Martinica: la muntanya que devorava ànimes
Des de dalt de les seves 1397 metres, la Muntanya Pelée domina l'illa francesa de la Martinica, a les Antilles Menors. aquest estratovolcà, que va començar a formar-se fa uns 300,000 anys, s'estén en una superfície de 120 km², al nord de l'illa. Atreu a nombrosos visitants locals i estrangers, que recorren les seves faldilles, seguint senders abalisats i mantinguts per les autoritats. En el transcurs del seu ascens, els excursionistes poden apreciar els fantàstics relleus i la prodigiosa biodiversitat del volcà, revestit de diferents tipus de boscos i sabanes.
Arribats a la zona del cim, descobreixen allí diversos doms de lava, produïts per erupcions successives, i un cràter de pendents abruptes. En aquest entorn fred, batut pels vents i sovint ennuvolat, creix principalment una densa sabana, composta per petits arbustos i herbes. No obstant això, en el fons del cràter, la fondalada del Estany Sec revela falgueres arborescents i estranyes palmeres, creant un paisatge digne del món Perdut Arthur Conan Doyle.
La Muntanya Pelée és actiu i potencialment perillós
La tranquil·litat que regna, avui, en aquests paratges, no ha d'enganyar: la Muntanya Pelée és actiu i potencialment perillós. Des de fa segles, els homes són sotmesos als seus humors, de vegades terribles. Les excavacions realitzades en el vast lloc arqueològic de Vivé, al nord-est de la Martinica, van mostrar que l'assentament va ser abandonat pels seus habitants després d'una erupció que es va produir al voltant de l'any 280 d. C.
El volcà experiment altres accessos de fúria durant l'època pre-colonial. Un d'ells va tenir lloc molt poc temps abans de la instal·lació dels francesos, i 1635; li va valer al colós, la vegetació havia estat devastada, el seu nom actual de Muntanya "Pelat". En 1792, el mateix va experimentar dues explosions freàtiques, sense grans conseqüències. Es va tornar més amenaçant en 1851, fent caure pluges de cendres en els pobles de Le Morne-Rouge i Le Prêcheur, ia la ciutat de Sant-Pierre, la capital econòmica de l'illa, sobrenomenada el "Petit Paris de les Antilles".
Van assolar Sant-Pierre, matant a més de 28 000 persones
L'erupció més tràgicament famosa de la Muntanya Pelée va ocórrer en 1902. Aquest any, l' 8 de maig, després de setmanes de fenòmens preocupants però mal entesos llavors, una titànica explosió retruny a la cimera del volcà. En els segons que van seguir, 01:00 ona xoc i un flux piroclàstic van assolar Sant-Pierre, matant a més de 28 000 persones. Aquest cataclisme va causar estupor en el món. a França, a més de múltiples accions de beneficència, un comitè oficial d'assistència i auxili va ser creat, i una subscripció nacional va ser organitzada.
D'altra banda, Estats Units, Rússia, els Països Baixos, el Regne Unit, i fins i tot Alemanya, que mantenia llavors una dura rivalitat amb França, van aportar una ajuda humanitària. No obstant, el volcà no havia acabat la seva obra de destrucció i mort: després d'aquest fatídic 8 de maig, escopir diversos fluxos piroclàstics més. El 30 d'agost, un d'ells va matar a unes 1400 habitants dels municipis de Le Morne-Rouge, Ajoupa-Bouillon, Basse-Pointe hi ha Lorrain.
El naixement de la vulcanologia moderna, sota l'impuls d'Alfred Lacroix
Aquest període eruptiu, un dels més mortífers de la història de la humanitat, va tenir una altra conseqüència notable: el naixement de la vulcanologia moderna, sota l'impuls d'Alfred Lacroix. L'il·lustre científic francès, professor al Museu Nacional d'Història Natural i aviat membre de l'Acadèmia de Ciències de França, instal·lar dos modests llocs d'observació del volcà des 1902.
L'any següent, el lloc del turó Morne des Cadets, en Fonds-Sant-Denis, va ser convertit en un observatori permanent. I després d'un nou període de violenta activitat de la Muntanya Pelée, entre 1929 i 1932, un edifici formal va ser construït per a albergar l'observatori. Avui dia, el colós sembla dormitar, però segueix sent estretament vigilat pels científics.
És possible visitar l'observatori del Morne de Cadets, amb cita prèvia. Així mateix, el públic pot informar-se sobre la vida i la història de la Muntanya Pelée, visitant la Casa del Volcan (Le Morne-Rouge), el Centre de Descobriment de les Ciències de la Terra (Sant Pere) i el museu Franck A. Perret (Sant Pere), on s'exhibeixen diversos objectes que van ser torturats i deformats pel flux piroclàstic, l' 8 de maig de 1902. Altres testimonis del funest dia són brindats per les ruïnes de Sant-Pierre, especialment les del teatre, l'església del Fort, la Casa colonial de Salut (el psiquiàtric), l'oficina del Cos d'Enginyers, la presó i de cases del barri Figuier.
S'exhibeixen diversos objectes que van ser torturats i deformats pel flux piroclàstic
Per tal de valorar el patrimoni cultural i natural del nord de l'illa, el Consell Regional de la Martinica (l'assemblea deliberant d'aquesta regió francesa) llanço, i 2010, una ambiciosa iniciativa: la missió del "Gran Sant-Pierre". Aquesta és recolzada per la Unió Europea, l'Estat francès, municipalitats i empreses, i coordinada per l'escriptor martiniqués Patrick Chamoiseau. Els projectes que desenvolupa, a Sant Pere, inclouen la rehabilitació de l'antic jardí botànic, el condicionament del moll de la ciutat, la posada en marxa de zones de ancoratge organitzades i d'un espai d'acollida dels aficionats a la navegació, una millor difusió de les informacions relacionades amb el patrimoni enfonsat a la badia (i especialment, les restes de vaixells), la fundació d'un centre d'arqueologia submarina i la modelització en 3D de la ciutat de abans de 1902. D'altra banda, el Gran Sant-Pierre concebrà un circuit turístic que recorrerà el nord-oest de la Martinica.
Però un altre dels seus grans projectes consisteix a promoure la inscripció de la Muntanya Pelée en la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Aquest any, un important pas va ser donat en aquesta direcció: França incloc el llegendari volcà en la llista indicativa de béns culturals, naturals i mixtos que sotmet a la UNESCO, en l'esperança que l'organització internacional proclami el seu "valor excepcional universal".
Autor:
Sébastien Perrot-Minnot. Dctor en arqueologia de la Universitat de Paris 1 (Panthéon-Sorbonne), i investigador associat a la Universitat de les Antilles i la Guaiana
