13 fotos de 2013

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Amb 2103 encara de cos present vull furgar en les fotografies que m'ha deixat aquest any que ja és passat abans de ser-li infidel amb 2014. trobada trens, muntanyes, llençols, ciutats suspeses sobre l'aigua, platges sense tovalloles, llacunes, ermites, paisatges que em van deixar bocabadat… A cadascuna d'aquestes imatges m'he deixat esquerdes de la meva vida i, ara, en treure'm de nou a elles, em sento obligat a ser indulgent amb 2013.

Sóller (Mallorca)

Vaig arribar a Sóller des de Palma de Mallorca a bord d´un tren centenari convertit en reclam turístic. Era el febrer i feia fred. La serra de Tramuntana estava esquitxada de neu. En arribar a l'estació comencem a caminar fins a donar l'esquena al poble. Venia de gust prendre algun sender en direcció a les serralades properes. Però no hi havia temps. Em vaig quedar amb ganes de tornar. I ho faré.

Sant Saturio (Soria)

Aquesta ermita sobre el Duero posseeix la màgia dels castells medievals. Fins i tot s'hi arriba per un passeig de nostàlgies, malenconies i racons romàntics, aquests mateixos que van enlluernar a Destral. Vaig arribar a la ciutat amb tren (l' Camps de Castella), com el poeta i recordo un cap de setmana de poesia seguint les seves empremtes per Sòria, caminant els seus versos, mastegant-los al sec fred castellà.

Recordo un cap de setmana de poesia seguint les empremtes de Machado, caminant els seus versos, mastegant-los al sec fred castellà

Peñalara (Madrid)

Durant anys, encara amb el cor dibuixat de muntanyes del Pirineu, vaig viure d'esquena a Navacerrada. Vaig trigar molt a descobrir Peñalara, però des de fa temps pujo diverses vegades l'any al cim més alt de la Comunitat de Madrid, la majoria només. Encara que a la muntanya, d'una manera o altra, mai no estàs sol. Al juny, encara amb molta neu als seus vessants, em vaig acostar a tastar uns grampons. A la senda de Citores, sobre un vessant, es retallava la silueta de diversos muntanyencs uns metres per sobre meu.

Amsterdam (Holanda)

Amsterdam va ser un afany, un acte de rebel·lia davant de diverses hores d'espera al seu aeroport després del meu darrer viatge africà. Vaig pujar al tren i em vaig plantar a la ciutat per navegar els seus canals precipitadament, amb aquesta fugacitat que desfà les experiències entre els dits. Capvespre sobre els canals i les aigües brillaven amb la llum del crepuscle. Sabia que hi era però no hi era. Malgrat tot, quan vaig tornar a l'aeroport era un tipus feliç.

Chinchón feia olor de pluja, a alls, a terra mullada, a potatge de cigrons ia herba fresca aquell matí d'hivern

Xinxó (Madrid)

La plaça major més famosa de Madrid després de la capitalina té encara aquesta aroma inconfusible dels pobles de la infància on les olors no es confonen i les olfactes amb la mateixa precisió que si els estiguessis disseccionant. Chinchón feia olor de pluja, a alls, a terra mullada, a potatge de cigrons ia herba fresca aquell matí d'hivern. Però un cop a la plaça major, envoltat de les seves belles porxades, busques la perspectiva i comences a caminar carrer amunt fins que, ja per sobre de les teulades, s'obre sota els teus peus el calver de la plaça. Era dia de mercat i el tràfec de mercaderies i la presència de furgonetes retreia l'estampa. Diverses modernes escultures jalonaven la plaça. De sobte, un ruc va irrompre amb el seu caminar pesat, reivindicant-se.

Amboseli (Kenya)

En aquest parc kenià vaig gaudir dels millors capvespres de l'any. sense ells, Amboseli també perduraria a la meva memòria, perquè cada matí em despertava amb la imponent silueta del Kilimanjaro davant meu. Solia demorar-me una estona mirant la muntanya més alta d'Àfrica abans d'anar a esmorzar, mentre girafes, gaseles i elefants passaven davant meu regalant-me per desenes imatges d'aquelles que poblen els somnis africans. Des de llavors, molts matins em pregunto si el Kili estarà o no cobert per la boira.

