Tunísia, Egipte i Iemen es rebel · len contra els seus anyencs governants ia Occident es deslliga una estranya eufòria. L'ancià Mubàrak pot caure igual que Ben Ali. Com a idea abstracta, bé està que caiguin els tirans, però què passarà després en el concret és la gran pregunta. Per ara, sense resposta. També a l'Iraq va caure un tirà. Ja hem vist el que passa quan es desestabilitza un país àrab sense tenir ben traçat un pla per al dia després. Una possible iraquització de la riba sud de la Mediterrània hauria de preocupar bastant, però sembla que té més ganxo davant l'opinió pública occidental parlar de fam de democràcia del poble egipci. Però de quina democràcia parlem? Egipte no és Tunísia, on els islamistes tenen un arrelament reduït. Els integristes Germans Musulmans tenen una força considerable. És que els milers de turistes occidentals que cada any visiten les piràmides no veuen el que passa allà? La resposta és no perquè el règim de Mubàrak s'ha esforçat a ocultar-los la realitat i ells han col · laborat en l'autoengany tancant en els seus cars hotels i en els seus autobusos amb aire condicionat i guia poliglota. Però el que es veu des del selló d'una moto quan es creua el país és una cosa molt diferent. És una cosa bastant més inquietant que les falsificades danses del ventre que els ofereixen als resorts.
Egipte no és Tunísia, on els islamistes tenen un arrelament reduït. Els integristes Germans Musulmans tenen una força considerable
Per entrar a Egipte des de Jordània cal agafar un ferri que creua el Mar Roig i porta a Nuweiba a la Península del Sinaí. De ahí a Taba, l'espectacular costa s'ha omplert d'hotels, restaurants i verdíssims camps de golf per a turistes. Sol · lícits empleats d'uniforme caqui somriuen a dones blanques que exhibeixen l'ombra del bikini sota tènues vestits platja. És un paradís de felicitat i palmeres que arriba just fins a la partió de la carretera, on el cotxe de la policia armada i una astrosa pick up carregada de tipus sorruts i profusos de barbes recorden que estem a l'Orient Mitjà i que tota aquesta liofilitzada realitat és superficial. Fora dels resorts, els poblats són miserables i els nens tiren pedres el motorista. El Caire, congestionada i embolicada en una permanent boirina tòxica; la capital del Món Àrab s'ha deixat de la mà de Déu. Sembla que els escombriaires portin de vaga vint anys. Les botigues del més obscè luxe s'alcen immaculades sobre la immundícia. A l'alba, centenars de menesterosos netegen caríssims cotxes esportius. Al Caire viuen els més rics, però també milions de pobres. Homes i dones, Sense vells tolits, que no tenen qui els assisteixi i la misèria és odiosament visible. Habiten en el patri darrere de les piràmides i els autobusos de turistes mai passen pels seus barris. És aquesta gent que no té res a perdre la qual avui crema en una immolació sorda davant la falta de sortides.
La carretera d'Alexandria fins l'Alamein aquesta sembrada d'immenses promocions immobiliàries en construcció. El litoral que treu el cap a la Mediterrània té un aire fantasmal, polsegós i trist. És una infinita urbanització sense acabar, 01:00 quilomètrica Marbella sense vida. Els diners dels àrabs del Golf ha deixat d'arribar i aquests esquelets de ciment i acer sembla que tenen menys futur que els pobres desgraciats que munten en ruc entre les ruïnes. Quina solució els queda a aquests desgraciats? L'Islam dels Germans sembla ser una resposta. Com a mínim, els parla d'una esperança. A l'amo d'una petita botiga de telèfons mòbils li agrada parlar amb occidentals. És la seva manera de viatjar ja que, afirma, no té diners per fer-ho físicament i més, el seu passaport està maleït a Occident per ser àrab. I té una barbut vestint túnica blanca Jove. Afegeix que és un home perillós, que posa bombes a l'estranger. Evidentment, és una broma, però no li veig maleïda gràcia. Així que sóc espanyol, comenta, doncs segons un documental que ha vist a Al Jazzira, a Espanya matem milions de musulmans durant la Reconquesta, mentre que a Al Andalus, ells havien respectat a les altres religions.
Els murs de tova que suportaven la ciutadella s'han ensorrat, inclinat, badat i esquerdat fins a límits inversemblants.
Lego i Siwa, ja molt a prop de la frontera líbia. L'oasi de l'oracle que visités Alexandre el Gran al mig del desert per preguntar-li si seria amo del món. Els murs de tova que suportaven la ciutadella s'han ensorrat, inclinat, badat i esquerdat fins a límits inversemblants. Contra el blau empastat d'aquest cel protector, ofereixen la silueta d'una dentadura oscada. El seu enemic va ser la inusual pluja que va caure durant tres dies seguits. Siwa és l'Egipte profund. Sense alcohol Venen. No hi ha més temples que la mesquita. Les dones viuen dins un bus. Intueixen el món darrere d'una tela negra. El curiós és que Siwa està ple d'occidentals. No són com els turistes de tour operador que van en gregària massa fins a Luxor i Aswan per veure mil temples en dos dies. Són els viatgers (i viatgeres) autèntics, els turistes de l'ideal. Els que agraden de conviure amb els habitants locals per compartir el seu te i el seu menjar. Se'ls veu còmodes, relaxats sobre el barril de pólvora. Tampoc els zahiere la consciència vacacionar on els drets humans de les dones són sistemàticament violats darrere d'una presó de tela. És una metàfora. La política al món àrab ha quedat reduïda a una disjuntiva essencial qualsevol que siguin els governants en el poder. Fonamentalisme Modernitat. No hi ha res més. ¿Què quedarà després d'aquestes revolucions populars? ¿Es convertirà tot Egipte a l'Iraq i El Caire a Bagdad? Què passarà amb aquest deu per cent de cristians coptes que viuen al país? Les grans paraules com democràcia o llibertat potser sonen massa ampul · loses al desert i mentrestant, el vell oracle roman obstinadament mut.
