1944 Collarada 2015

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

"Excursió a Collarada". Així havia encapçalat el meu pare una quartilla que ara semblava incapaç de resistir una bufada. La vaig sostenir amb el temor que se'm desfés entre els dits. Havien passat molts anys i era com llegir la nota fràgil d'un nàufrag. En només vuit línies, despatxava un dels desnivells més brutals del Pirineu: els gairebé 2.000 metres que separen el poble de Villanúa del cim de Collarada, el gegant de la Vall de l'Aragó amb els seus 2.886 metres. Al costat de quatre companys més, van començar a caminar a les quatre menys deu del matí i, cinc hores i mitja després, van arribar al cim. Era el 30 de juliol de 1944.

Jo ja havia pujat a Collarada sent un adolescent, però ens van acostar amb cotxe fins al refugi de la Trapa, crec recordar. No era el mateix, per descomptat. Et treus d'un cop de ploma 800 metres de desnivell. Així que feia uns quants anys que em rondava el cap la pujada des de Villanúa, una mena d'homenatge al meu pare i al pirineisme clàssic. Finalment, em vaig decidir.

La quartilla escrita pel meu pare a 1944 semblava incapaç de resistir una bufada. Era com llegir una nota d'un nàufrag

Abans d'afrontar l'excursió, caminem un dia de finals d'agost durant tres hores en direcció al coll d'Ip, una de les rutes (la del refugio de la Espata) d'ascens a Collarada. El mal temps i la encara insuficient forma física ens van frenar sota el pas Abete, càlcul que a menys de dues hores del cim.

Vuit dies després, Betlem i jo ho intentem de debò,aquesta vegada per la Trapa. Matinem, encara que no tant com el meu pare 71 anys enrere. A les set del matí, amb els primers llums de l'alba, aparquem el cotxe al costat del centre d'interpretació de la Cova de les Güixes, passat Villanúa en direcció a França. Vint minuts després ja trepitjàvem el tram aragonès del Camí de Sant Jaume que porta al Somport, del que cal desviar-se a la dreta tal com indica un cartell que assenyala la pujada a la Trapa. El més curiós és que l'ascens comença en unes escales (68) de ciment que salven la primera pujada i enllacen ben aviat amb la pista que permet pujar amb cotxe fins al refugi (cal demanar permís a l'Ajuntament, ja que una barrera tanca el pas als vehicles no autoritzats).

Repetir la seva pujada era una mena d'homenatge al meu pare i al pirineisme clàssic

Per evitar la incòmoda pista, diversos rètols de fusta i successives marques blanques i grogues indiquen un sender que va guanyant altura molt ràpid, estalviant-nos les interminables corbes. Convé estar atent per no passar per alt cap dels desviaments, doncs d'una altra manera, com ens va passar a nosaltres a prop d'un dolmen, et veus obligat a caminar una bona estona per la pista fins a trobar el següent.

Caminem a bon ritme i, encara que el cartell indica que el refugi és a tres hores, a les 8:50 (en hora i mitja) ja hi som. Ens queden per davant encara més de 1.100 metres de desnivell. Davant nostre, una àmplia bretxa a la roca, el Hachar, salva la primera barrera de pedra que protegeix Collarada.

Una sirga ajuda a superar la part més exposada del Hachar, que pot acovardir els que pateixin de vertigen

El corriol puja per l'esquerra fins que, a l'últim tram, creua de banda a banda la canal. Una sirga ajuda a fer més suportable algun que altre pas una mica exposat. Només cal anar amb compte, encara que pot acovardir els que pateixin de vertigen, com li passa a Betlem.

Superat l'escull s'obre davant nostre una immensa prada on és fàcil perdre el camí, de manera que no està de més prendre alguna referència per a la baixada. És un bon lloc per prendre'ns un petit respir abans de reprendre la marxa a dos quarts de deu del matí.

El cim, ara a la vista, comença a cobrir-se de núvols i la boira es va tirant a sobre a poc a poc

El cim, ara a la vista, comença a cobrir-se de núvols i la boira es va tirant a sobre a poc a poc, fins al punt que passem de llarg per dues referències de la pujada, la cabanya dels Cubilars i la font dels Campanals, que ni tan sols entreveiem. Però com que de moment no perdem el sender i les forces acompanyen, seguim endavant.

