L'ascensió al Jebel Toubkal

Per: Nacho Melero (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

El llegendari Atles discorre des de Tunísia amb rumb sud-oest fins a Agadir i separa les fèrtils terres septentrionals del més gran i abrasador desert que hi ha. Són l'avantsala del Sàhara. Imagina't en un avió comercial a uns 11.000 metres d'alçada, amb la cara enganxada a la finestreta i la mirada pèrdua en qualsevol punt de l'immens paisatge que hi ha sota els teus peus, per veure com aquestes muntanyes són la frontera obliqua entre el verdós i el groguenc. Si la imaginació no és el teu, pon en google «mapamundi satélite» y verás de lo que te hablo.

Amb algun que altre rampa més de amb dos grans amics, vaig trepitjar l'últim metre de seu cim més alt, «El Jebel Toubkal». Un Parc Nacional protegeix els seus 4.167 metres d'alçada, i un diminut poble anomenat Imlil vigila qui transiten per les seves faldilles a la recerca de la conquesta.

Aquest article pretén oferir un planazo, no molt car, de més o menys 5 o 6 dies.

Entre Madrid i Marràqueix hi ha una hora i mitja de vol, i quan desembarques i observes la diferència, mai pensaries que aquestes a tan poca distància.

Molts pensen que des d'Espanya al lloc exòtic més proper almenys has volar quatre hores. Això pot ser cert en alguns casos, però mai en el del Marroc. Entre Madrid i Marràqueix hi ha una hora i mitja de vol, i quan desembarques i observes la diferència que hi ha entre la capital d'Espanya i el lloc en què estàs, mai pensaries que aquestes a tan poca distància. Un mal embús a la carretera de La Corunya (NVI) en hora punta i amb accident, i estàs en un altre món!

La ciutat ens va rebre amb les seves incomptables papers i restes tirats per qualsevol lloc del carrer, les seves olors penetrants, seus atrotinats llocs de venda ambulant i la sempre curiosa i oportunista mirada dels seus habitants. Des de l'estació central prenem un transport públic que sortiria rumb a Imlil només quan estigués ple de viatgers, ja fossin turistes o locals.

Seixanta-tres quilòmetres separen la famosa capital del desconegut poble, i encara que els primers els recorres al llarg d'unes carreteres ben pavimentades, conforme les muntanyes s'acosten majestuoses, el camí es fa més tortuós i lent. Alguns locals es baixaven en el que vaig opinar era la meitat del no-res, pero está claro que lo que un ser humano puede llegar a asumir como «hogar» es del todo inescrutable.

Imlil està en costa i no hi ha carretera més enllà. Es la puerta de entrada al «trekking» que te llevará a la cima del Toubkal, i als seus veïns, ignoro el seu gentilici, ja no els aclaparen ni els turistes, ni els seus sofisticats equipaments.

Está claro que lo que un ser humano puede llegar a asumir como «hogar» es del todo inescrutable.

L'ascens ho vam fer en el mes de setembre. Ull! si retardes el viatge per als mesos d'hivern hauríeu de saber que al seu cim esperen les neus i gels propis dels més de 4.000 metres que té. Era el meu primer quatre mil! i una poderosa emoció em recorria tot el cos.

L'excursió comença suau fins a un minúscul poble anomenat Aroumd. A partir d'aquí, creues una enorme llengua de roques grisenques fins arribar al camí que anuncia l'entrada al Parc i en el qual comença la pujada per la Vall Isougouane. Fins llavors anava molt animat, però no sabia que des d'aquest punt fins al refugi de pedra que hi ha a 3.207 metres, em quedaven unes 5 hores de patiment salvant un fort desnivell.

Confesso que per la meva inexperiència en alta muntanya i perquè aquell viatge al Marroc ens portaria unes setmanes, portava una motxilla de més de 10 quilos de pes, i això en aquests casos és pecat mortal. Si a més negues l'ajuda de qualsevol portador amb la seva mula, para así mostrar tu «honrilla» a los amigotes por el hecho de decir que lo que traje hasta aquí, el pujo jo, aprens, de manera irremeiable, a fer una més lleugera per la propera. Goya habría dicho que «la letra con sangre entra», famós quadre on els hagi.

El color verd que té la vall es va tenyint de gris i groc acord ganes una mica d'altura. Les roques marrons i vermelloses defensen el seu llegat mentre a poc a poc t'endinses en la serralada.