A Amboseli vaig gaudir dels millors capvespres de l'any

Guadalupe (Extremadura)

Aquesta fotografia em produeix fred. Vaig haver de matinar força per sorprendre els primers raigs de sol sobre la pedra de la catedral de Guadalupe. Havia nevat a la nit sobre les crestes de la serra de les Villuercas. El parc estava buit i el cel, una mica ennuvolat, no feia presagiar una llum especial. Però de sobte el sol es va obrir pas i, durant uns segons, va regalar aquesta atmosfera única de l'alba.

Bretxa de Rolando (Huesca)

La pujada des de Bujaruelo va ser exigent i dos companys es van fer mitja volta pel camí. En arribar a la Bretxa de Rolando, un dels paisatges més emblemàtics del Pirineu, sabia que ho aconseguiríem, que faríem cim al Taillón, un tres mil que tenia pendent des que, sent un nen, em vaig quedar a la Bretxa i vam decidir no continuar cap al cim. Aquest cop havíem caminat des del refugi de Góriz. El petit descans envoltat del faralló de pedra va ser extremadament gratificant. Una hora després érem al cim del Tailló.

Al Kandili Camp es respirava aquesta llibertat que enyores a la sabana quan arribes per primera vegada a l'Àfrica

Masai Mara (Kenya)

És una de les experiències que més m'ha omplert a l'Àfrica. Havia fet fa anys un altre safari a peu al Masai Mara, però aquesta vegada va ser diferent. Al Qandil camp es respirava aquesta llibertat que enyores a la sabana quan arribes per primera vegada a l'Àfrica sobrecarregat de precaucions, prejudicis i enfilalls d'advertiments. Ana i Aldo ens van acollir a casa seva durant uns dies i va ser un privilegi compartir capvespres amb ells. Un tros del meu cor es va quedar allà.

Gredos (Àvila)

Poc abans d'arribar a la llacuna de Gredos, quan la senda assoleix la seva màxima altitud i comença a baixar cap a la vall, els matolls en flor groguen el paisatge fins a engolir l'excursionista. De sobte, al davant treuen el cap els pics i serralls del Circ de Gredos, amb el Almanzor en un extrem. El contrast és sorprenent. Un, més, tens la sort de fer la caminada un dia laborable esquivant la gentada, el premi és doble.

Abans de fer valoracions precipitades sempre m'imposo com a mínim una condició: començar a caminar

Hammamet (Tunísia)

No m'agraden els judicis sumaríssims en els viatges. I en tot cas, abans de fer valoracions precipitades sempre m'imposo almenys una condició: començar a caminar. Les platges de Hammamet es compten entre les més turístiques de Tunísia però si et poses a caminar per la riba ben aviat trepitjaves sorrals deserts sense cap hotel a la vista. On alguna vegada hi va haver para-sols ara només quedaven les varetes rovellades òrfenes de branques seques. I venia de gust seguir caminant cap al sud, la veritat.

Alt de les Guarramillas (Madrid)

Tot i que havia pujat diverses vegades a la Maliciosa, mai ho havia fet des la Barranca, on s'afronta el desnivell més dur. Me'n vaig anar sol a saldar aquest compte i vaig pujar a bon ritme fins al coll del Piornal que separa el camí cap al cim del que porta a l'Alt de les Guarramillas. Ja al cim, el camí cap a la Bola del Món es dibuixava com un cordill entre la ginesta i una gran nevera.

De vegades un somni es resumeix en un número i una lletra: 1.224 F

lunatic Express

De vegades un somni es resumeix en un número i una lletra. 1.224 F. El número de cotxe i el compartiment on vaig viatjar a bord del Lunatic Express, el llegendari Tren Llunàtic entre la costa de l'Índic i el Llac Victòria. Nosaltres ens conformem amb fer el trajecte entre Mombasa i Sant, un afany llargament acariciat. Aquest número i aquesta lletra era la prova que, finalment, ho havíem aconseguit. El menys important era la descomposició del mite. Calia pujar al tren per comprovar-ho.

  • Compartir

Escriu un comentari