Missió de Sant Miquel: els fantasmes de «La Missió»
La pel · lícula comença amb una impactant presa en la qual es veu un missioner en una creu surant sobre un riu fins que les aigües l'arrosseguen per una increïble cataracta. El lector haurà endevinat que estic parlant de la "La Missió", protagonitzada per Jeremy Irons i Robert de Niro, on el primer encarna un jesuïta a càrrec d'una missió entre els indis guaranís. El poblat indi apareix impactant per la seva arquitectura i la seva civilització. Però tot es destrueix quan un espuri acord entre Espanya i Portugal li lliura aquest territori als lusitans, que ataquen impiadosamente. Però que va haver de cert en tot això?
Decidit a esbrinar-vaig buscar al mapa la zona de les missions jesuítiques que van quedar en l'Amèrica portuguesa d'aquell llavors, avui Brasil. Visitar les ruïnes més impactants significava una desviació de la nostra ruta, però tot indicava que valia la pena. Enfilem cap Missió de Sant Miquel, o Sant Miguel de les Missions.
Mentre la meva camioneta avançava cap al nord i la terra es posava cada vegada més vermella, la meva dona llegia la història. Em va fascinar saber que el destí d'aquestes missions estava molt vinculat al meu post "Els Fantasmes de la Colònia". De a poc les fulles uruguaianes deixaven pas a turons amb més i més vegetació.
Ja gairebé fosquejava quan arribem al petit poble brasiler. La nit sense lluna prometia
Com ho mostrava la pel · lícula, els jesuïtes creien que a Amèrica podrien crear un nou món aïllat de les misèries. Creien que indis sense contacte amb la civilització europea mantenien el seu cor i ànima purs. Amb ells pensaven fundar el seu nou món. I així desenes de jesuïtes es van internar a la selva dels confins de l'immens territori espanyol (el que avui és Paraguai, nord-est d'Argentina i sud de Brasil). Alguns van sucumbir, però diversos organitzar pobles als quals van cridar "missions", cadascuna amb el nom d'un sant. Els guaranís van abraçar la religió i l'organització que portaven aquests soldats de Jesús. Les missions van créixer i els jesuïtes van decidir fundar diverses més. Lamentablement, Espanya i Portugal no tenien ben definits els seus territoris.
Ja gairebé fosquejava quan arribem al petit poble brasiler. Deixem les valises al confortable cambra de l'hotel i l'amable conserge, sabedor de la meva recerca, em va recomanar l'espectacle de llum i so que es presenta a les ruïnes. La nit sense lluna prometia.
Els llums es van encendre i va aparèixer, en tot el seu esplendor, una catedral romànica enmig de la selva brasilera. Vaig quedar bocabadat
Arribem al immens parc on es preserven les ruïnes. Un cel ple d'estrelles ens convidava a admirar. De les ruïnes no es veia absolutament res. De sobte un so, una veu; la suposada veu d'un jesuïta lamentant el perdut: territori, vides i un somni d'un món millor. Els llums es van encendre i va aparèixer, en tot el seu esplendor, una catedral romànica enmig de la selva brasilera. Vaig quedar bocabadat.
L'espectacle va seguir amb veus dramatitzant la seva història que arrencava gairebé en el mateix punt on la meva dona havia deixat la lectura en l'acte. Els missioners van fundar més i més pobles on dirigir als guaranís com a constructors formant una sorprenent civilització indígena-europea que admirava a Déu. Tot va ser felicitat fins que Portugal va descobrir que diverses d'aquestes missions estaven situades a l'est del riu Uruguai, que ells consideraven frontera. Es van queixar al Papa. Al mateix temps, Espanya es queixava per la fundació de la portuguesa Colònia del Sagrament enfront de Buenos Aires. Cabia la possibilitat que el Papa fallés en ambdues en contra d'Espanya, per això Madrid va decidir negociar. Aquestes missions no significaven res per a Espanya, al cap ia la fi eren d'indis i un grapat de bojos missioners. Tampoc li importava molt que els territoris fossin vasts; Espanya tenia més territoris que el que podria explorar en segles. En canvi, Colònia li estava traient ingressos pel contraban portuguès. La decisió era fàcil, es canviarien les missions jesuítiques a l'est del riu Uruguai per la petita ciutat de Colonia del Sacramento, en el Riu de la Plata.
Al matí següent, vam tornar a les ruïnes. Aquest cop, amb el sol, podríem gaudir-les i fotografiar-les i buscar-hi les empremtes del passat
Els llums de l'espectacle es van tornar més melodramàtiques. La catedral es va tenyir de vermell anticipant la sang que correria.
Els jesuïtes van apel · lar al rei, però va ser en va. Els guaranís van ser més enèrgics, es van negar a ser relocalitzats. Mai quedarien a mercè dels sanguinaris "bandeirantes" portuguesos. Portugal va exigir el lliurament del territori i Espanya es va veure obligada a enviar tropes des de Montevideo. Aquestes van fer el mateix camí que nosaltres havíem recorregut en camioneta. Trist esforç el dels soldats espanyols, la victòria era només per lliurar la seva conquesta a Portugal. Els guaranís res van poder contra les armes espanyoles i van morir o es van rendir. Els supervivents, juntament amb els jesuïtes, van fer un trist èxode fins a creuar el riu Uruguai tornant al regne que mai els havia volgut.
Va finalitzar l'espectacle, es van apagar els llums, van desaparèixer els fantasmes i els visitants ens quedem uns quants minuts comentant les impressions que ens havia deixat.
Al matí següent, després d'un opulent esmorzar, vam tornar a les ruïnes. Aquest cop, amb el sol, podríem gaudir-les i fotografiar-les i buscar-hi les empremtes del passat. En entrar, una creu jesuïta, ens va embolicar d'aquest passat barrejat amb el present.
Sentia estar en algun lloc d'Europa, ja que els detalls constructius eren idèntics als que podria trobar en Soria o tants altres pobles de Castella
En retirar-guaraníes i missioners la vegetació reclamar el que era seu. El petit museu a l'entrada del parc mostrava gravats de viatgers del segle XIX on es veia la catedral en millor estat que ara, però envoltada d'arbres i plantes. Les seves descripcions encara destil · laven admiració per l'increïble que els resultava trobar aquestes fabuloses ruïnes en aquest lloc tan remot. Amb la meva càmera em vaig endinsar en l'edifici. Sentia estar en algun lloc d'Europa, ja que els detalls constructius eren idèntics als que podria trobar en Soria o tants altres pobles de Castella. Em va sorprendre fins a veure que diverses de les pedres, que tenien inicials i números tallats en un tipus de lletra antic, servien per identificar quins obrer havia tallat cada pedra. A Europa el pagament de l'obrer depenia d'això, en les missions jesuítiques qui sap ...
En un cantó un arbre abraçava amb totes les seves forces una columna.
A mitjans del segle XX Brasil va decidir recuperar les ruïnes i habilitar-primer per als arqueòlegs i després per a les visites turístiques.
Deixem enrere aquesta part de la història argentina, uruguaiana, brasilera, paraguaiana i, també, espanyola i portuguesa. Marxem deixant enrere els fantasmes de la missió.
Coordenades: Anys: S 28Gr 32Min 54seg, O llarga 33min 21seg 54Gr
Comentaris (1)
La Cruz de Caravaca y la película "La Misión"
| #
[…] viajesalpasado.com Creu de Caravaca en la Missió de Sant […]
Contestar