Kruger: la nit que es va esbocinar el cel
De sobte, vaig notar el vent sacsejant a la cara. Es va aixecar una olor a terra mullada, a terra per parir, a nits de cel esbocinat. Em vaig fixar que al lluny es veien alguns llamps. Semblaven perduts, llunyans, inabastables. Aviat va arribar també el so. Es escoltaven els trons partir l'horitzó. El llunyà es va fer ràpid proper. La pluja va començar a descarregar amb força. L'aire era pesat amb la seva olor de entranyes. I de sobte, enmig d'aquelles jornades dures, difícils, passar el sublim, la màgia.
