeien fins la tela dels turbants, els dies salvatges, plagados de horas muertas e instantes inolvidables. Recordo la por cada vegada que s'acostava un jeep amb caps coberts a la sabana, recordo les rialles i les converses entre murmuris inintel · ligibles al costat de les fogueres nocturnes, les manetes del rellotge oblidades, la sensación de sentirme el testigo privilegiado de una forma de vida que desaparece.

En la meva esquena es clava una pissarra enorme, sobre els tubulars alforges carregades d'pissarres, llapis, i guixos i gomes

Les setmanes següents són tan sols una breu lipsi. Nos veo de nuevo surcando las dunas a las afueras de Tanout haciendo de paquete con Riskoi en una moto que amenaza con convertirse en chatarra a cada instante. Però aquesta vegada no anem sols, llevamos un botín valioso. En la meva esquena es clava una pissarra enorme, sobre els tubulars alforges carregades d'pissarres, llapis, i guixos i gomes i una gegantina catifa, a les butxaques 8 mesos de sou per a un professor assegurats. Després negociacions amb el meu ong i la promesa de no fer bogeries, la primera escuela nómada rodante del Sahel, vola a tota velocitat cap Sallaga.

"Un, 02:00, 3 ... "bramen Quaranta veus infància, mentre Karim el professor assenyala els números a la pissarra i es passeja sota la gegantina acàcia desesperat, intentando poner orden. Una catifa, la pissarra penjada al tronc de l'arbre i un pissarrí i guix per alumne, vímets suficients per construir una escola si hi ha il · lusió i ganes. Al capdavant sota l'antiga escola un grup d'ancians bororos contemplen divertits l'espectacle entre tes fumejants. Després de dècades de recórrer el Sahel, de rastrejar les petjades dels seus animals en la pols, de escaramuzas con ladrones de ganado, de guanyar mil batalles a la set i al desert, finalitzen els seus dies acompanyant els seus néts a l'escola, assegurant-se que acudeixin i esperant pacientment que acabin per portar-de tornada. "

Un, 02:00, trois…” todas las edades se mezclan, volen els clatellots i els llapis trencats, los ojos brillantes y los nervios del primer día de clase… el primer día de clase en plena sabana. Miro a Riskoi que acerca de la mano a uno de sus hermanos pequeños hasta la alfombra, Li gest de complicitat un ull. "Un, 02:00, trois….” las voces suben y se enredan entre los nudos de la acacia, i segueixen elevant sense límit cap al sol d'Àfrica.

 

 

 

 

  • Compartir

Comentaris (3)

  • Ana

    |

    Genial, Enrique, com sempre

    Contestar

  • Lydia

    |

    Un article excel · lent. Admirable l'obstinació a crear l'escola i la paciència del avis.

    Contestar

Escriu un comentari