El desembre passat vaig ser al Sàhara. Un cop més, vaig tornar a Àfrica. Al cap de poc, vaig recordar una exposició de Miquel Barceló que CaixaForum el va muntar a Madrid ja fa set anys. Un grapat de magnífiques imatges. La seva obra sobre paper també em va portar de tornada a l'Àfrica. Aquest continent de llinatges multiracials que m'obsessiona i que porto caminant de forma regular d'uns anys cap aquí.
Les seves aquarel·les africanes van desencadenar en mi una bona estirada d'ulls. Hi va haver un temps en què Barceló em va agradar molt.. “En viu” he gaudit de peces seves considerables quant a concepció i mida. Sobre paper, ja coneixia per altres exposicions, llibres i catàlegs les seves “cirials” figures humanes engalanades de color. Va constituir una agradable sorpresa tenir, després de tant de temps i tan “a ull”, les seves impressions africanes. No obstant això, em va assaltar una punxada d'inquietud: existiria alguna cruïlla de camins on jo, viatgera obsessiva, pogués coincidir amb l'artista cèlebre?
Les aquarel·les africanes de Barceló van desencadenar en mi una bona estirada d'ulls
Certament, els colors i la llum projectats sobre el llis i brillant paper eren els mateixos que la meva memòria reconeixia al continent. Les seves imatges havien vestit de vida el mapa dels seus cossos. Podria jo, per mitjà de les paraules, aconseguir el mateix? Una anàlisi més detallada em va portar a concloure que narràvem des d'angles diferents. Eficaç, per a tots dos, la llum i el color hi són sempre. Però, mentre els seus subjectes esclaten en repòs, els meus ho fan en moviment i, en alguns casos, en solitud.
Els subjectes de Barceló esclaten en repòs; els meus, en moviment
Es tracta d'homes carretejant sacs, d'homes jugant qui sap què a qualsevol cantonada de qualsevol carrer o carretera, d'homes xerrant a la porta de les barraques o bevent incansables als bars, d'homes a la gatzoneta a qualsevol plaça, mercat o rotonda a l'espera de ser contractat per algun capataz multinacional.
O de criatures carregant a llàgrimes contra les faldilles arc de Sant Martí de les seves mares, ribetejats els seus nassos de mocs. I de nens –molts més que nenes– camí de l'escola amb uniformes resplendents –herència de la colonització britànica o voluntat de defugir les diferències socials?. Amb dinars reduïts a un curruc de pa embolicat en un full de diari vell i oliós.
Criatures carregant a llàgrimes contra les faldilles arc de Sant Martí de les seves mares, ribetejats els seus nassos de mocs
O de dones rentant la roba al riu, de dones remenant cervesa casolana a la porta dels seus chamizos, de dones temptant negres coques al mercat.
En algunes imatges de Barceló també era palès l'enllaç, la comunió entre gents. També ho és per a mi quan els visito i convisc amb ells. Fa molt ja que sabem que, per sobreviure a l'extinció, els nostres avantpassats van haver de baixar dels arbres i conquerir el planeta “en companyia”; com també “en companyia” van fer i fem la guerra. I, potser caminant o corrent, ells utilitzen les armes que nosaltres els venem. Als que es van quedar i no van emigrar.
He parlat de lÀfrica que es mou, però n'hi ha moltes més
He parlat de lÀfrica que es mou, encara que n'hi hagi moltes més. Aquelles que depenen de l´època de l´any, dels països que la conformen o de l'estat d'ànim d'habitant i de viatger després de saber de l'última plaga que les assola. També aquelles que tenen, per a desgràcia seva, els minerals que us vindran estupendament a la darrera generació d'ordinadors, iPods, iPads i iPhones. M'agrada l'emparentada amb l'arc de Sant Martí. Amb les tonalitats intenses i opulentes que varien d'acord amb l'hora, el mes i la regió.
Em quedo amb aquestes dones que caminen Àfrica infatigables
Finalment, hi ha l'Àfrica amb què m'he quedat. Es tracta d'una dona que travessa el continent a terra oberta o vorejant carreteres –si n'hi ha– i senderes. Sempre amb un fardell -i el nadó si ho té- a l'esquena o sobre el cap. sempre soles. Sempre en silenci. El silenci mil·lenari de la fam i de la mort. A passos compassats i força més distingits, potser per descreguts ja de tot, que aquells que caminen les nostres models de Haute Couture per les passarel·les de les botigues més cares del món. On compren roba els rics més rics del món. Amb els diners de les armes venudes als fills, marits, germans i pares –morts o emigrats– d'aquelles dones que caminen Àfrica infatigables. O amb els diners dels minerals necessaris per fabricar la darrera generació d'ordinadors, iPhones, iPods i iPads.
