Entrades amb l'etiqueta 'cementiri’

La senyora Lluïsa està en la mateixa cadira, el mateix dia de l'any i davant les mateixes fotos que porta resant des que un a un ells fossin marxant. Des de llavors, la nit de l' 1 de novembre, ella prepara amb cura el seu altar, col·loca les seves fotos i encén unes espelmes que li ensenyin els seus morts el camí, el camí de tornada a la llar. Estem a Pátzcuaro, Michoacán.

"Aquí la fe és com un bosc de bambú, es bressola amb el vent, canvia, és flexible” La frase la va deixar anar com si res en menys japonès dels japonesos de la regió de Wakayama. Es deia Brad i havia crescut amb les neus del Canadà. Però tenia l'ànima amb els ulls esquinçats i el cor embolicat en l'embolic de credos que estàvem a punt de descobrir.

Enrere queden aquelles dues dones majors, vestides de rigorós negre i ulls penetrants que ara amb el reflex del sol semblen profundament humits. Les seves mirades són profundes, estranyes. No hi ha res, no hi ha gent, hi ha oblit i silenci. La mort de Mido és ja només això, oblit. No hi ha més temps per a ell a la vida.

Sota un castanyer havia desenes d'homes asseguts a terra. S'arremolinaven tots sota la protecció de l'ombra d'aquell arbre. Eren les sis del matí i el sol començava ja a colpejar. Aquesta va ser la meva primera imatge. Després em vaig adonar que a l'altre costat, just davant, havia també desenes de […]