Georgias del Sud: després de les empremtes de Shackleton (II)

Per: Sebastián Álvaro (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

La mort de Scott, no va frenar els ímpetus de Shackleton. Per contra, el va llançar a concebre un nou desafiament encara més difícil, "L'última gran travessia terrestre". Es va proposar travessar el continent antàrtic de cap a cap, passant pel Pol. Va comprar un balener de segona mà, que havia traslladar-los a l'Antàrtida, i va rebatejar amb el nom de Resistència, resistència, en homenaje al lema familiar que era “resistir es vencer”. La resistència i l'optimisme, altra de les seves virtuts, van ser els pilars de la seva vida i la filosofia amb què la va escometre tots els seus projectes.

Per reclutar la tripulació va posar un original anunci a la premsa: "Es busquen homes per viatge atzarós. Paga petita, fred intens, llargs mesos en completa foscor, perill constant. Retorn no assegurat. Honor i reconeixement en cas d'èxit ". El sorprenent és que van respondre més de cinc mil persones, entre les que hi havia diverses dones, malgrat "la paga petita" i que "es buscaven homes". D'entre elles Shackleton va seleccionar 26, a les que després se sumarien un polissó i ell mateix com a cap de l'expedició.

La història d'aquella expedició és, en realitat, la història d'una supervivència al límit de les capacitats humanes

En l'estiu de 1914, gairebé al mateix temps que començava la guerra mundial, l'Endurance posava proa cap Georgias del Sud. Mentre milions de persones perdien la vida a les trinxeres dels camps de batalla europeus, Shackleton i un grapat d'homes anaven a dur a terme una de les expedicions més extraordinàries de tots els temps.

La història d'aquella expedició és, en realitat, la història d'una supervivència al límit de les capacitats humanes. Després de recalar en les Georgias l'Endurance es va dirigir al mar de Weddell on va quedar empresonat per la banquisa molt a prop del continent antàrtic. Durant nou mesos l'Endurance va fer honor al seu nom resistint l'empenta dels gels. Es trobaven atrapats en el pitjor lloc del món, a més de 15.000 quilòmetres de casa, sense mitjans per comunicar-se i sabent que ningú aniria a rescatar-. Anglaterra es trobava massa ocupada en la sagnant contesa europea com per pensar en aquells desgraciats aventurers als que ja es donava per desapareguts.

Es trobaven atrapats en el pitjor lloc del món, a més de 15.000 quilòmetres de casa i sabent que ningú aniria a rescatar-

Malgrat aquestes ombrívoles perspectives, era fonamental mantenir la moral alta, i per això un dels lloctinents de Shackleton, Frank Wild, va ser l'encarregat d'alegrar la vida quotidiana dels homes organitzant diàriament partits de futbol, representant obres de teatre o llegint fragments de l'Enciclopèdia Britànica.

Abans que el Endurance s'enfonsés al mar de Weddell fet estelles per la pressió del gel, Shackleton va donar l'ordre de rescatar tot el que pogués ser d'utilitat. Ni tan sols obliden rescatar bona part dels negatius exposats de l'expedició, en què el fotògraf, Frank Hurley (un dels millors de l'època), ens ha llegat un dels testimonis gràfics més impressionants de la història de les exploracions polars.

Durant els següents sis mesos, els 28 homes de l'expedició viuen sobre pannes de gel a la deriva, alimentant-se de foques i pingüins.

Mesos més tard, quan per fi poden tirar al mar les seves petites llanxes, gairebé closques de nou, es dirigeixen cap al nord. Per fi aconsegueixen desembarcar a Illa Elefant, un illot perdut a la punta nord de la península antàrtica. Després d' 497 dia tornar a pas ferm la terra. Però la seva situació no havia canviat substancialment, seguien igual de perduts.