A mesura que avancem per la pedrissa final, la boira es fa cada cop més densa i ni tan sols veiem la canal per la qual se salva el segon collaret de roques que antecedeix al cim. Hem perdut, de fet, les fites de pedra que marquen la pujada i ens passem una bona estona buscant-les abans de continuar cap amunt de forma intuïtiva per l'escassa visibilitat.

Quan perdem les fites de pedra per la poca visibilitat, continuem cap amunt de forma intuïtiva

Em plantejo capgirar-nos, perquè la boira és, amb molta diferència, el principal enemic del muntanyenc a les altures. Betlem, que mai ha pujat a Collarada, no vol ni sentir parlar de desistir, malgrat que els seus problemes de vertigen s'accentuen en pendents tan pronunciats i inestables. El seu esperit de superació és encomiable. Seguim endavant.

Un cop a la canal, assegurem cada pas i busquem agafadors a la pedra per anar guanyant altura, a poc a poc però sense pausa. Tan concentrats anem al següent pas que, quan arribem al coll que treu el cap al circ d'Ip, hem de baixar uns metres per buscar la millor opció cap al cim, ara tan propera.

A la cimera me'n recordo del meu pare, de la seva grandesa com a home i com a muntanyenc

Deu minuts abans del migdia som al cim (quatre hores i mitja després de començar l'ascensió a Villanúa), embolicats a la boira, allò que ens priva de les meravelloses vistes d'aquest mirador privilegiat del Pirineu. Ens abracem satisfets. Fa força fred i no ve de gust (quina ironia després de tant esforç) quedar massa temps aquí. Me'n recordo del meu pare i de la seva “excursió” del 44, de les vuit línies nues d'adjectius (que reprodueixo a la galeria fotogràfica que acompanya aquesta crònica), de la seva grandesa com a home i com a muntanyenc (potser una cosa porti l'altra), de l'amor a la muntanya que em va inculcar des de petit.

La baixada per la canal és molt més ràpida. Ens creuem amb un solitari muntanyenc que sorgeix de la boira de cop i volta saltant de pedra en pedra cap al cim. És la primera persona que veiem en tot el dia. A la una, ja a la praderia i recuperat la calor corporal, parem a dinar. la boira, afortunadament, ha quedat enrere.

Fa força fred i no ve de gust, quina ironia després de tant esforç, quedar-se massa temps al cim

Potser, de manera instintiva, baixem la guàrdia perquè poc després perdo l'orientació i ens desviem cada cop més cap a l'esquerra.. No és una qüestió menor, doncs cal trobar l'entrada al Hachar per no acabar enriquits en una paret sense pas. M'adono definitivament del meu error quan ja treu el cap el cim de Collaradeta, el cim menor del massís. No queda altra que tornar sobre els nostres passos fins a trobar els cubilars que donen pas al Hachar. Perdem moltíssim temps i unes forces que no ens sobren.

Finalment, i sabent que encara hem de remuntar una lloma per treure el cap al sender, veiem una filera de fites de pedra que baixa per un barranc i, farts de tant anar i venir, la seguim durant una estona, perdent alçada ràpidament, fins que, ja a la vista la pista de la Trapa en una clariana del bosc, hem de seguir entre els arbres sense cap sender. Però ja hem superat el faralló de roques i arribem a la pista passades dos quarts de vuit de la tarda.

Vuit hores i 45 minuts després, i després de perdre el camí a la baixada, som a Villanúa de nou

Cap on anar? A l'esquerra, es dirigeix ​​al refugi de l'Espata ia la dreta, al de la Trapa. Estarem més a prop d'un o altre? Al final, optem per caminar cap al de la Trapa. Una taula a l'ombra d'un arbre ens espera. Són gairebé les tres de la tarda.

Fem un alt per menjar alguna cosa i esgotar els últims glops d'aigua i seguim baixant pel còmode sender que ja coneixem de la pujada (el cansament extra per la pèrdua del camí ens porta a deixar per millor ocasió el descens pel barranc dels Azús, com era la nostra intenció). A les quatre de la tarda som a Villanúa, vuit hores i quaranta-cinc minuts després de començar la pujada a Collarada. L'excursió ha acabat. I a mi m'ha portat una mica més de vuit línies esmicolar-la.

  • Compartir

Escriu un comentari