Riure de la por a l'Àfrica

Per: Maria Ferreira (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Sempre he trucat a el mes de juliol "el meu hivern estranger". Els últims tres estius els he passat a Kenya, coincidint amb l'època més freda, i on l'única manera que sé de combatre el fred és a base de te calent carregat de sucre i llet.

Un matí, en el centre de salut de Makuyu, Ndung’u (l'infermer psiquiàtric amb el qual treball) va començar a omplir termos de plàstic de te calent. Em va donar dos perquè els fiqués a la meva bossa i va ficar altres dos a la motxilla.

-Anem a portar a te a alguns malalts que viuen a prop- em va explicar. Jo ja no era tan novençana i vaig saber que "a prop" significava dues hores caminant, mínim.

Quan hi ha una mica de vent, les flors cauen i cobreixen els camins de terra d'un color preciós

Ens vam posar en marxa, vam agafar el camí que uneix Makuyu amb Kamahuha, poblat de xicrandes que en aquesta època solen estar en flor. Quan hi ha una mica de vent, les flors cauen i cobreixen els camins de terra d'un color preciós. Sempre m'ha sorprès que no hi hagi turistes per aquesta zona tan plena d'història i de bellesa.

Anàvem caminant a la banda de l'antiga via d'un tren de l'era colonial, travessant petits poblats. Ndung’u, que sol explicar-me històries dels pacients mentre caminem, m'anava parlant de la d'una nena de cinc anys la mare treballava com a prostituta.

Ndung'u m'anava parlant de la història d'una nena de cinc anys la mare treballava com a prostituta

-Quant creus que cobra una prostituta a Makuyu?- em va preguntar. Vaig arronsar les espatlles acostumada a perdre a el joc de l'estimació de preus.

-Seixanta chelines- em va dir gaudint de la meva expressió d'horror. Seixanta xílings kenyans són, més o menys, 60 centaus. En aquell moment tenia tota la meva atenció, i va seguir amb la història.

-La mare treballa des les sis de la tarda fins les sis del matí a Kenol, un poble a cinc minuts de Makuyu. Quan arriba a casa al matí, la nena ha preparat ugali i te per esmorzar. La mare menja alguna cosa i se'n va a dormir, i llavors la nena es vesteix i va a l'escola. Quan torna a casa seva mare no està, pren te per sopar i neta una mica.

-I dius que té cinc anys?- vaig preguntar sorpresa, recordant-me dels meus cinc anys. Va afirmar amb el cap i va parar en sec.

Abans que pogués adonar-me, el meu estimat amic creuava el precipici per la via de tren. estava alt. I em feia por.

Havíem arribat a un precipici; baix hi havia un petit riu, en què segons Ndung'u havia cocodrils. Abans que pogués adonar-me, el meu estimat amic creuava el precipici per la via de tren. Els passos coincidien amb les velles taules de fusta; un pas en fals i queies a el riu. I estava alt. I em feia por. Tant que vaig oblidar la història de la nena. Quan va arribar a l'altra part em va mirar somrient.

-No puc- li vaig dir-, em fa por. Va començar a riure.

-No pots tornar sola a Makuyu -va cridar- 'et mengen visqui per aquests camins!

No pots tornar sola a Makuyu 'et mengen visqui per aquests camins!

Vaig mirar cap avall, vaig mirar els taulers de les vies, mitjà podrits. Algú va passar carregant dues cabres, com si res. Alguns nens van començar a amuntegar-se a l'altre costat rient-se de mi. Finalment, Ndung'u va venir a buscar, em va agafar de el braç i em va obligar a passar. Quan vaig arribar a l'altra riba semblava un gat hiperventilant.

-La mzungu aventurera- va començar a cridar-me.

Vaig fer la resta de camí emmurriada amb mi mateixa per ser tan covard. Quan vam arribar a la casa de la pacient que anàvem a visitar, estava esgotada. Li vam oferir te i ens vam asseure en unes cadires de plàstic, a la porta de casa. Les seves ungles estaven totalment infectades i Ndung'u va dir que calia treure-per desinfectar. quan vam acabar, després d'embenar tots els dits i de xerrar una estona, estava fosc, así que el camino de vuelta lo hicimos en «piki piki» (una moto que fa de taxi) i, per la meva sorpresa, vam anar per un altre camí que, tot i ser més llarg, no passava pel pont.

Per què hauríem d'haver evitat aquesta part de la vida?- em va contestar ell. I vaig somriure.

-Per què no vam venir abans per aquest camí?- li vaig preguntar a Ndungu quan vam arribar.

-Per què hauríem d'haver evitat aquesta part de la vida?- em va contestar ell. I vaig somriure.

Em vaig anar a dormir esgotada i somrient pel regal que m'havia fet, sense saber-ho. La por és simplement això, cosa que la gent sent. Una cosa que forma part de la vida. Sobretot quan estàs lluny de casa i no entens com una nena de cinc anys pot viure d'aquesta manera, o com una dona ha de vendre el seu cos per comprar farina i te.

 

Si vols saber més dels projectes de Karibuni Àfrica: http://www.karibuniafrica.org/

  • Compartir

Comentaris (7)

  • G

    |

    Per a quan el llibre que tant esperem els que et seguim?
    Meravellós article. Experiències tan dures comptades amb el teu senzillesa habitual. No em canso de llegir-te.

    Contestar

  • En

    |

    Això em fa somriure i a el mateix temps sentir-me trist. Com una esquerda en la foscor per on entra una tenebra més forta.

    Contestar

  • Alex

    |

    No se com ho fa, Maria, ets impressionant. Jo no podria, això és segur. I després escriure tan bonic sobre això…

    Contestar

  • Maria Ferreira

    |

    Escriure és genial quan et llegeix gent tan bonica. Mil gràcies pels vostres comentaris 🙂

    Contestar

  • Sr. Gaspatxo

    |

    tu eres muuuuuuy linda 🙂 el millor escriptor de la història 😉

    Contestar

  • Lydia

    |

    Maria, ets molt valent i com diu G, relates amb molta senzillesa experiències molt dures.

    Contestar

  • Palmira

    |

    No se de on tragués la seva informacio però és formidable!, se li agraeix per la genial informació, la necessitava.

    Contestar

Escriu un comentari