El color verd que té la vall es va tenyint de gris i groc acord ganes una mica d'altura. Les roques marrons i vermelloses defensen el seu llegat mentre a poc a poc t'endinses en la serralada. Els dolors musculars t'ho van recordant. Vaig arribar exhaust al refugi. El sobrepès i l'pendent gairebé van poder amb mi, pero aún tuve la frescura suficiente para sentirme un «pringao» cuando al entrar en aquella cálida morada encontré un enorme grupo de montañeros europeos, jubilats, i frescos com enciams.

El meu inseparable amic Charli em va dir: «parece que siempre la juventud es sinónimo de fortaleza, pero la montaña en absoluto respeta esa norma». Mai oblidaré l'aspirina que em vaig prendre per alleujar el mal de cap que tenia, ni el brou de verdures i carn, no de porc, que les cuineres del comodíssim alberg ens van preparar a tots els que estàvem allà.

Abans d'anar a la cambra de lliteres disposat a protegir-me amb uns bons taps dels roncs dels altres excursionistes, vaig sortir molt abrigat d'aquell catau disposat a observar el cel. S'elevava com la més gran de les voltes mai construïdes. En els seus frescos estaven dibuixats Cassiopea i l'Óssa Major, el cinturó del caçador Orió, la més brillant Sirià i un núvol blanquinosa que abraçava milions de punts blancs tintineantes. El meu amic Jacob, gran amant de l'astronomia, me explicó que aquella era la «Milky Way». Sí, la Via Làctia, aquesta galàxia que alberga al nostre planeta. Un profund somni em va envair aquella nit, no sé què vaig somiar, no ho recordo, però segur que va ser alguna cosa reparador.

Al tocar el vértice geodésico, aquesta fita que et marca just al punt més alt, et sents lliure, feliç, i realitzat.

L'endemà vaig tornar a ser pura energia i devoció. Estava a un pas de conquerir una gran cimera. Aquell ímpetu més es veia reforçat pel fet que deixem les motxilles pesants en aquell edifici per fer l'últim ascens a bon ritme. Era primera hora del matí i feia el fred necessari per espavilar qualsevol ment adormida. La meva explosivitat va fer que m'equivoqués a l'hora d'agafar una drecera, vaig caminar el doble, però això em feia ja que l'objectiu era a prop.

A aquestes altures una cursa sobtada encara que suau pot costar un bon mal de cap. Ho vaig aprendre in situ. Però cap mal queda quan arribes allà dalt. És com aprovar l'examen dur de la cursa, ja que en tocar el vèrtex geodèsic, aquesta fita que et marca just al punt més alt, et sents lliure, feliç, i realitzat.

Pels temps que corren vaig pensar que era bona idea parlar de llibertat, felicitat i autorealització, i si pensaves en una escapada de cinc o sis dies, no molt cara, pero sí algo «costosa», no oblidis que una bona possibilitat pot ser trepitjar el cim de la frontera obliqua que al Nord d'Àfrica separa el verdós del groguenc.

 

 

 

 

  • Compartir

Comentaris (4)

  • Ines Julia Paradis

    |

    Nacho, bonica descripció d'un lloc recòndit de l'Atles, marfull veritat pujar a un 4.000? però l'esforç de culminar un cim és una de les sensacions més meravelloses que hi ha, malgrat l'esgotament.
    Com sempre m'ha encantat, és un plaer llegir els teus articles.
    Ines

    Contestar

  • Liana Esclapez

    |

    Hola Nacho, avui vaig tenir el plaer de volar amb el teu fantàstic pare, un senyor on els hagi, parlant i coneixent durant el dia em va animar a que seguís les teves aventures, i tenia raó, m'ha encantat i he gaudit amb cada un dels teus articles. Esperés al teu proper viatge per descobrir a través teu llocs únics del planeta.

    Una salutació des de Barcelona, Liana

    Contestar

  • Julian Leal

    |

    Nacho, genial com ho expliques, m'entren ganes de veure l'Óssa Major des d'allà!!!!

    Contestar

  • Nacho, l'autor

    |

    Gràcies Inés. L'únic secret a la muntanya és la ment i la capacitat que tingui un calmar aquesta ànsia que té per descansar. La resta és deixar-te portar per la meravella que sempre et mostra.
    Gràcies Liana, dir-te que en VAP busquem inspirar la gent a viatjar així que seria un èxit que els gaudeixis a través de l'equip que fem possible aquesta pàgina.
    Dj… tu si que ets una GRAN ESTRELLA!
    PETONS ENORMES A LES TRES, i GRÀCIES.

    Contestar

Escriu un comentari