Da Nang no és una ciutat normal. Té aquest punt d'excentricitat que fa que somriu a un, mentre passeja per una platja llarguíssima, en què s'estrella el Pacífic.
Però aquest lloc cal començar a comptar-lo des de dalt. Pugem a un turó on es manté dempeus l'estàtua de Lady Buda, estirada en marbre, amb els seus 72 metres d'alçada. És blanca per reclamar la puresa dels fidels. És dona per desafiar els teòlegs budistes, doncs aquesta religió és capaç de trencar regles i gèneres, mentre es va perseguint el nirvana.
Al costat de Lady Buda hi ha un temple que brilla, un recital d'oracions, figures de budes grossos, jardins zen i dracs que miren a la ciutat des de dalt.
A l'altra banda de Da Nang, un altre drac serpenteja com una serp daurada, enorme, per formar un pont pel qual entren sense parar els turistes buscant vacances d'onada i sorra.
Da Nang ja és un altre Vietnam, del sud, entestat en la modernitat, amb temples budistes i un passat bèl·lic que ha quedat encallat a les seves platges.
La ciutat compta amb l'enrenou de motos, però repartides per avingudes àmplies, sense tant estrèpit com a Hanoi. De fet, Da Nang ja és un altre Vietnam, del sud, entestat en la modernitat, amb temples budistes i un passat bèl·lic que ha quedat encallat a les seves platges.
Nosaltres caminem sense presses, frenant el pas amb el millor cafè d'Àsia, degustant les delícies de gambes i arrossos fregits o descalçant-nos per visitar els pescadors. Sobre la sorra hi havia desenes de banyeres de bambú, que els locals anomenen Thung Chai. Són les barques dels pescadors. Rodones i minúscules. La seva forma d'acudit va ser concebuda per evitar pagar impostos als francesos, que reclamaven tributs per construir embarcacions. Aquelles basses no es podien considerar vaixells de pesca.
Ens va semblar una bona idea gravar una jornada de pesca pujats a un dels Thung. Preguntem als pescadors, negociem amb gestos, doncs l'idioma sobre la platja era un llenguatge de signes. Un home anomenat Sau, va accedir a portar-nos a la barca a l'alba. I al clarejar ens presentem carregats de càmeres, amb l'expectativa d'un dia de xarxes i peixos al nostre ànim.
caminem sense presses, frenant el pas amb el millor cafè d'Àsia, degustant les delícies de gambes i arrossos fregits o descalçant-nos per visitar els pescadors.
Pujar al Thung Chai amb les càmeres va resultar una temeritat on les onades esquitxaven i Yeray havia d'aixecar la càmera, estoic, com qui ha de posar fora de perill un nadó en un sisme submarí. Pau i jo tractàvem d'accedir a la banyera que no deixava de fer voltes. D'alguna manera pugem a la bassa rodona, navegant en cercles primer i més estables després.
Sau reia de pur content. Va saltar a l'aigua per banyar-se i ens va animar a fer el mateix. Remava d'una banda a l'altra i només contestava amb una riallada les meves preguntes. Després de més d'una hora de navegació absurda i manca d'entesa, em vaig afanyar a la mímica, tractant de representar un pescador. Aleshores Sau va tornar a riure, va buscar entre els aparells i em va estendre sense contemplacions un pal amb un fil rematat d'un ham rovellat, sense esquer. Vaig agafar la canya resignat. Per molt que insistís, havia decidit que ell no pescaria, ho faríem nosaltres. O, ja crescut del tot, va demanar una de les càmeres i va començar a gravar-me molt concentrat, mentre jo agitava la canya sense esquer sobre l'aigua.
I així passem tot el matí, jo movent un palet, Yeray i Pablo somrient i Sau gaudint del sol sobre el mar del Vietnam. Encara que sigui difícil de creure, la veritat és que no, No vam pescar res, però va ser un dia divertit.
