Emergint de la mare terra, uns gegants hieràtics semblen vigilar-nos mentre ens allunyem de la costa. La distància amb l'oceà es va fent més gran i la vegetació es torna més espessa a mesura que ens submergim cap a l'interior. Emergeixen altaners els baobabs que, com sentinelles del camí, dominen l'entorn i ens escortaran durant el nostre avenç per l'interior. Són els veritables protagonistes del paisatge però no són els únics; els banans, arbres de la pinya, mopanes… també brollen gallardament a les praderies mentre la vegetació baixa cobreix melosament les grans mols de granit modelades amb sensuals corbes per efecte de l'erosió.
Emergeixen altaners els baobabs que, com sentinelles del camí, dominen l'entorn
El poble de Bocoi, bressolat per aquests bells paratges, intenta superar el seu recent trist passat, quan va ser zona d'intens combats durant anys. El boscatge intenta devorar les carcasses de carros de combat, tanquetes contorsionades i camions trossejats però aquests sinistres perfils rovellats encara es distingeixen perfectament. Pel camí, joves mares porten càntirs i sacs sobre els seus caps mentre draps nuats a les espatlles transporten els seus nadons, les noves generacions que tots esperem que mai no coneguin la guerra. Una altra gegantina tempesta trenca inopinadament la màgia del moment i transforma la pista en un perillós fangar. El trànsit es va aturant perquè el camí es va mutant al riu però engranant la reductora del nostre Mitsubishi Montero podem seguir avançant… en solitari. L'època de pluges irromp sense treva, però confiem estar fora d'Angola abans dels desbordaments dels rius.
Virem cap al sud a Wama i en ser la via de comunicació principal d'Angola ja hi ha trams recentment asfaltats per empreses xineses. Però els trams sense restaurar segueixen estant plens d'esvorancs que, després de cada pluja, vessen de fang vermell que esquitxa tot. L'avenç és lent, molt lent ia moltes poblacions trobem façanes d'edificis amb milers d'impactes de bales i forats d'obusos. Fora de les ciutats, avancem entre poblats de cabanes, precàries granges i diversos campaments de desactivadors de mines. A les cruïlles importants brollen improvisats mercats, combis carregant i descarregant gent, camions aturant-se per avituallar-se i rialleres venedores oferint fruites, carn, verdures… És tal l'enrenou de sorolls, carreres i rialles que semblen fires.
Ens trobem façanes d´edificis amb milers d´impactes de bales i forats d´obusos
La darrera nit la passem en una missió de pares mexicans a Cahama. La missió la componen només tres pares però avui només n'hi ha un, els altres dos se n'han anat a Namíbia per fer compres. Resulta tràgic i irònic que fins i tot els productes de la terra, com la fruita i verdures, siguin més barats en un supermercat estranger a més de 200 Quilòmetres. que si es compren al mercat local.
El pare Andrés ens explica que fa quatre anys que és aquí, és el primer destí i encara que al principi li va resultar dur adaptar-se ja comença a veure alguns fruits, però queda moltíssim per fer. Combinen la tasca d'ajuda als més necessitats amb la missió evangelitzadora, sobretot quan certs costums ancestrals s'enganxen de cara amb la moral catòlica. Ens confessa que el que més li porta de cap és la cerimònia d'entrada a la pubertat de les noies de diverses tribus dels voltants. El pas de nena a adolescent se celebra amb la pèrdua de la virginitat de les mateixes, de la qual s'encarrega la família. Per a aquesta ocasió arriben els oncles i cosins, que van entrant a la cabana i "fent dona" a la nena. Després de la cerimònia, ja és una dona i està a punt per casar-se.
El pas de nena a adolescent se celebra amb la pèrdua de la virginitat de les mateixes, de la qual s'encarrega la família.
L'època de pluges -els preludis dels quals hem patit- ja està regant aquesta terra, regenerant la vida però alhora… colpejant amb la mort en forma d'inundacions i terribles epidèmies de còlera i malària. Hem de reconèixer al poble angolès una moral admirable, veient la riquesa del seu país en petroli (segon productor d'Àfrica després de Nigèria) i diamants (quart productor del món), i com una elit s'enriqueix mentre al poble li arriba tan poc. Malgrat tot, aquí hi són, acostant l'espatlla i tractant de conservar el més preuat que pot posseir un ésser humà per seguir endavant: la pau… que obre les portes a un món millor.
