Tuvalu, el canvi climàtic i la màgia de la senzillesa

Per: Laura Berdejo (Text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Arribem a Tuvalu a un dels dos vols que aterren setmanalment en l'únic fragment de ciment premeditat que hi ha arreu del país. El vent bufava de front i el pilot, que coneixia els aires locals, em va explicar amb la mateixa il·lusió que el que torna a la llar després d'una absència llarga, que li agradava fer aquesta corba en l'aire, amb molt de swing, per enganyar el vent frontal i aterrar de sobte en un moment de vent zero. Com un break en una big band.

Des de les finestretes de l'avió ja havíem vist arribar als tuvalenses a la pista d'aterratge armats de paradetes amb collarets de petxines, polseres de llavors i cistelles de fulles de palmera per tractar d'impressionar a l'viatger. Quan la porta de l'avió es va obrir a l'aire calent, els quatre o cinc llocs estaven perfectament alineats i la totalitat de Tuvalu, excepte potser algun ancià o expatriat, estava desplegada per aquí i per allà a la pista, a l'herba, en qualsevol ubicació amb visibilitat.

Des de les finestretes de l'avió ja havíem vist arribar als tuvalenses a la pista d'aterratge armats de paradetes amb collarets de petxines

– ¿I tota aquesta gent? - vaig preguntar sorpresa a el pilot, que mirava als habitants de l'atol amb un somriure de satisfacció.

– són tots. Vénen cada vegada que aterrem. Veure un avió per a ells és el més extraordinari que hi ha. És l'esdeveniment més important de la setmana. Es posen elegants, porten els seus treballs artesanals, i aprofiten per trobar-se, xerrar, i així veuen gent nova, ropas estrafalarias, cares diferents, maletes i gorres. És el seu accés a la resta de l'món. Crec que només hi ha una televisió a Tuvalu, a casa d'un senyor gran.

– Que fort - vaig dir mirant als tuvalenses abraçar els uns als altres com si no s'haguessin vist des de feia mesos -. I amb tan pocs vols ¿Perquè usen l'aeroport? Per a què serveix? - vaig preguntar curiosa a el pilot.

– Juguen a futbol. La pista d'aterratge és el camp de futbol nacional.

És cert. Els sis dies que vaig passar a Tuvalu els nois jugaven a futbol a la pista, sobretot quan queia la tarda, i les noies anaven i venien tímidament, s'asseien, s'aixecaven i els miraven jugar.

Un mini Estat en un braç de atol

Tuvalu té 10 698 habitants, a juliol de 2013, i és el quart país més petit de l'món, amb només cinc atols-quatre esculls de coral. El atolón més gran, on hi ha la pista d'aterratge i la televisió, es diu Funafuti. El motu – o braç de terra emergent – més ampli de Funafuti mesura 12 km de llarg, 400 metres en la seva part més ampla, i és la superfície més extensa de tot el país. Al llarg d'ella es disposa aleatòriament tot el que un Estat necessita per ser Estat a excepció de la presó i l'hostal, que estan a l'aeroport.

Tuvalu té 10 698 habitants, a juliol de 2013, i és el quart país més petit de l'món, amb només cinc atols-quatre esculls de coral

A l'avinguda principal està el Bank of Tuvalu, l'hospital, la cambra de comerç, els dos cotxes de bombers, el restaurant xinès, una botiga de roba i bolígrafs, diverses gallines passejant-se alegrement i l'única línia d'autobús nacional. En algun carrer col·lateral aquesta l'edifici de govern d'estil colonial, groc, construït pels xinesos, on cada despatx és un ministeri, i el ciber cafè, un negoci de segells i postals i un establiment que fa de botiga-benzinera on un pot comprar pollastre, sabatilles, cigars solts i galetes de coco.

No hi ha publicitat, no hi ha cartells, no hi ha anuncis. A prop de l'hostal hi ha un bar solitari on una mare, una filla i una àvia que serveixen cervesa a l'autòcton i a l'viatger ens van explicar que els donava el mateix que es inundés Tuvalu sencer, que no pensaven abandonar.

