Cent anys d'alpinisme (IX): Bonatti, el Aquil · les de les muntanyes
Possiblement la millor al · legoria d'aquesta època de grans expedicions sigui l'escalada del Gasherbrum IV (7925 mts) una muntanya que, paradoxalment, no arriba, per molt poc, a aquesta altitud però que s'ha convertit en el Karakorum en un símbol semblant al del Matterhorn als Alps. En 1958 una potent expedició italiana liderada per Cassin i integrada per alguns dels alpinistes més crítics amb l'expedició de Desio al K2 quatre anys abans, es va prendre complerta revenja traçant una ruta que a dia d'avui no ha tornat a ser repetida. La cimera va ser aconseguida per Walter Bonatti i Carlo Mauri, una cordada irrepetible.
Precisament Bonatti va ser un dels més grans alpinistes després de la segona guerra mundial, dominant l'escena de l'alpinisme mundial de 1950 una 1965. La seva fortalesa llegendària li va fer sobreviure a un terrible bivac per sobre dels vuit mil metres al K2 o, després d'haver-se picat un dit amb la maça, seguir escalant quatre dies en solitari al pilar que porta el seu nom en els Dru, o esdevenir 1961 en el símbol de la resistència i la solidaritat al Pilar central del Freney, per treure als seus companys del parany mortal en què s'havia convertit l' Mont Blanc.
La seva fortalesa llegendària li va fer seguir escalant quatre dies en solitari en el pilar que porta el seu nom en els Drus després d'haver-se picat un dit amb la maça
Però és la seva actitud davant la vida, la seva honestedat i rectitud, davant la infàmia i la persecució a què va ser sotmès, què han fet de l'alpinista italià una de les referències ètiques imprescindibles de l'alpinisme de tots els temps. "L'alpinista més pur que mai ha existit", com va dir Doug Scott,. Encara que es pugui dir, amb sòlids arguments, que l'historial esportiu del seu compatriota Reinhold Messner és superior, però la quantitat i qualitat de les seves empreses alpinístiques, dels seus viatges i exploracions, són de tal calibre que encara avui constitueixen un punt de referència indiscutible. Però tot és superior la seva aportació ideològica i ètica. Perquè Bonatti simbolitza com pocs els valors essencials de l'alpinisme i l'aventura: l'ètica unida a una estètica esportiva insuperable, l'exigència personal, fins a extrems espartans, i el major compromís amb la incertesa i el risc.
Doug Scott el va definir com "l'alpinista més pur que mai ha existit"
En 1954, malgrat la seva joventut, Walter va ser seleccionat per formar part del grup italià que portaria a terme la primera escalada del K2, la segona muntanya més alta de la Terra. Avui sabem que és, dins de les més altes, la més difícil i compromesa jugar un paper essencial, transportant les ampolles d'oxigen a la part final de l'escalada, que va estar a punt de costar-li la vida en ser abandonat a la seva sort pels seus dos companys a vuit mil metres d'altitud i haver de passar una nit terrible al ras al costat d'un portador hunzaki. Només la seva fortalesa, mental i física, li va permetre sortir amb vida. Però al seu retorn a Itàlia no es va reconèixer el seu paper en la conquesta del K2 i més haver de fer front a una campanya insidiosa de mentides i desqualificacions.
Bonatti mai es va doblegar i va estar lluitant cinquanta anys pel seu honor. Al final en el 2004, amb cinquanta anys de retard, l' Club Alpí Italià no va tenir més remei que admetre que la seva actuació al K2 havia estat decisiva i que tot el que havia explicat era exactament tota la veritat en el "cas del K2", amb la qual cosa la seva figura quedava "rehabilitada". Bonatti, amb certa ironia amarga, els va contestar que ell no necessitava rehabilitar, qui ho necessitaven eren ells. Va ser el triomf de l'honestedat davant la mentida, de l'ètica davant l'abús de poder. Bonatti moriria a Roma al setembre de 2011, convertit en un símbol, amb la consideració, el respecte i l'admiració de tot el món de la muntanya.
Als 35 anys va realitzar la seva última gran escalada: la cara nord del Cervino a l'hivern i en solitari; i donant un cop de porta es va retirar de l'envejós món alpí que li assetjava
En 1965 fart de les polèmiques desencadenades al seu país, que l'acompanyaven en totes les seves aventures, realitzar la seva última gran escalada: la cara nord del Cervino a l'hivern i en solitari i donant un cop de porta es va retirar de l'envejós món alpí que l'assetjava. Només tenia 35 anys i hauria pogut seguir escalant molts anys més i moltes muntanyes. En aquells moments encarnava una mena de Aquil modern de les muntanyes.
Eren temps convulsos en un món canviant. Temps de la guerra freda i dels Beatles, de la crisi dels míssils i el mur de Berlín, Part sputnik i de Gagarin, de la partida de pòquer entre Kennedy i Kruschev que va tenir el món a la vora de l'abisme. Un temps excessiu per a un home senzill i honest, de línies rectes. I es va refugiar en les seves aventures, viatges, en els que va recórrer el món, escrivint llibres i fent fotografies.
La seva hora eclipsi bevia del mateix silenci d'aquests grans artistes, contemporanis seus, que el van abandonar tot en plena joventut
La seva hora eclipsi bevia del mateix silenci d'aquests grans artistes, contemporanis seus, que el van abandonar tot en plena joventut: l'actriu Greta Garbo, l'escaquista Bobby Fischer o el cantant Jacques Brel, que es va retirar de la cançó en 1966, als 40 anys. Potser aquell món complex, que estava gestant el que vivim actualment, ja no es mereixia més pel · lícules de Greta Garbo, ni una altra cançó de Jacques Brel. Ni tampoc una altra escalada del gran Walter Bonatti ...
Comentaris (1)
La. brel
| #
«…les marquesines…»
Contestar