Novament Shackleton es va veure obligat a prendre una dràstica decisió: havia dividir el grup, per capitanejar una desesperada temptativa d'arribar a les Georgias del Sud, una 1.500 quilòmetres de distància, travessant un dels pitjors oceans del món. Per sort, una de les grans virtuts de Shackleton és que havia escollit molt bé als seus homes. Entre ells hi havia Worsley, el capità de l'Endurance, que va ser l'encarregat de dirigir la petita barca per un mar furiós, quallat de pannes, sense poder veure les estrelles i sense prendre més que alguna mesura amb el sextant. La distància a salvar era tan enorme que una equivocació d'un sol grau en el rumb i s'haguessin perdut en les gelades aigües de l'Atlàntic sud. Com els vents dominants en aquesta zona són de l'oest, eren molt conscients que si es passaven de llarg les Georgias estarien definitivament perduts en l'oceà.

Després d' 497 dia tornar a pas ferm la terra, però seguien igual de perduts

Després d' 497 dia tornar a pas ferm la terra. Però la seva situació no havia canviat substancialment, seguien igual de perduts. Empesos per la fúria del mar van ser a embarrancar en una zona plena d'esculls, just al costat oposat de les estacions baleneres d'on havien partit gairebé dos anys enrere. Arribar fins allà ja havia estat una gesta increïble. Però entre ells i la seva salvació, les bases baleneres, apareixia un obstacle infranquejable, un altre més, en el seu camí: una successió de pics, glaceres i valls gelats que ningú havia travessat mai. Així doncs, no els quedava més remei que creuar a peu l'interior desconegut de l'illa. Era l'última gran aventura que els quedava per fer: la gran travessa de Georgias del Sud.

Shackleton va haver de deixar a la costa a tres homes (dos malalts que no podien donar un pas més i un que es va quedar a càrrec d'ells) i va emprendre la travessa amb els dos que li restaven. No portaven a sobre més que provisions per a tres dies i una corda amb què esquivar les esquerdes de les glaceres. Va ser una marxa de gairebé quaranta hores sense descansar. Com en altres ocasions similars, al tall de la resistència i dels seus límits, van patir al · lucinacions.

Després d' 497 dia tornar a pas ferm la terra. Les quedaba una última gran aventura: la travessia de Georgias del Sud

Quan per fi van arribar a la estació balenera de Stromnes no semblaven éssers humans, sinó fantasmes en carn i ossos. Havien fet la gran travessia de Geòrgia del sud. Així i tot, el primer que van preguntar va ser si havia acabat la guerra a Europa. No, el Van dir, i es van assabentar que ja havien mort més d'un milió d'homes en les trinxeres.

Mentre els marins de l'estació balenera recollien als tres homes que havien quedat a la costa, Shackleton va organitzar immediatament una expedició per intentar rescatar el gruix del grup, que esperava en Illa Elefant, abans que arribés l'hivern i es glacés la superfície del mar fent impossible la navegació. Van haver retrocedir dues vegades davant el formiguer de pannes de gel que infestava l'oceà.

Shackleton va organitzar immediatament una expedició per intentar rescatar el gruix del grup, que esperava a Illa Elefant

Pero al final, gràcies a l'ajuda d'un remolcador xilè, l' Yelcho, Shackleton va poder albirar per fi el desolat illot on havia deixat els seus homes. Els seus ulls van recórrer ansiosos la costa, comptant mentalment les figures que apareixien agitant els braços fins a comprovar que no faltava cap dels vint homes que esperaven el seu retorn. Només llavors, va poder respirar alleujat i el nus que ofegava la gola des de tres anys es va desfer i les llàgrimes van ennuvolar els ulls. Havia aconseguit rescatar tots els seus homes sans i estalvis. Encara, malauradament, bastants d'ells van arribar a temps de perdre la vida a les trinxeres dels camps d'Europa.

Poques empreses en tota la història de la humanitat poden comparar-se amb la gesta viscuda per Shackleton i els seus homes. Una aventura on la solidaritat, l'esperit d'equip i el valor de la vida brillen per sobre de tot.

 

Sebastián Álvaro i el seu equip seguiran les petjades de Shackleton a Georgias del Sud realitzant la mateixa travessia en una expedició patrocinada per Halconviajes.com i Salomba Ventures

  • Compartir

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.