L'ascens de les aigües

Diuen els experts que com és tan petit i pla, serà el primer país que desaparegui quan pugi el nivell de les aigües per l'escalfament global. I la veritat és que els habitants ens van explicar que, encara que faltava molt de temps perquè les aigües cobrissin completament la terra, cada vegada hi havia menys fruits i tubercles perquè les arrels filtraven l'aigua salada de la mar.

Encara Nova Zelanda ha proposat asil als que volguessin anar-se'n, tots els habitants amb els que vaig parlar em van dir que no s'anirien.

Encara Nova Zelanda ha proposat asil als que volguessin anar-se'n, tots els habitants amb els que vaig parlar em van dir que no s'anirien, que preferien quedar-se fins que es Tuvalu s'enfonsés, abans d'anar-se'n a un país civilitzat o a qualsevol altre lloc. No obstant això les parts inundades eren visibles i abundants, i periòdicament queien xàfecs que, allà on et agafaven, et obligaven a esperar a causa d'el cortinón d'aigua que es muntava que impedia travessar qualsevol carrer o jardí. Els motoristes i ciclistes de vegades baixaven dels seus vehicles i es protegien en qualsevol part esperant que amainés, i amb prou feines lluïa el sol o la lluna de nou, tot tornava a la normalitat.

la senzillesa

Una nit vaig anar a un restaurant elegant que havia als peus de l'edifici de govern, on es prenia un peix que sabia exactament a mar. Aquí vaig conèixer a dos francesos que havien vingut de París per fer un documental vendible i visual sobre la desgràcia de Tuvalu, país condemnat a morir sota les aigües, els habitants clamaven segurament clemència d'algun país veí. Un d'ells, crec que es deia Guillaume, es guanyava la vida també com a comercial de perfums, amb les mostres anava d'un costat a l'altre a la recerca de mercats florents on distribuir un chanel nombre 5 o un tresor de Lancome. No li quedaven mostres ja i totes les tuvalenses feien olor sospitosament a fragància europea.

No li quedaven mostres ja i totes les tuvalenses feien olor sospitosament a fragància europea.

– Jo no vull tornar – deia -. Jo pensava que anàvem a trobar-nos un país d'infeliços inundats, de malalts de ràbia, de diftèria, de gent pidolant per carrers entre colades de fang i sense aire condicionat ... i aquesta gent és absolutament feliç, no necessita res més - i feia una pausa dramàtica com si, de sobte, no tingués pressa ja -.Hemos ampliat la missió una setmana. Els he regalat totes les mostres de perfum, samarretes i fins a un parell de xancletes, dormo millor, als matins no faig res, i pas les estones xerrant amb el barquer en una mena d'anglès incomprensible.

– L'altre dia vam veure un ovni - va dir l'altre francès, més lacio -. Jo em vull quedar.

Ells van ser el lligam amb el quotidià, el pessic que et recorda que no estàs en un somni inventat. Vaig pensar un moment al metro, en les cadenes de televisió que compren documentals, en els nens descalços de Tuvalu jugant amb les gallines, en els cigars solts, els ovnis i en el peix que m'acabava de prendre. Des de la nostra taula es veia el pacífic immens aguantant la nit negra, el cambrer va venir a dir-nos que si es podia asseure.

 

  • Compartir

Comentaris (5)

  • javier Brandoli

    |

    Fabulosa història!

    Contestar

  • Enrique Vaquerizo

    |

    Molt molt bon text. Felicitats Laura¡

    Contestar

  • El

    |

    Com sempre un relat meravellós que ens transporta al més profund de la nostra ànima primitiva. Gràcies Laura.

    Contestar

  • Lydia

    |

    Una narració estupenda.

    Contestar

  • rosa

    |

    l'havia llegit i l'he rellegit a l'rebre el link de la presentació de el llibre….. Que gran eres¡¡¡¡¡ M'encanta la teva forma de narrar

    Contestar

Escriu un comentari