L'any que vaig viure a La Paz, l'ombra de la muntanya Illimani em feia costat les nits i els quiosquers vociferants em jaraneban els matins. Un s'aixecava amb les pestanyes de plom, estavellant la ressaca contra la paret, per comprovar com el sol de la ciutat et queia de cop sobre la certesa desoladora de no haver dormit més d'un parell d'hores.
A La Pau no es dorm, a el menys no es dorm bé en el sentit que hi ha molta altura i sobretot hi ha molts bars, i els bars fan molt soroll i de vegades un fins entra i llavors no sap bé quan va a sortir. El Flor de Canya se't s'enreda entre les cames mordisqueándote juganer el baix dels pantalons fins que mires el rellotge i veus que tot just et queden tres hores per anar a pencar.
Si Paris era una festa, La Paz sobretot en els seus matins era una vetlla
Si Paris era una festa, La Paz sobretot en els seus matins era una vetlla. Un s'aturava en un paradeta a esmorzar una salteña i veia una processó de cadàvers. Cadàvers exquisits això sí, joves treballadors de Nacions Unides, cooperants de mil mares i becaris d'ambaixades que trastabillaban com zombies pels carrers de la ciutat diligents i responsables. El futur del primer món, el bo i millor de la joventut professional europea. Alguns es manejaven amb el mateix empenta a aquesta hora, com si en comptes d'anar a l'oficina acabessin de sortir de l'after. Teníem llocs de tan alta responsabilitat i calia prendre-s'ho tan seriosament que de dilluns a divendres vam decidir passar-nos tot l'any borratxos.
Ens saludàvem amb lleugeres inclinacions, de vegades tornàvem discretament el cap, avergonyits perquè el jove vestit i seriote, net, de bona família i madridista que creuava ara al teu costat, tot just unes hores abans era una responsable de l'ONU ballant desenfrenat sobre d'un tamboret del bar. Si et trobaves amb amics l'assumpte era diferent, et saludabas amb efusió i et paraves a la cantonada a olisquearte les ferides ¿Però bé i tu com has dormit? Li deixaves anar entre l'enveja i la commiseració, En tornar comentaves - Aquest avui va fi al treball, bronca segura! I així ens anava la vida. En aquestes condicions creuar els 70 metres que separaven casa meva de l'oficina, es convertia en una autèntica odissea. Enfrontar dues avingudes infernals com dracs enfurismats plens de l'variat trànsit paceño podia resultar una cosa absolutament desolador segons en quins dies i condicions.
Corria per la vorera buscant desesperadament un lloc on tingués a l'mínim un 10% de possibilitats de conservar la vida en creuar
Recordo que era el meu segon dia de treball, acudia ja a l'oficina jovial i expansiu, corrent directament des d'algun bar, quan en intentar creuar el carrer em vaig quedar perplex, paralitzat, incapaç de submergir-me en aquell disbarat rodant. Com el que fica el peu a l'aigua per comprovar si està freda, corria per la vorera buscant desesperadament un lloc on tingués a l'mínim un 10% de possibilitats de conservar la vida en creuar. Després de deu minuts de saltirons ridículs amb les ulleres de sol caigudes sobre el nas, i ensenyant unes ulleres de la mida d'un condor, les cholitas que venien cacauet a la cantonada van començar a bellugar els seus caps entristides cerciorant-se que estaven davant d'un altre kara (blanc) amb símptomes evidents de retard mental.
Quan estava considerant una sortida digna, és a dir la possibilitat de trucar a l'oficina per dir que estava malalt i en el meu segon dia, un parell d'ombres em van assaltar de sobte per l'esquena i em van agafar per les aixelles. - "Quina, el que faltava, ressaca i segrest express per esmorzar!, I només porto dos dies!- Vaig pensar amb resignació. Estava preparant la cartera i les excuses per dir que m'ho havia gastat tot en cuba lliures, quan vaig mirar als meus captors, que em arrossegaven ja desbocats cap al suïcidi assegurança del trànsit paceño.
Però semblaven reals o almenys tot el real que pot semblar una zebra que es mou en dues potes
I aquí estaven; enormes, alegres i ratllades ... Dues zebres! En aquell moment la vida i els meus pecats van passar tots per davant. Molt bona havia de haver liat per tenir aquell delirium tremens a les 09:00. Però semblaven reals o almenys tot el real que pot semblar una zebra que es mou en dues potes. Sentint-me com a Mogambo vaig optar per dirigir-me a la de la meva dreta -Però oncle ... Tu ets una zebra! Les zebres es van aturar i per un moment no van saber si riure o donar-me una guitza allà mateix. A la fin agafant-me cadascuna d'un braç van decidir ajudar-me a creuar el carrer. I així, cantant el Hakuna Matata, vam anar sortejant combis, motos, camions i altres artefactes de el dimoni deixant-me sa i estalvi a l'altre costat i llançant-me un petó amb les seves peülles a l'acomiadar-se.
Aterrit vaig arribar a la feina palpándome encara les neurones, ¡A La Pau, hi ha zebres! Vaig anunciar triomfant a l'entrar. La meva cap, una xilena de setanta anys que ja començava a sospitar que l'havien colat a l'oficina un cavall ple de grecs, em va mirar amb severitat - Què huevadas dius Vaquerizo?,- Que sí, que dues zebres majísimas m'han ajudat a creuar el carrer, l'hi juro!-Quan ella ja estava trucant a Aerosur per preguntar pel primer vol de tornada a Madrid, meus companys bolivians intercedir i van explicar que en efecte a La Paz havia zebres.
Joves estudiants de l'escola de teatre de la ciutat regulaven disfressats de quadrúpedes tots els dies el desastrós trànsit de la ciutat
L'alcalde de la Pau com a mesura per fer que el trànsit rodat respectés als vianants i els passos de zebra havia decidit que en aquests hagués .... Doncs sí, els lectors de Vap l'hauran imaginat, res millor que unes zebres de veritat. Així doncs joves estudiants de l'escola de teatre de la ciutat regulaven disfressats de quadrúpedes tots els dies el desastrós trànsit de la ciutat. En ratllades parelles les veia gairebé sempre per la Santa Isabel, la 20 d'octubre o el Prado detenint als cotxes, fent morisquetas i ajudant a creuar el carrer a velletes i joves professionals kurdes i desemparats.
A partir d'aquell dia en matins particularment difícils em parava a la vorera, s'ajustava bé els pantalons, posava els braços en gerres i esperava el contacte salvador dels meus estimats equins. Llavors, em deixava bressolar per ells dolçament mentre els camions rugien al nostre pas com ferotges lleons de Serengueti i jo amb el cor exultant d'aquesta i alleujament entonava a ple pulmó, ¡Hakuna Matata, sense preocupar és com s'ha de viure ...!
